Enganyar-nos amb les coses de menjar

Llegeixo que el cas Reserva de la Tierra arriba als tribunals. Us refresco la memòria: aquesta bodega de Múrcia va falsificar ampolles fent-les passar per denominació d’origen (DO) de Montsant, Terra Alta, Priorat, Tarragona i Catalunya. Aviat és dit. La presidenta de la DO Montsant, Pilar Just, diu que han estat valents denunciant la irregularitat. Les afirmacions de la senyora Just denoten que no sempre es denuncien les irregularitats alimentàries. Aquest tipus d’organitzacions –les  que pretenen donar prestigi a un producte o a una activitat– només poden mantenir-se dretes si les depuracions són internes, i les conclusions es fan públiques. El principi que diu «el nostre mal no vol soroll» porta el virus palermità a la sang. El meu dubte és: s’haurien aplicat aquests mètodes expeditius si el malfactor hagués estat «un dels nostres»? Ho dic perquè aquesta ha estat la llavor que ha descompost la DO Cava.

Continua llegint «Enganyar-nos amb les coses de menjar»

Catalunya, projecte de minoria nacional

Abans d’abordar un problema important –sigui quin sigui– per intentar resoldre’l, el que cal és contemplar-lo a distància. Si un pretén solucionar una situació conflictiva estant-hi immers el millor que pot fer és imaginar-se que qui té el problema és un altre. I observar-lo des de fora. És el més pràctic –recordeu que Averrois, amb la seva lògica àrab, fantasiosa, situava la intel·ligència a la Lluna! La segona condició necessària consisteix a trossejar el problema en bocins digeribles, en «subproblemes» que es puguin solucionar. Amb els grans projectes succeeix una cosa molt similar: per gestionar-los s’han de poder contemplar en la seva totalitat –des de fora– i, al mateix temps, subdividir-los en projectes petits que es puguin administrar amb èxit, és a dir, que tinguin un objectiu assolible i que arribin a bon port. Ignoro si encara es fa així, però abans, quan es construïa una casa i es cobrien aigües, es feia una petita festa. Se celebrava que ja s’havia acabat l’edifici? Ni de bon tros. S’havia acabat el «subprojecte» que permetia continuar treballant sense passar fred ni mullar-se quan plovia.

Continua llegint «Catalunya, projecte de minoria nacional»

Informar-se per ser infeliç?

Ja fa temps que he deixat de seguir determinades informacions. Ho he fet per un simple sentit d’higiene. Fins i tot diria que per un principi de supervivència intel·lectual. Els darrers anys, els nostres sistemes informatius pivoten sobre dues actuacions: xerrar, tot fent safareig, dels polítics ―no pas per debatre’n les idees polítiques― i difondre un munt d’informacions alarmistes per tal de captar audiència. Llegir l’entrevista que el diari Ara va fer al senyor Josep Cuní el 9 de juliol confirma les meves prevencions. Diu el senyor Cuní, amb molt bon seny: “Això d’haver d’estar anunciant la fi del món cada cinc minuts i, al veure que no es produeix, tornar-la a anunciar una altra vegada… No sé si porta enlloc, sincerament”. Aquesta és una idea, si no l’única, que es desprèn del diàleg amb l’entrevistador. La resta de l’entrevista confirma les meves prevencions. Safareig pur que domina el món periodístic: que si alguns sectors polítics li tenen mania al Cuní, que si allí li van clavar un punyal per l’esquena, que si tomba que si gira… No hi ha escapatòria: Sálvame de Luxe disfressat.

Continua llegint «Informar-se per ser infeliç?»

Per què hi ha tants incendis?

Aquest estiu tornem a tenir autèntiques catàstrofes als nostres boscos. Què es pot fer per reduir els incendis? És alarmant la facilitat amb la que perdem superfície arbrada, i és angoixant la sensació d’impotència que sentim, sobretot si vivim a prop de les zones cremades. Fa la impressió que per molts recursos que s’hi dediquin, aquestes catàstrofes no paren de créixer. Alguns insisteixen a definir els incendis forestals com a catàstrofes naturals, pròpies de la regió mediterrània i aguditzades per les onades de calor i per la falta de pluges. Però res més lluny de la veritat; el principal factor és l’acció humana.

Continua llegint «Per què hi ha tants incendis?»

Infectar l’opinió pública

Les notícies sobre com el periodisme dominant informa a Espanya no causen gaire sorpresa. No deixa de sobtar-me, però, el nivell de barra, de desvergonyiment. Un esperaria una mica d’ètica professional, un bri d’honra. Ni això. Al periodisme espanyol –que inclou el català– li cal una regeneració gairebé tan profunda com la que necessita la classe política. És a dir, fer tabula rasa. Les relacions incestuoses entre periodistes i polítics fa decennis que duren, a casa nostra. És possible que el tal Villarejo digués al Grup Planeta de què havia de parlar. I això és un escàndol extraordinari. Perquè l’ordinari, que és que els gestors dels mitjans atenguin les trucades dels polítics, ja ni ens immuta. I no ens enganyem, no em refereixo a Madrid, només.

