A qui interessa la sedició?

La política torna a estar revolucionada amb un d’aquells temes que, francament, no tenim clar que mogui les passions de la gent en general. Es tracta de la famosa reforma (o derogació) del delicte de sedició a l’estat espanyol. Diguem ben clar d’entrada que, si el tema no tingués una connexió directa amb la repressió de l’independentisme català, no interessaria ningú. Com que el concepte de sedició va ser usat pel Tribunal Suprem en les condemnes als presos polítics catalans, ara sembla que hagi de ser tractat com una qüestió de vida o mort.

Ignoro fins a quin punt els canvis legislatius realment poden afectar la situació dels actuals represaliats, i de forma destacada dels exiliats que encara són fora del país. No sé si realment, com diuen alguns, la mesura tindrà un efecte positiu sobre les llibertats i els drets polítics, dificultant una garrotada com la que va clavar el Suprem als anomenats presos del procés; no tinc clar si la reforma impedirà que es torni a repetir aquella barbaritat. Tampoc no sabria dir si tindrà l’efecte contrari, com asseguren alguns, és a dir si facilitarà la repressió de tots aquells que han estat indultats. El més probable és que les garrotades que puguin caure de la banda del poder espanyol tenen poc a veure amb això. Com sempre, el que comptarà de debò seran les pors i la percepció d’una autèntica l’amenaça popular.

Quan es va començar a parlar de l’eliminació del delicte de sedició, cosa que en bona mesura va capitanejar el diputat Jaume Asens, hi va haver una certa reacció per tal de ridiculitzar la iniciativa. El discurs dominant era que no serviria de res i que no tenia cap sentit pidolar una reforma de l’estat espanyol. Que l’estat no canviaria, per quatre retocs que s’introduïssin en una llei, que no ens homologaríem de la nit al dia amb la justícia europea, i al capdavall que era peccata minuta, un intent de fer veure que es feia alguna cosa quan ni tan sols s’esgarrapava en la superfície del complex judicial espanyol, tronat i castigador.

Fa uns anys, quan va emergir l’esmentada proposta reformista, semblava que no valia la pena perdre ni cinc minuts en una qüestió secundària i que no canviaria la feixuga realitat institucional i política del Regne d’Espanya, però que sobretot no representaria cap avenç per als catalans com a poble. Ara s’ha col·locat al centre de la taula de diàleg i de les relacions amb el govern espanyol, i de sobte sembla que l’afer sigui de la màxima transcendència, tant si és per aplaudir la mesura com per criticar-la.

La meva modesta impressió és que al comú dels mortals els importa un rave el que passi amb la sedició. Certament, en el seu moment l’ingrés a presó dels líders que havien organitzat el referèndum del 1 d’octubre va ser percebut amb indignació i dolor per part d’una part molt àmplia de la societat catalana. Quan es van dictar les condemnes, per sedició i també per desobediència i malversació, també; la reacció va ser massiva i molt sentida. I estic segur que l’exili també continua sent vist com una gran injustícia que cal corregir. Però val a dir que els indults van canviar de dalt a baix el tauler de joc, i que aquelles persones que eren vistes com a víctimes heroiques, ara mateix van pel camí de convertir-se en polítics que fan de polítics en el sentit més clàssic; és a dir que s’asseuen a una taula a negociar.

Per tant a data d’avui, cinc anys després dels empresonaments, tres anys després de les condemnes, i un any i mig després dels indults, la molt mediàtica rectificació legal no sembla que mobilitzi grans passions. Més aviat dóna peu a un debat jurídic que constituiria una discussió de primer ordre en un seminari de dret penal, i com a molt, sumat a això, al característic estira-i-arronsa entre partits. Ara bé, no detecto enlloc ningú que pensi que en aquest tema ens hi juguem el nostre futur com a nació. Més aviat diria que al carrer la indiferència és clamorosa.

Segurament ens trobem davant d’un assumpte que, si bé fa uns anys podia resultar de gran magnitud en el domini públic, ara ja ha deixat de ser-ho. És a dir, una d’aquelles coses que serveixen per omplir tertúlies i pàgines com aquesta però que ja no fan vibrar gaire a ningú. Que confirma, en tot cas, la cada cop més abismal distància entre la classe política actual, hereva del moment més rutilant de la història actual de Catalunya, i la gent, hereva d’un gran desengany.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

7 respostes a «A qui interessa la sedició?»

  1. A mi el que més em sorprèn és que no es parli gaire d’aquesta reforma del delicte sedició al codi penal espanyol amb la descarada voluntat i interès (avui dimarts dia 15 la vicepresidenta primera Nadia Calviño ho ha expressat de forma ben clara) de portar a judici, gràcies a les corresponents ordres d’extradició, davant el Tribunal Suprem espanyols als exiliats, i com no podria ser d’altra manera, com a gran trofeu de caça major al president i eurodiputat Carles Puigdemont. Tot per l’extradició dels colpistes i “viva España”. A vegades em sembla que els independentistes tots plegats pequem de força innocents.

  2. A mi personalment el que em sobta és que no se li estigui donant més importància al tema no ja Catalunya sino a Espanya. El redactat de que disposem ara, que no sabem si serà el definitiu, supera amb escreix les restriccions i amenaces de la pròpia llei mordassa no només pels catalans com ja he dit.
    Em dona la sensació que l’estat espanyol, com van fent d’altres, es prepara per una etapa de greus turbulències socials que més aviat que tard veurem al carrer donat el caire que estan prenent les coses. Es curen en salut legislant contra la ocupació de la via pública, els talls de carretera i la ocupació pacifica d’instal·lacions i oficines. O sigui, contra la llibertat d’expressió.
    I pel que fa a Catalunya, la reforma legal és, per a mi, una autèntica befa per part dels que s’han entregat al possibilisme claudicant davant la potència de l’estat i assegurant la seva preeminència política per administrar la autonomia i controlar tots els resorts del poder local.

  3. Després de l’experiència que hem viscut, penso que el nom o el nombre de lleis espanyoles és igual. És igual les “reformes” que vulguin fer, és teatre de repressió política. Tinc molt clar que ells es trauran de la manega les lleis que els facin falta. Per exemple, si la gent decidim tornar a fer un referèndum d’independència de la nostra manera “sense llançar un paper a terra”, tornaran a venir sota les ordres directes del seu monarca a fer-nos tant de mal com puguin a través dels seus tribunals, policies i banquers. Tornarem a veure multes astronòmiques i una una farsa vergonyosa de judici rere l’altra com hem hagut de suportar. Això és Espanya i evidentment el PSoE és igual que tots els altres.

  4. No és gens habitual que discrepi, però la seva visió em recorda situacions com el tema de la memòria històrica, com no interessa a la majoria de la gent no cal parlar-ne.

    1. Gràcies pel comentari. No es tracta de si cal parlar-ne o no, de fet jo en parlo! Es tracta de si aquest ha de ser el tema estrella de l’agenda política.

  5. Doncs a mi em sembla molt important que es reformi el Codi Penal, perque això ens fará menys vulnerables. Treure -per poques que siguin, que no es el cas, perque es tracta d’un delicte que fa pudor- algunes eines al tribunals i jutges espanyols, segur que es bo.

    1. Respectuosament i en la línia del que he comentat més amunt, no discuteixo tant la importància del tema, com si es justifica que sigui l’assumpte estrella en l’agenda política.

Els comentaris estan tancats.