Lideratges audaços. (Volem la independència? 4)

Continuació de l’anterior 

L’audàcia és un valor intangible, i no es pot mesurar de manera objectiva. Però si volem un estat independent, haurem de triar uns líders audaços. Que se sàpiguen arriscar quan toca, que puguin flairar els aires d’oportunitat, i que no caiguin en el conservadorisme dominant que citàvem a l’article anterior. Sense aquest ingredient no hi haurà res a fer, atès que l’empenta d’un poble o massa social no arribarà a bon port sense dirigents que tinguin l’habilitat i el coratge de jugar-se el propi confort, la reputació i fins i tot la seva integritat personal en moviments valents que culminin un procés. Segons Napoleó, són les decisions intrèpides les que permeten guanyar una lluita desigual.

També l’audàcia ens pot fer perdre, és clar… però d’això no cal amoïnar-se gaire, formant part d’una gent que està avesada a perdre històricament, i que a més sap perfectament que la prudència no garanteix mecànicament la victòria. Així que cal revalorar l’audàcia. Com dirien els avis, preu per preu sabates grosses; és convenient pensar en gran. El procés trepidant que va portar al referèndum del 2017 va contenir moltes pàgines de coratge, individual i col·lectiu, les quals van permetre avançar fins a estadis inèdits. Ara està a l’ordre del dia desmerèixer l’èpica d’aquells moments. D’alguna manera, se’ns està dient que va ser la inconsciència i la precipitació que ens va portar a la derrota davant del Regne d’Espanya. I aquest retrocés, aquesta reacció temorosa pròpia del gos apallissat, és la que ens ha conduit fins a l’hora actual, plena d’ombres i acomodació.

 

El coratge no és competició

En els anys que van des del 2011 fins al 2017, patim el miratge de comptar amb uns dirigents determinats i plens de coratge. Els que ho vam viure en persona sabem fins a quin punt es va establir un Chicken run, una cursa de gallines on el principal era fer moviments forts i hàbils per tal de desacreditar el contrari. Les convocatòries de la consulta del 2014 primer, i del referèndum del 2017 després, obeïen a aquesta dinàmica. Les apostes anaven augmentant, i el simpàtic que s’atrevís a apostar a la baixa o a retirar-se, estava políticament mort. Així s’expliquen les llargues batusses sobre les dates, les preguntes, les urnes i tants altres detalls que havien de demostrar la determinació d’uns i altres. Els testimonis posteriors també han ratificat aquesta deriva, sobretot arran del judici al Tribunal Suprem espanyol, on l’argument central de la majoria de les defenses va ser; no hi havia voluntat real de subvertir l’ordre i de trencar l’estat.

Això no vol dir que els dirigents del moment no fossin independentistes. Aquí no s’està jutjant ni l’opinió ni els sentiments dels implicats. Però sí que vol dir que, a la pràctica, en les hores decisives van mancar les decisions intrèpides que assenyalava Napoleó. Com que l’estratègia no havia estat mai amiga d’abraçar grans salts incerts, això no va succeir i aquella competició entre màquines electorals va revelar les seves costures més tristes. Tampoc estic dient que els protagonistes fossin covards. De fet, sabien el risc personal que corrien, i s’hi van abocar. Una colla van acabar a la presó i uns quants a l’exili; segurament el pitjor final en les seves trajectòries vitals.

Però no van assolir la victòria nacional desitjada, i això és un fet, no és cap valoració sobre les qualitats o els defectes de les persones. Per tant, el que va mancar en els nostres líders va ser una estratègia ambiciosa i audaç. En contra del que diuen les veus convencionals d’avui, l’any 2017 no vam pecar d’inconscients, sinó de passius. Serveixi com a il·lustració gairebé cinematogràfica del fet aquells dies de calma estúpida i desorientació que van seguir a la lectura, per part del Parlament, de la declaració d’independència. Hi va haver prou rivalitat entre partits per redactar la proclama final, però no hi va haver prou coratge per defensar-la, encara que fos amb caràcter de símbol –símbol que avui seria valorat per la societat catalana.

 

Una societat prudent?