Continua llegint «Infectar l’opinió pública»

Segur que no han guanyat?

S’està destapant l’Operació Catalunya. Descobrim que no va ser una sola cosa. Va ser, si no ho és encara, un monstre de diversos cervells i braços ni tan sols confederats que, en compartir una mateixa fi –destruir Catalunya–, no necessitaven un comandament central. Cadascú contribuïa a la causa a la seva manera. La Sánchez-Camacho? Sí. L’Arrimadas? També. Alguns membres del PSOE de Catalunya? Tu diràs! Tots concentrant esforços, inconscientment, en pro de l’estat patriòtic del Fernández Diaz. I tot plegat amanit amb la inestimable indiferència progressista, perquè els preocupa més la supervivència del quítxua que no pas la del català, i, així que piules, t’acusen de xenòfob.

Continua llegint «Segur que no han guanyat?»

El separatisme ens roba? No fotem!

Ja hi tornem a ser, els dirigents del PP s’han embarcat en una campanya anticatalana de les que fan època, segurament per acabar de cruspir-se les engrunes de Ciutadans i tota la molla de Vox que els sigui possible. Posats a dir-la ben grossa, el nacionalisme espanyol empra la tàctica de sempre; acusar els altres dels seus propis mals. Els nacionalistes sempre són els altres. Així, La part de Catalunya que ha triat la independència (ara mateix representant una majoria al Parlament), es dedica a discriminar i oprimir ètnicament als pobres jans que han triat romandre a Espanya. I és una secta corrupta, destructora i lladregota.

Continua llegint «El separatisme ens roba? No fotem!»

La cuina, la gran damnificada de la recuperació

Torna el turisme desbocat i determinats xefs i restaurants tornen també als vicis de sempre. No n’aprenem. A voltes intento imaginar-me com hagueren reaccionat alguns dels intel·lectuals de fa uns anys. Tots aquells escriptors importants que, afeccionats a la gastronomia, també escrivien, de tant en tant, articles sobre menjar. Ofici desaparegut el de conjuminar intel·lecte amb bon paladar. En fi, els deixo amb un dels articles que tinc a l’arxiu. L’enyorat Néstor Luján a finals del 1980s així ho veia des del dominical de La Vanguardia.


El Caso de la tortilla de patatas (Néstor Luján)

Recientemente y en una ciudad cuyo nombre no viene a cuento, regresaba a mi hotel hacia las diez de la noche dispuesto a no cenar. Había asistido a un banquete y estaba más que ahíto. Casualmente, y ya con la llave de la habitación en la mano, topé con un viejo amigo, personaje de un indudable prestigio como escritor gastronómico. Hacía tiempo que no nos veíamos y me invito a cenar. Yo, que no ceno casi nunca, le opuse la más discreta de las negatives, arguyendo -y era absolutamente cierto- que la comida del mediodía había sido no demasiado sabrosa, pero sí abundante. Insistió. Tomamos un aperitivo y como la conversación era muy grata decidí acompañarle a cenar poniéndole como condición que yo comería tan solo una simple tortilla de patatas. Le hice ver que debíamos escoger un restaurante donde fuera muy conocido y se plegaran a la petición de este plato, que es una de las glorias de la cocina española. Me dió todas las seguridades y le acompañé.

Cuando llegamos al restaurante con solo ver su apariencia ya me asaltaron las primeras sospechas. Era un establecimiento que conocía de nombre, a la moda y regido por un cocinero célebre por eso que se llama la cocina inventiva.

Entramos, me presentó al amigo, se alborotó el cocinero y dijo que inmediatamente nos iba a ofrecer unas primicias que esperaba que nos embelesaran. Antes de que prosiguiera le hice saber que solamente quería tomar una tortilla de patatas dándole las explicaciones de rigor y prometiéndole que, en otra ocasión, con el apetito más aclarado, gustaría sus exquisiteces. Mi anfitrión me apoyó y le dijo que con esta condición yo había aceptado ir a cenar, ya que no era costumbre que lo hiciera y, por otra parte, había ido a un banquete, etc., etc. No quiso oír nada nuestro brillante cocinero: nos instaló y partió presuroso a ordenar una minuta que debía fascinarnos.

