I si parlem de l’extrema esquerra, també?

Per les circumstàncies que ens ha tocat viure al llarg dels segles xix i xx, i com a conseqüència del típic subjectivisme mediterrani –«més val caure en gràcia que ser graciós»–, els catalans tendim a analitzar els fets en funció de la simpatia que ens generen els protagonistes. Penso que també cal afegir-hi l’efecte llagrimeta que tant ens agrada. Si una cosa ens provoca llàstima, aleshores la tendència a estar-hi a favor augmenta considerablement. Volem captar la simpatia del públic? Llagrimeta i avall. D’això, els de la famosa Marató de TV3, amb els seus anuncis, en saben un ou.

Continua llegint «I si parlem de l’extrema esquerra, també?»

Com estirem els partits (Volem la independència? 2)


Continuació de  1. Com recuperar la iniciativa

És habitual endossar als partits polítics tots els mals de l’estat actual de Catalunya, i culpar-los de tot allò que no va funcionar després del referèndum del 2017. Aquesta pràctica rondinaire i criticaire ens pot portar a descarregar frustracions i a buscar responsables del desencís general. Potser fins i tot ens resulta tonificant, i després de engegar-ne quatre de fresques podem arribar a sentir una pau interna prou sedant. Però la pràctica d’aquest peculiar esport antipolític no necessàriament ens garantirà el compliment de tots els nostres somnis. És possible que fins i tot perjudiqui els nostres projectes de futur. Jo opino sincerament que els partits polítics encara són necessaris si volem avançar cap a la independència, i encara que em podria allargar molt en l’assumpte provaré de ser sintètic.
Continua llegint «Com estirem els partits (Volem la independència? 2)»

Quan el que falta és la voluntat de regeneració

El pitjor virus que pot atacar qualsevol organització és l’immobilisme. La voluntat de no canviar. Com que l’evolució és canvi, renunciar a l’evolució és letal. Es pot ser conservador o progressista –i, entremig, totes les games possibles. Totes les opcions tenen aspectes positius. L’única que no té res de bo és l’immobilisme. I en aquest moment el país té l’immobilisme perfectament representat en la classe política instal·lada. Estem davant d’un fenomen fàcil d’explicar: els que haurien de promoure canvis han estat seleccionats pel mateix sistema que haurien de matar. Els uns no en saben prou –ja vam veure que el procés de selecció és nefast–; i els altres no volen perquè el modus vivendi ja els està bé i són conscients que no sobreviurien en el món dels contribuents.

Continua llegint «Quan el que falta és la voluntat de regeneració»

Com recuperar la iniciativa (Volem la independència? 1)

En pocs anys hem passat d’una dinàmica creativa, en què l’independentisme portava la iniciativa, a una fase més reactiva, de protesta contra la repressió i marcada pels presos polítics; ara estem entrant de ple en una etapa depressiva on sembla que la impotència i les actituds conservadores marquen l’agenda. De moment, l’abatiment general encara no ha escampat la veu d’alarma entre els líders i els partits polítics, atès que els resultats electorals no han caigut a un registre catastròfic. L’experiència ensenya, però, que les remors de fons en una societat sempre acaben afectant el signe del vot, encara que l’impacten de forma gradual i amb demora. Tard o d’hora, el clima imperant acabarà perjudicant els partits independentistes.

Continua llegint «Com recuperar la iniciativa (Volem la independència? 1)»

Vota Juan?

L’any 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, Clement Atlee va guanyar les eleccions al Regne Unit. Quan li van demanar a Churchill la seva opinió sobre el nou primer ministre, va deixar anar: «Ha arribat un taxi buit al 10 de Downing Street i n’ha baixat Clement Atlee». –Per cert, la idea no és de Churchill; l’acudit és del segle xix–. Nosaltres aquesta ironia no ens la podem permetre. Les accions dels nostres polítics no resulten mai innòcues. L’activitat política espanyola –que inclou la catalana, per ara– sempre projecta sobre la societat sinergies negatives. A vegades, enfurismat, al límit de la tolerància, un es pregunta: «Per què no s’estan quiets? Ja els paguem el salari. Què més volen?». Doncs no. Això no és Itàlia, on la societat civil té més força que la pública. No deixa de ser la unió d’un munt de territoris que abans d’unificar-se ja eren repúbliques centenàries i riques –el bressol del mercantilisme. Per això estan tan acostumats a governar-se mitjançant la iniciativa individual. Aquí no. Massa gent viu aixoplugada sota tot allò que és públic.

Continua llegint «Vota Juan?»