Fronteres: civilitzats i paleolítics

Les fronteres són sempre una invenció humana. Tenim tan ficat a la closca allò dels mapes polítics de coloraines que vam estudiar al “cole”, que encara que ens consta que d’aleshores ençà han canviat força, continuem pensant que són reals. És el que els estats volen que pensem.

Però aquelles fronteres que són aparentment naturals no ho són gens de naturals.
Continua llegint «Fronteres: civilitzats i paleolítics»

I si parlem del mocador al cap?

Quan jo era petit moltes dones d’edat avançada –les típiques iaies– vestien de negre i duien un mocador al cap. El missatge era que topaves amb una dona que ja havia vist moltes morts, sobretot la del seu marit. El conservadorisme sempre ha estat una tradició agrària. Per tant, de dones de negre amb el mocador al cap se’n veien més als pobles que no pas a ciutat.

Continua llegint «I si parlem del mocador al cap?»

L’encant de Samarkanda

Entre els meus records d’infantesa sempre trobo un forat relacionat amb aquesta zona d’Àsia Central on la població indígena (uzbeks) va haver de patir les invasions mongols al comandament de Gengis Khan –un altre dels nostres herois mitològics-, aquell forjador del major imperi conegut de la història, que a la seva mort el 1226 ocupava un immens territori que anava des del mar Caspi fins al Pacífic.

Continua llegint «L’encant de Samarkanda»

El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden

El permanent «tomba que gira» que gravita sobre la indústria turística catalana només s’explica perquè ens obstinem a no coneixe’ns. Com en tants altres aspectes que ens afecten, el turisme català és, tot parafrasejant mossèn Ballarín, la història de quatre barres i quatre barruts. El que vull dir amb això és que l’empresariat turístic i els buròcrates públics que viuen d’aquesta moma intenten vendre’ns una història que saben perfectament que és falsa. No la venen pas als seus clients. Els turistes saben molt bé què venen a fer a Catalunya. Em refereixo al discurs que fan específicament per al mercat intern, que és el que els ajuda a viure de la bicoca: subvencions directes, subvencions indirectes –un mercat laboral que no paga el que costa mantenir-lo socialment–, corrupteles urbanístiques, diner negre, etc. Aquest discurs consisteix a explicar-nos que el turisme que ara rebem es pot reconvertir en allò que els suats qualificatius «turisme de qualitat» i «turisme cultural» pretenen descriure.

Continua llegint «El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden»

La cantarella del català a Europa

No és el primer cop, ni serà el darrer. Un govern amic s’ofereix gentilment a demanar la incorporació de l’idioma català (i gallec i basc) al Parlament europeu. La cosa faria riure, si no estiguéssim tractant d’una qüestió ben seriosa –el reconeixement de la nostra llengua-. Ara mateix la cosa fa plorar, perquè ja ens coneixem aquesta cantarella i sabem molt bé com acabarà. El 2006, el govern de Rodríguez Zapatero ja va fer aquest mateix gest, i va acabar en no res. És pur teatre per tal d’explicar que es fan coses, quan en realitat tot entra dins del terreny de la gestualitat.

Continua llegint «La cantarella del català a Europa»

Per què jo no aniré a votar

Ja fa un temps que vaig decidir no seguir fent el joc als partits que abusen del meu sentiment independentista amenaçant-me amb el conte de Pere i el llop: «Si no votes, ells guanyaran!». Pregunto: segur que «ells» no sou vosaltres? Per si no n’estava prou convençut, aquesta setmana passada n’he tingut la confirmació per partida doble. Una ha estat el vodevil de l’11 de setembre, sobre el qual no parlaré perquè ja se n’ha dit tot. L’altra ha estat un article publicat per Roger Vinton al Via Empresa: Diputació, 200 anys de l’amic invisible. Demostra que els nostres també són «ells». Però les raons profundes que m’empenyen a no anar a votar són de diversa índole.

Continua llegint «Per què jo no aniré a votar»

La Mani

Un altre cop l’11 de setembre ha tornat a recuperar els seus orígens reivindicatius. La gent ha sortit al carrer per expressar una vegada més el seu rebuig a un Estat que no sap com doblegar l’esperit d’un poble en lluita permanent. Ni el desterrament, ni la presó, ni les amenaces, ni les confiscacions, ni les porres, ni la guerra bruta de tot l’aparell repressor no han estat suficients per segar d’arrel la voluntat emancipadora.

Continua llegint «La Mani»

Buròcrates, tecnòcrates i altres espècies menors

Per fer-ho més fàcil els agruparem en la categoria de “funcionaris”, un codi generalista que descriu aquelles persones que exerceixen funcions públiques a l’administració de l’Estat. És per això que els seus ingressos són a càrrec dels Pressupostos Generals. El seu patró és l’Estat (simbòlicament parlant), encara que de fet a la pràctica cada unitat depengui d’una estructura independent que es regeix per un conjunt de normes i procediments adhoc establerts. Es podria dir que els patrons són els anomenats “alts funcionaris de l’Estat”, que al principi havien estat funcionaris corrents i amb els anys han anat escalant a l’organització fins a arribar al cim.

Continua llegint «Buròcrates, tecnòcrates i altres espècies menors»

L’herència de Mikhaïl Gorbatxov

Quan li van preguntar al president Gorbatxov quin era el seu primer record, va respondre: la gana. No és estrany, si hom coneix una mica la història de la Gran Rússia. Algú es preguntarà com és possible que, havent nascut el 1931 –catorze anys després de la Revolució Soviètica–, la gana encara campés per tots, absolutament tots els territoris de l’imperi soviètic. En Mikhaïl era de Privólnoie, un poble de la zona del Caucas on es concentren les àrees agrícoles més fèrtils de Rússia, però ni aquí se’n salvaven. La gana se li havia endut dos oncles i una tia.

Continua llegint «L’herència de Mikhaïl Gorbatxov»