L’opinió lliure
Fa uns dies em van convidar a un fòrum de la Comissió d’Afers Internacionals del Consell per la República. Després d’una breu exposició, vam passar a un col·loqui. El tema girava al voltant la internacionalització del procés independentista català. Vaig intentar explicar-me sobre alguns aspectes que em semblen fonamentals.
Continua llegint «Esperar dels altres allò que nosaltres no fem»
Alfred BOSCH
És autor de la novel·la El Temple dels Pobres
Continuació de l’anterior
L’audàcia és un valor intangible, i no es pot mesurar de manera objectiva. Però si volem un estat independent, haurem de triar uns líders audaços. Que se sàpiguen arriscar quan toca, que puguin flairar els aires d’oportunitat, i que no caiguin en el conservadorisme dominant que citàvem a l’article anterior. Sense aquest ingredient no hi haurà res a fer, atès que l’empenta d’un poble o massa social no arribarà a bon port sense dirigents que tinguin l’habilitat i el coratge de jugar-se el propi confort, la reputació i fins i tot la seva integritat personal en moviments valents que culminin un procés. Segons Napoleó, són les decisions intrèpides les que permeten guanyar una lluita desigual.
Continua llegint «4. Lideratges audaços. (Sèrie Volem la independència?)»
Sembla acceptat que el missatge que desprèn El Guepard (Il Gattopardo), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és que cal que tot canviï per tal que tot romangui com estava. Encara no s’ha publicat la novel·la catalana sobre la nostra societat actual. El missatge podria ser perfectament «Cal que res canviï per tal que tot continuï anant a pitjor». Si n’hem passat, de situacions, d’ençà de la Gran Recessió que va començar el 2007-2008! Aviat farà quinze anys de l’inici d’aquella crisi, i quan encara no ens n’havíem recuperat ens va enxampar la pandèmia. Hem estat rescatats, hem rebut ajudes a cabassos… I tot dels nostres socis de la Unió. Doncs res. L’arrogància continua. Ens neguem a canviar. No em sorprenen gens –de fet, ningú que conegui una mica el país se n’hauria d’estranyar– les reticències dels frugal (Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suècia) a donar-nos ajuts. Jo, si fos ells, no afluixaria ni un euro.
Us heu adonat que sovint les notícies funcionen a cop de frase feta? D’un temps ençà s’insisteix que, davant determinades situacions, la societat està «dividida». Senyors, sempre ha estat així, quan es tracta d’escollir entre dues opcions. L’elecció del president de França, o dels Estats Units –busqueu, en tots dos casos, les sèries històriques i ho veureu–, el Brèxit, l’avortament, etc. Ningú recorda el referèndum italià sobre el divorci? Els catalans hauríem d’estar escarmentats, amb aquest tipus d’afirmacions tan lleugeres, sobretot quan veiem la insistència de la premsa espanyola a repetir que la societat catalana està dividida a causa del Procés. En aquesta línia, ara toca la cantarella que Rússia ha celebrat tota sola la fi de la Segona Guerra Mundial. Disculpeu, sempre ha estat així. I amb una parada militar espectacular. En puc donar fe perquè he tingut ocasió de viure-la en directe.
Continua llegint «Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres»
Alfred BOSCH
És autor de la novel•la El Temple dels Pobres
Continuació de 2. Com estirem els partits
Com dèiem a l’anterior article, del 2010 al 2017 la política catalana va viure una època creativa, potser la més innovadora i esperançadora dels últims 50 o 100 anys –depèn de com valorem el període de la transició democràtica. En tot cas, en la segona dècada del segle XXI han passat coses que no havien passat mai, i que poc abans haurien resultat impensables. Es van fer consultes populars a centenars de poblacions, es van organitzar les manifestacions més multitudinàries de la història del país, es va fer una consulta de país i un referèndum oficial, es van constituir els primers governs independentistes de la història, arran de resultats electorals inèdits… L’anomenada revolució dels somriures va semblar que obria totes les portes i finestres del futur.