Tampoc cometré la injustícia de dir que uns líders menuts van trair un poble gran. El poble va ser gran en els grans moments, però recordem que la societat civil organitzada, gairebé tota ella en bloc, va actuar com els polítics. Les multituds van ser desmobilitzades per les plataformes i moviments, pels sindicats i organitzacions empresarials, els opinadors més influents… La desorientació era general, no només entre els partits polítics sinó arreu. La qual cosa ens fa pensar que no van ser només un grapat de líders que van actuar mancats d’audàcia, sinó tota la xarxa de la societat civil, que no va pecar gens per imprudència –ans al contrari.

Fem un parèntesi per desmentir del tot la idea recurrent que en la història, el poble català ha estat un ens pacífic, cautelós i,  fins i tot, conservador. Això no és veritat. Fins al 1939, és radicalment fals; els catalans de fet tenen una temible reputació de rebels i avalotadors. Durant el franquisme tampoc seria aplicable el tòpic, ja que la pau i el silenci de l’època, com diria el cantant Raimon, eren més aviat un desert i un buit immens on morien els homes. Quan va arribar la transició democràtica, el poble de Catalunya va sortir al carrer tant com va caldre i, si bé la lluita armada per fortuna no va arrelar, sí que ho va fer un esperit combatiu que es torna a demostrar en la segona dècada del segle XXI i marca amb força l’anomenat procés independentista.

A nivell internacional, l’eclosió de la Revolució dels somriures catalana no és vista de cap manera com un fenomen poruc i pusil·lànime. Pacífic i acolorit sí, i alhora decidit, ferm, valent i ambiciós. I aquí és on falla la connexió, no pas amb quatre líders –insisteixo- sinó amb l’estratègia de tota la xarxa política de pes. El coratge en els moviments tàctics, l’assoliment formidable de fites democràtiques com l’u d’octubre, es veu mancat de l’audàcia estratègica. Invertint la cèlebre frase sobre la dona del Cèsar, no només calia semblar intrèpids, calia ser-ho. En el pròxim embat, que esperem veure aviat, l’audàcia hauria de ser assignatura obligada per als líders que vulguem triar per representar-nos en hores difícils. Menys competir en paraules solemnes, menys rivalitats en les promeses, menys Chicken run, i més audàcia estratègica. El  mal és que això de vegades només es pot valorar des de dins, a les trobades i confidencials i cimeres a porta tancada.

 

 

(Continuarà)

 

 

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

5 respostes a «Lideratges audaços. (Volem la independència? 4)»

  1. La gran errada estratégica es produeix després de l’1-O, perqué no hi havia cap estrategia veritablement consensuada previament. I crec que tots realment esperaven suport de la UE per negociar amb Ñ.

    El 27-O el MHP Carles Puigdemont tenía dues opcions per avançar: declarar la idp i cridar a defensar-la o convocar eleccions per constituir un nou Parlament que nomenés nou President i, constituit el Govern, declarés la idp, amb l’aval incontestable de les urnes.

    Va declarar la idp, la va suspendre i va marxar… i va passar a ser l’exponent principal de la “política de desobeir”… que vol dir que desobeexin els altres (recordem l’exemple Borrás)… Espero que poc a poc ens anem refent d’aquesta gran errada

  2. Bon article.
    Dius però : “la lluita armada per fortuna no va arrelar ”
    A mi el, PER FORTUNA, mi sobra
    Salutacions

  3. Els nostres líders es van fracturar lingüísticament parlant a Madrid. Van fer figa. Que en pots esperar de tanta audàcia. La Catalunya autonomista, la borbònica, la que paga als polítics, es una gran estafa. És un gran Tsunami que xucla l energia de la pica catalanitat existent per transferir la al nacionalismecriollo de tots som iguals, tots som bilingües i bla, bla, bla. És un fraud
    Les estafes no es poden desmuntar. Han de col·lapsar. A veura quan col·lapseu.

  4. Molt bé. Malgrat, nomès amb la queixa no anem enlloc. Ens hem de fer insuportables dia sí, dia també, començant pel Congreso, i el Parlament. TV 3 més val que la tanquin, em dóna vergonya.

    1. Tens tota la raó. Al final de l’article entro en idees més propositives, i sobretot ho faré al següent, que sortirà d’aquí a dues setmanes.

Els comentaris estan tancats.