Esperar dels altres allò que nosaltres no fem

Fa uns dies em van convidar a un fòrum de la Comissió d’Afers Internacionals del Consell per la República. Després d’una breu exposició, vam passar a un col·loqui. El tema girava al voltant la internacionalització del procés independentista català. Vaig intentar explicar-me sobre alguns aspectes que em semblen fonamentals.

Continua llegint «Esperar dels altres allò que nosaltres no fem»

4. Lideratges audaços. (Sèrie Volem la independència?)

Alfred BOSCH

És autor de la novel·la El Temple dels Pobres

Continuació de l’anterior 

L’audàcia és un valor intangible, i no es pot mesurar de manera objectiva. Però si volem un estat independent, haurem de triar uns líders audaços. Que se sàpiguen arriscar quan toca, que puguin flairar els aires d’oportunitat, i que no caiguin en el conservadorisme dominant que citàvem a l’article anterior. Sense aquest ingredient no hi haurà res a fer, atès que l’empenta d’un poble o massa social no arribarà a bon port sense dirigents que tinguin l’habilitat i el coratge de jugar-se el propi confort, la reputació i fins i tot la seva integritat personal en moviments valents que culminin un procés. Segons Napoleó, són les decisions intrèpides les que permeten guanyar una lluita desigual.

Continua llegint «4. Lideratges audaços. (Sèrie Volem la independència?)»

Turisme, eina de destrucció massiva

Sembla acceptat que el missatge que desprèn El Guepard (Il Gattopardo), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és que cal que tot canviï per tal que tot romangui com estava. Encara no s’ha publicat la novel·la catalana sobre la nostra societat actual. El missatge podria ser perfectament «Cal que res canviï per tal que tot continuï anant a pitjor». Si n’hem passat, de situacions, d’ençà de la Gran Recessió que va començar el 2007-2008! Aviat farà quinze anys de l’inici d’aquella crisi, i quan encara no ens n’havíem recuperat ens va enxampar la pandèmia. Hem estat rescatats, hem rebut ajudes a cabassos… I tot dels nostres socis de la Unió. Doncs res. L’arrogància continua. Ens neguem a canviar. No em sorprenen gens –de fet, ningú que conegui una mica el país se n’hauria d’estranyar– les reticències dels frugal (Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suècia) a donar-nos ajuts. Jo, si fos ells, no afluixaria ni un euro.

Continua llegint «Turisme, eina de destrucció massiva»

Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres

Us heu adonat que sovint les notícies funcionen a cop de frase feta? D’un temps ençà s’insisteix que, davant determinades situacions, la societat està «dividida». Senyors, sempre ha estat així, quan es tracta d’escollir entre dues opcions. L’elecció del president de França, o dels Estats Units –busqueu, en tots dos casos, les sèries històriques i ho veureu–, el Brèxit, l’avortament, etc. Ningú recorda el referèndum italià sobre el divorci? Els catalans hauríem d’estar escarmentats, amb aquest tipus d’afirmacions tan lleugeres, sobretot quan veiem la insistència de la premsa espanyola a repetir que la societat catalana està dividida a causa del Procés. En aquesta línia, ara toca la cantarella que Rússia ha celebrat tota sola la fi de la Segona Guerra Mundial. Disculpeu, sempre ha estat així. I amb una parada militar espectacular. En puc donar fe perquè he tingut ocasió de viure-la en directe.

Continua llegint «Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres»

Volem la independència? 3.Vèncer l’immobilisme

 

Alfred BOSCH
És autor de la novel•la El Temple dels Pobres

Continuació de  2. Com estirem els partits

Com dèiem a l’anterior article, del 2010 al 2017 la política catalana va viure una època creativa, potser la més innovadora i esperançadora dels últims 50 o 100 anys –depèn de com valorem el període de la transició democràtica. En tot cas, en la segona dècada del segle XXI han passat coses que no havien passat mai, i que poc abans haurien resultat impensables. Es van fer consultes populars a centenars de poblacions, es van organitzar les manifestacions més multitudinàries de la història del país, es va fer una consulta de país i un referèndum oficial, es van constituir els primers governs independentistes de la història, arran de resultats electorals inèdits… L’anomenada revolució dels somriures va semblar que obria totes les portes i finestres del futur.

Continua llegint «Volem la independència? 3.Vèncer l’immobilisme»

Pegasus com un símptoma més del desgovern

Una amiga em comenta un fet del qual ha tingut notícia i que és prou significatiu. Uns senyors van a buscar el cotxe al seu pàrquing i el troben barrat. No hi poden accedir. Resulta que el banc els acusa d’impagament. Però el pàrquing és seu de fa anys, no està afectat per cap hipoteca. Després d’anar amunt i avall, amb els mossos pel mig, resulta que tot ha estat un error. Però el cas és que ja estava fet. El banc, de manera irregular –il·legalment–, els havia bloquejat una propietat privada. La meva amiga es pregunta: «És possible?». A la pregunta, retòrica, li contesto que sí. Que aquestes situacions són un dels símptomes d’una societat desgovernada: és el que passa quan ningú vetlla que les normes es compleixin i quan el que les transgredeix se sent impune. És la llei del més fort, o del més espavilat. I és el perillós camí per on ara comencem a transitar. Tot sembla del primer món, però no hi ha res que acabi de funcionar. La injustícia campa lliurement i el sentiment d’inseguretat i d’impunitat generalitzada és molt viu. Aleshores s’entra en una mena de fatalisme: «Aquí no hi ha res a fer». Pel que sembla, estem abocats a ser una mena d’Argentina entaforada al mig de la Unió Europea (UE). El peatge que Europa ha de suportar per tenir hispans dins de casa.

Continua llegint «Pegasus com un símptoma més del desgovern»