Continua llegint «Volem la independència? 3.Vèncer l’immobilisme»
Una amiga em comenta un fet del qual ha tingut notícia i que és prou significatiu. Uns senyors van a buscar el cotxe al seu pàrquing i el troben barrat. No hi poden accedir. Resulta que el banc els acusa d’impagament. Però el pàrquing és seu de fa anys, no està afectat per cap hipoteca. Després d’anar amunt i avall, amb els mossos pel mig, resulta que tot ha estat un error. Però el cas és que ja estava fet. El banc, de manera irregular –il·legalment–, els havia bloquejat una propietat privada. La meva amiga es pregunta: «És possible?». A la pregunta, retòrica, li contesto que sí. Que aquestes situacions són un dels símptomes d’una societat desgovernada: és el que passa quan ningú vetlla que les normes es compleixin i quan el que les transgredeix se sent impune. És la llei del més fort, o del més espavilat. I és el perillós camí per on ara comencem a transitar. Tot sembla del primer món, però no hi ha res que acabi de funcionar. La injustícia campa lliurement i el sentiment d’inseguretat i d’impunitat generalitzada és molt viu. Aleshores s’entra en una mena de fatalisme: «Aquí no hi ha res a fer». Pel que sembla, estem abocats a ser una mena d’Argentina entaforada al mig de la Unió Europea (UE). El peatge que Europa ha de suportar per tenir hispans dins de casa.
Continua llegint «Pegasus com un símptoma més del desgovern»
Per les circumstàncies que ens ha tocat viure al llarg dels segles xix i xx, i com a conseqüència del típic subjectivisme mediterrani –«més val caure en gràcia que ser graciós»–, els catalans tendim a analitzar els fets en funció de la simpatia que ens generen els protagonistes. Penso que també cal afegir-hi l’efecte llagrimeta que tant ens agrada. Si una cosa ens provoca llàstima, aleshores la tendència a estar-hi a favor augmenta considerablement. Volem captar la simpatia del públic? Llagrimeta i avall. D’això, els de la famosa Marató de TV3, amb els seus anuncis, en saben un ou.
Continua llegint «I si parlem de l’extrema esquerra, també?»
Continuació de 1. Com recuperar la iniciativa
Alfred BOSCH. És autor de la novel·la El Temple dels Pobres
És habitual endossar als partits polítics tots els mals de l’estat actual de Catalunya, i culpar-los de tot allò que no va funcionar després del referèndum del 2017. Aquesta pràctica rondinaire i criticaire ens pot portar a descarregar frustracions i a buscar responsables del desencís general. Potser fins i tot ens resulta tonificant, i després de engegar-ne quatre de fresques podem arribar a sentir una pau interna prou sedant. Però la pràctica d’aquest peculiar esport antipolític no necessàriament ens garantirà el compliment de tots els nostres somnis. És possible que fins i tot perjudiqui els nostres projectes de futur. Jo opino sincerament que els partits polítics encara són necessaris si volem avançar cap a la independència, i encara que em podria allargar molt en l’assumpte provaré de ser sintètic.
Continua llegint «Volem la independència? 2.Com estirem els partits»
El cas de l’espionatge a independentistes catalans per part del govern espanyol suscita algunes reflexions que m’agradaria compartir.
El pitjor virus que pot atacar qualsevol organització és l’immobilisme. La voluntat de no canviar. Com que l’evolució és canvi, renunciar a l’evolució és letal. Es pot ser conservador o progressista –i, entremig, totes les games possibles. Totes les opcions tenen aspectes positius. L’única que no té res de bo és l’immobilisme. I en aquest moment el país té l’immobilisme perfectament representat en la classe política instal·lada. Estem davant d’un fenomen fàcil d’explicar: els que haurien de promoure canvis han estat seleccionats pel mateix sistema que haurien de matar. Els uns no en saben prou –ja vam veure que el procés de selecció és nefast–; i els altres no volen perquè el modus vivendi ja els està bé i són conscients que no sobreviurien en el món dels contribuents.
Continua llegint «Quan el que falta és la voluntat de regeneració»