Florentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu

Per a mesurar el grau de democràcia d’un país, un bon indicador és observar si mana el representant elegit pels ciutadans o l’empresari depredador que té molts i molts diners. Aquest és l’objectiu d’un llibre recent,  Florentino Pérez, el poder del palco, que recull i ordena tota la informació disponible, fins a aquest moment, d’un personatge que ha dit públicament: A mi lo que me ha gustado siempre ha sido la política. Es donde se tiene el poder ( …) Yo no seguí en ella porque me echaron, ser presidente del Real Madrid es lo más parecido que he encontrado.

El llibre de Fonsi Loiaza denuncia dues estafes a la democràcia, dos mecanismes corruptes- el del futbol i el de les grans empreses constructores espanyoles – que funcionen a base de lucre, tràfic d’influències i corrupció política. És a dir, fan la mateixa funció que les caceres de Franco en la dictadura. Aquest llibre és la millor prova que Espanya no pot ser considerada una democràcia vertadera.

Continua llegint «Florentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu»

Incapacitats per autogovernar-nos?

Comença a quedar fora de dubte que el país va deixar de governar-se el dia que va plegar el president Pujol. És trist arribar a aquesta conclusió. És una anormalitat i, com a tal, convé assenyalar-la. Estem davant d’un fet empíric evident. I és que no ho diuen només els pujolistes nostàlgics, no –quan governava Jordi Pujol no tot era fantàstic. Es tracta que el que ha vingut després ha estat un pur desastre. Els amants de l’estètica futbolera Barça-Madrid encara tenen els pebrots d’emmirallar-se a Espanya per dir que el desastre ha estat general. No és cert. El País Basc ho ha fet bé. Fins i tot Galícia ho ha fet millor. Espanya, malgrat el que es digui –i encara que jo em trobi als antípodes ideològics–, no ho està fent tan malament. La realitat és que Catalunya està en un greu procés de decadència. I encara no ha tocat fons.

Continua llegint «Incapacitats per autogovernar-nos?»

La fi del mirall escocès?

Alfred BOSCH
El tribunal Suprem del Regne Unit ha tancat la porta a l’autodeterminació unilateral i exprés. En concret, ha dictaminat que el parlament escocès no pot legislar un vot sobre la independència. Ho ha de negociar amb el govern central britànic. Té tot el sentit de la terra; ben pocs estats admeten que un territori puguin decidir la seva separació de forma fàcil i legal.

Per què aleshores, ens podríem demanar, ho van permetre al 2014? Doncs perquè en aquell cas estava clar que els unionistes guanyarien, i per tant el prèmier David Cameron ho va autoritzar. El resultat al final va anar més just del que es pensaven, però se’n van sortir; en un gran acte d’intel·ligència política, que ja voldríem en altres latituds, els governants britànics van aconseguir que fossin els escocesos els que van acabar decidint que no formarien part del Regne Unit.

Continua llegint «La fi del mirall escocès?»

El poder local

Als soferts ciutadans (la primera accepció de ciutadans és que viuen en una ciutat) els tocarà votar pròximament per triar els rectors públics del seu municipi. Aquell dia i els dies previs, amb la fanfàrria de les campanyes electorals, els recordaran que viuen en una democràcia. Alguns ja saben que aquest model de democràcia que es practica a l’Estat espanyol és una democràcia de mínims, una democràcia totalitària que ja vaig descriure al seu moment. (27.06.22-https://www.alfdurancorner.com/articulos/la-democracia-totalitaria.html ).

Continua llegint «El poder local»

«Corruptissima republica, plurimae leges»

El sistema instaurat per l’imperi romà, va ser un fenomen encara no igualat. Per això bevem de molts dels seus principis. Una de les habilitats que tenien els romans era la d’expressar idees sofisticades en molt pocs mots. Sempre ha estat preferible explicar les coses de la manera més curta possible –que també és la més difícil. La frase que titula aquest article («Com més corrupte és un règim, més lleis fa») és d’una exactitud palpable. És el problema espanyol –ergo català– més candent. Moltes lleis i, per afegitó, mal fetes. Lògic. Parafrasejant Roma altre cop, podríem acollir-nos a la sentència «corruptio optimi pessima» («La corrupció dels millors és la pitjor de totes»). Agafeu corruptio en el sentit de l’època –aquell que avantposa els seus interessos, o del partit, al bé comú– i optimi com els millors, els que estan a dalt de tot. Als romans ni se’ls acudia que a dalt de tot hi pogués haver els pessimi, els pitjors, que és el nostre cas present.

