Aquí, ni el populisme és homologable

Hi ha una dificultat evident a l’hora de trobar equivalències entre les coses que passen a Espanya i les que passen a la resta de la Unió Europea. Els Pirineus tornen a ser una barrera. Hi té un paper importantíssim la premsa –en el sentit més ampli: paper, televisió, ràdio, etc. La informació internacional útil, en els mitjans catalans, per exemple, és gairebé nul·la. L’aïllament que estem patint els darrers anys és molt preocupant, sobretot perquè es tracta d’un fenomen transversal.

Com que res és equiparable, es confonen els termes. La mateixa paraula descriu coses diferents. Per exemple, quan es parla dels partits d’extrema dreta, oblidem un fet diferencial importantíssim: Vox és feixista, i els partits d’extrema dreta que corren per Europa no acostumen a ser-ho. A Espanya, a cop de petits passos, s’han anat blanquejant idees i, en lloc d’utilitzar el mot «feixisme», ens hem acostumat a dir «franquisme» –la premsa estrangera sempre es refereix al període de Franco com «feixisme».

De la mateixa manera, el concepte d’extrema esquerra també queda blanquejat. Si llegiu la premsa estrangera és fàcil detectar la perplexitat que causa la producció en cadena de determinada legislació que darrerament s’està produint a Espanya. La reglamentació sobre l’avortament i el maltractament a les dones, per exemple, és un tema de gran debat democràtic arreu d’Europa. Aquí no. Qui s’atreveixi a criticar-ne qualsevol aspecte dels plantejats per l’extrema esquerra és arrenglerat amb l’extrema dreta. I, com que cap demòcrata està disposat a ser classificat d’aquesta guisa, aleshores no hi ha debat. A França, a Itàlia, a l’Europa central en general, segons quines qüestions no s’aproven per majoria simple. Aquí sí. Encara que siguin problemàtiques la gestió de les quals requereix un debat profund: la immigració, els drets de les dones, l’educació, etc. El resultat és un país d’estètica llatinoamericana on, malgrat la gesticulació, no hi ha res que funcioni correctament. Es legisla d’esquena als principis d’una democràcia avançada, segons els quals sempre cal intentar desvincular les lleis de qualsevol ideologia, evitant l’apassionament i buscant l’eficàcia i, sobretot, no fent mai, mai, una llei com a reacció a un fet concret –que és el que ha passat amb el «només sí és sí», conseqüència de les violacions en grup de les anomenades manadas.

Molta d’aquesta legislació es presenta dient que és  «la més avançada d’Europa». I és cert que bona part de la premsa estrangera la qualifica també així, però amb sorpresa. «Com pot, un país com Espanya, que ha de ser rescatat cada deu anys, produir legislacions avançades en res?», es deuen preguntar. Quan jo vivia al Brasil, el govern de Rousseff va promulgar una llei que prohibia maltractar els menors. Era una legislació «avançadíssima»! Però la dona de fer feines d’una amiga meva tenia una denúncia de la filla perquè l’obligava a anar a l’escola. I, mentrestant, els nens de les faveles continuaven sent maltractats, prostituïts, violats a ulls de tothom. Qui hagi viscut al Brasil sap que la població està intoxicada per un ridícul esnobisme social que alimenta permanentment els dos populismes: el de dretes i el d’esquerres. Aquí succeeix una cosa similar.

El feixisme espanyol és un perill. Però el progressisme d’esquerres manté un populisme de caire lerrouxista que no ajuda gens a erradicar les ganes de les classes populars a, un bon dia, votar l’extrema dreta. El progressisme demagog català tampoc es queda curt, en formar part de l’espanyol. I cala gràcies a una premsa martellejant que, com que està comprada, s’apunta a qualsevol campanya que faci el govern de torn. El llenguatge utilitzat és, evidentment, el d’una república bananera. Per exemple, enlloc del món s’anomena «violència masclista» la violència de gènere o la violència conjugal –per cert, què me’n dieu, de la campanya a la premsa per titllar d’«assassinats masclistes» la matança de cinc noies víctimes de l’islamisme imperant al Pakistan?. El progressisme europeu governant no fa, com aquí, campanyes legislatives propagandístiques. A més, suposant que aquests canvis legislatius estiguessin ben fets, potser serien més convenients quan ja s’haguessin cobert altres prioritats, com ara habitatge social –heu detectat algun pla d’acció a deu anys amb inversions i tot el que cal?–, la millora dels salaris miserables o del degradat sistema educatiu que patim, etc. Se’ns omple la boca amb la paraula «solidaritat», però sabíeu que en ajudes a Ucraïna estem a la cua, per darrere de Grècia i Turquia? Podeu trobar les xifres a «Ucraïna, aplaudir-los des del balcó». És la conseqüència lògica d’uns governants (Unides Podemos) a qui tot allò que flairi a OTAN o defensa d’Occident els repugna. Bé, tot això se’ns amaga.

Ja voldria jo gaudir del progressisme europeu que ha transformat la realitat no només d’Europa, sinó del món. De moment hem de suportar el nostre progressisme hispà d’espardenya. Us deixo amb dues «perles» fotogràfiques que són un resum bastant explícit del tipus de populisme demagog que campa sense crítica entre nosaltres. Dues fonts de Sant Cugat del Vallès –on mana el còctel ERC+PSOE+CUP– amb propaganda ideològica inclosa. No comments.

 

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

4 respostes a «Aquí, ni el populisme és homologable»

  1. La conclusió és que a les properes eleccions espanyoles veurem governar PP i VOX gràcies a l’esquerra de fireta i xupi güai que governa actualment a l’estat espanyol

  2. Bon article. Afegeixo que el pseudoprogressisme guai català té dues funcions, les quals tenen com a objectiu evitar la independència. La primera és maquillar amb demagògia i superioritat moral la manca de poder català, és a dir, lasubmissió a Espanya, la manca total d’acció rellevant de govern regional, amb accions simbòliques, estèrils, cortines de fum adornades amb un llenguatge ampul.lós, solemne, ridícul, pura xerrameca. La segona és distreure el personal fent-li creure que hi ha una Espanya, la suposada d’esquerres del PSOE i Podemos, raonable, tolerant, que ens pot arribar a comprendre i amb qui cal tenir lligams per combatre la terrorífica dreta casposa espanyola. Qualsevol idea estúpida serveix als catalans per ajornar la independència com a mínim al 3021, una Odissea del Processisme.

Els comentaris estan tancats.