Llegó la primera de sus creaciones: una tártara de pescados, o sea, pescados crudos -creo que era una dorada-, con salmón, huevos, alcaparras, cebollas y pimiento rojo. Le hice ver que, amén que no me agradaba el pescado crudo, yo no aspiraba otra cosa que a comer una modestísima tortilla de patatas. Insistió en que gustara el plató y le repetí que no se ofendiera pero que no me interesaba en absoluto. Retiró el plato cariacontecido y volvió al cabo de un rato con otro plato de pescado servido en pequeñas porciones -era merluza- cubierto con una salsa blanca ligera y encima de cada porción una cococha casi cruda. Igualmente le volví a repetir que todo aquello estaba muy bien, pero que yo acudía a su casa como cliente, y le pedía una tortilla de patatas, y que si podía favorecerme con ella se lo agradecería mucho; si no quería servirla que me lo dijera y me iría al hotel. Rió con estrépito. Dos o tres platos más de esta índole fueron ofrecidos, en este caso ya de carne -un pato con salsa de fresones estremecedor-, porque creyó que lo que no me gustaba era el pescado. Yo cada vez porfiaba por mi cada vez más problemática tortilla de patatas. Hasta que al final cometí una indelicadeza irrepetible: me indigné.

Entonces él me dijo, casi desafiante: «Como le voy a dar una simple tortilla de patatas la primera vez que viene usted a mi casa!». Ante esto me creí obligado a relatar lo siguiente: «Si usted me permite, le voy a contar una anécdota. Como usted sabrá, uno de los mejores cocineros de este siglo fue Fernand Point, el de La Pyramide de Vienne, en Francia. Tenía la mayor clientela del mundo y entre ellos a una dama francesa que gustaba mucho de su cocina. Y en una ocasión esta dama le rogó que admitiera a su cocinera, que no era mala ni carecía de disposiciones, ya que cocinaba perfectamente los huevos al plato y las tortillas. A lo que el gigantesco Point, con voz tonante, estalló: “Mire usted, señora, hace cuarenta años que practico la cocina y con no escaso éxito. Pero todavía no considero que sepa hacer a la perfección unos huevos al plato ni una tortilla. Conserve su cocinera, por favor». Contado esto añadí entonces, ya bastante descompuesto: «Lo que pasa es que usted no me ha hecho la tortilla de patatas porque para hacerla se necesitan unas patatas irreprochables, unos huevos de primera calidad, un aceite extraordinario y saber freírla. Por lo que he visto que usted presenta en su casa, me parece que sus platos son meras apariencias, mezclas incongruentes, una presentación teatral y nombres relumbrantes. Y su caso no es que no quiera darme una tortilla de patatas, es que no puede hacerla con un mínimo de decoro. Ahí le dejo, con sus ahumados y macerados, con sus kiwis y pimienta verde, con su crea de leche que es la panacea universal. Para mí, con sus estrellas, sus soles y sus puntuaciones es un cocinero nulo que no sabe freír un huevo». Y así fue cómo, un tanto ridículo en mi iracundia, me quedé sin mi tortilla de patatas, deseándola como nunca.


Nota: Parlant de truites he afegit un video per aquells que estiguin encuriosits en com fer una bona truita.

Una classe política perillosa

Dues notícies: la primera, les relacions de la Sánchez-Camacho amb el Villarejo. No interessa pas per la protagonista –una degenerada de la qual es pot esperar qualsevol baixesa–, sinó perquè demostra els danys provocats pels bípedes anticatalans encastats al sistema polític català vigent. S’està destapant que durant anys hem patit les accions d’aquells que, aprofitant el tradicional bonisme del «tots som igual de catalans», han minat el país. Aquells que en un altre indret civilitzat serien estigmatitzats i rebutjats, aquí no. Doncs passeu i mireu-ne els resultats. La Sánchez-Camacho és el prototipus grotesc, ridícul –repugnant, si voleu–, del polític que es reclama català però que, designat per Madrid, té encomanada la missió d’enfonsar la nostra nació. Amb més o menys grau de degeneració, són així tots els polítics elegits a Catalunya de partits no catalans: PSOE, PP, VOX, Ciudadanos (DEP), etc.

Continua llegint «Una classe política perillosa»

Col·laboracionisme català amb les clavegueres

Vaig mirar, amb atenció, l’entrevista que el programa FAQS va fer al senyor Josep Pujol Ferrusola. El senyor Pujol Ferrusola va deixar clars alguns fets que no n’estaven gaire, de clars. Per exemple, que la deixa que el seu avi va testar era per a la família, sense que el president Pujol se’n beneficiés. Si ho vaig entendre bé, el president Pujol, d’aquells diners, no en rebia ni un euro. De pas, el senyor Pujol Ferrusola va parlar del comissari Villarejo, que dies abans, en el mateix programa, havia assegurat que el cas Pujol era un muntatge per perjudicar l’independentisme. El senyor Pujol Ferrusola va confirmar el fet arran una entrevista entre ell i l’inspector.

Continua llegint «Col·laboracionisme català amb les clavegueres»