Continua llegint ««Corruptissima republica, plurimae leges»»

Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800

Un dels aspectes més curiosos i divertits de la gastronomia de Barcelona, en la segona meitat del segle XIX, és la  batalla de les mongetes contra els cigrons. Clarament el transfons era ideològic. Al cigró li pesava un estigma, com un mal lleig. Es qualificava els castellans com “hidalgos, barons i ministres de la terra del cigró”.

Era una de les tantes contradiccions del moment, i del país. Menystenir el cigró ( per castellà) però  lloar-lo i assaborir-lo a la carn d’olla. Certament, el cigró feia castellà. I això, en aquell temps del naixement del catalanisme polític, feia arrufar el nas. Era una idea molt estesa que anava més enllà de la generació d’ Emili Vilanova. Per exemple, Prudenci Bertrana, d’una generació posterior, va publicar un article que es  deia Els intel·lectuals i les mongetes que resumia força bé la ideologia catalana sobre el cigró i els seu simbolisme. Deia:
Continua llegint «Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800»

La venjança de Fu Manxú (2)

Fa un any vaig escriure una columna amb aquest títol. Feia referència a un personatge de còmic de la meva infància, en què un maligne oriental tractava sense èxit d’acabar amb els “bons”. Aquest “maligne oriental” (personificat en els xinesos) ha tornat per quedar-se. I tinc la impressió que els representants de la “comunitat internacional” no se n’han assabentat.
Continua llegint «La venjança de Fu Manxú (2)»

Engrunes per al català

Aquest dimarts a la tarda, el portal de notícies 3/24 publicava que El projecte AINA perquè les màquines parlin català rebrà tres milions del govern espanyol. Altres mitjans, com el diari El Punt Avui, recollien la notícia en termes semblants. Aquest projecte AINA és el nom amb què la desapareguda conselleria de Polítiques Digitals ha impulsat des d’abril de 2021 la participació ciutadana en l’entrenament d’un corpus digital de parla en català sobre la plataforma Common Voice que es posarà a disposició de les empreses per tal que puguin incorporar la nostra llengua en els seus sistemes d’interfície de veu; per exemple, en els altaveus anomenats intel·ligents. Aquest impuls oficial a una iniciativa de SoftCatalà va comptar amb una aportació inicial per part de la Generalitat de 250.000 euros l’any 2021 i d’uns altres tres milions d’euros aquest 2022, i per tant tres milions més semblen una bona injecció de recursos. Ara bé, si mirem el context en què es produeix, la realitat és molt diferent.
Continua llegint «Engrunes per al català»

La sedició, delicte inexistent. Per ara.

Els grups del PSOE i Unides Podem han presentat una proposició de llei orgànica que modifica el Codi Penal. Entre altres coses, fa que el delicte de sedició no es contempli. Pel principi d’in mitius, els condemnats podran acollir-se a les penes, si és que n’hi ha, que fixi la nova llei. Es demana al Congrés dels Diputats que la proposició es tramiti per la via d’urgència. Tal com es pot comprovar, doncs, tot està fet «a l’espanyola». La reforma del codi penal de qualsevol país –que aquí, a més, és una llei orgànica; és a dir, que només està un nivell per sota de la Constitució– ha de sorgir del consens parlamentari. Un codi penal no és cap broma, molta gent s’hi veurà afectada, serà jutjada amb severitat i haurà de complir una pena. El disseny i el contingut d’un codi penal són matèries que requereixen discussió, consens i saviesa. I no sembla que sigui el que més abunda al Parlament espanyol actual.
Continua llegint «La sedició, delicte inexistent. Per ara.»

A qui interessa la sedició?

La política torna a estar revolucionada amb un d’aquells temes que, francament, no tenim clar que mogui les passions de la gent en general. Es tracta de la famosa reforma (o derogació) del delicte de sedició a l’estat espanyol. Diguem ben clar d’entrada que, si el tema no tingués una connexió directa amb la repressió de l’independentisme català, no interessaria ningú. Com que el concepte de sedició va ser usat pel Tribunal Suprem en les condemnes als presos polítics catalans, ara sembla que hagi de ser tractat com una qüestió de vida o mort.
Continua llegint «A qui interessa la sedició?»