La cantarella del català a Europa

No és el primer cop, ni serà el darrer. Un govern amic s’ofereix gentilment a demanar la incorporació de l’idioma català (i gallec i basc) al Parlament europeu. La cosa faria riure, si no estiguéssim tractant d’una qüestió ben seriosa –el reconeixement de la nostra llengua-. Ara mateix la cosa fa plorar, perquè ja ens coneixem aquesta cantarella i sabem molt bé com acabarà. El 2006, el govern de Rodríguez Zapatero ja va fer aquest mateix gest, i va acabar en no res. És pur teatre per tal d’explicar que es fan coses, quan en realitat tot entra dins del terreny de la gestualitat.

Continua llegint «La cantarella del català a Europa»

Per què hi ha tants incendis?

Aquest estiu tornem a tenir autèntiques catàstrofes als nostres boscos. Què es pot fer per reduir els incendis? És alarmant la facilitat amb la que perdem superfície arbrada, i és angoixant la sensació d’impotència que sentim, sobretot si vivim a prop de les zones cremades. Fa la impressió que per molts recursos que s’hi dediquin, aquestes catàstrofes no paren de créixer. Alguns insisteixen a definir els incendis forestals com a catàstrofes naturals, pròpies de la regió mediterrània i aguditzades per les onades de calor i per la falta de pluges. Però res més lluny de la veritat; el principal factor és l’acció humana.

Continua llegint «Per què hi ha tants incendis?»

El separatisme ens roba? No fotem!

Ja hi tornem a ser, els dirigents del PP s’han embarcat en una campanya anticatalana de les que fan època, segurament per acabar de cruspir-se les engrunes de Ciutadans i tota la molla de Vox que els sigui possible. Posats a dir-la ben grossa, el nacionalisme espanyol empra la tàctica de sempre; acusar els altres dels seus propis mals. Els nacionalistes sempre són els altres. Així, La part de Catalunya que ha triat la independència (ara mateix representant una majoria al Parlament), es dedica a discriminar i oprimir ètnicament als pobres jans que han triat romandre a Espanya. I és una secta corrupta, destructora i lladregota.

Continua llegint «El separatisme ens roba? No fotem!»

Reprendre la iniciativa (Volem la independència? i 5)

Article continuació de https://www.parlemclar.cat/4-lideratges-audacos-serie-volem-la-independencia/

La consigna final seria; més traça que pes. Acabo aquesta sèrie mirant d’apuntar algunes fórmules que ens poden ajudar a superar la inacció que he destacat en els anteriors articles. Vist l’escenari dels ànims generals, el rol dels partits polítics i els lideratges actuals, voldria proposar un conjunt de línies que passarien, en termes generals, per la represa de la iniciativa. Fins al 2017, un dels principals motors i èxits de l’independentisme català va ser una gran audàcia, amb la capacitat de passar al davant del rival i fins i tot sorprendre’l a cada passa. Atès que en potència econòmica, comunicativa i diplomàtica el Regne d’Espanya s’ha mostrat molt robust, l’agilitat és indispensable. Aventurem a continuació algunes possibles claus d’una represa;

Continua llegint «Reprendre la iniciativa (Volem la independència? i 5)»

Lideratges audaços. (Volem la independència? 4)

Continuació de l’anterior 

L’audàcia és un valor intangible, i no es pot mesurar de manera objectiva. Però si volem un estat independent, haurem de triar uns líders audaços. Que se sàpiguen arriscar quan toca, que puguin flairar els aires d’oportunitat, i que no caiguin en el conservadorisme dominant que citàvem a l’article anterior. Sense aquest ingredient no hi haurà res a fer, atès que l’empenta d’un poble o massa social no arribarà a bon port sense dirigents que tinguin l’habilitat i el coratge de jugar-se el propi confort, la reputació i fins i tot la seva integritat personal en moviments valents que culminin un procés. Segons Napoleó, són les decisions intrèpides les que permeten guanyar una lluita desigual.

Continua llegint «Lideratges audaços. (Volem la independència? 4)»

Vèncer l’immobilisme (Volem la independència? 3)

Continuació de  2. Com estirem els partits

Com dèiem a l’anterior article, del 2010 al 2017 la política catalana va viure una època creativa, potser la més innovadora i esperançadora dels últims 50 o 100 anys –depèn de com valorem el període de la transició democràtica. En tot cas, en la segona dècada del segle XXI han passat coses que no havien passat mai, i que poc abans haurien resultat impensables. Es van fer consultes populars a centenars de poblacions, es van organitzar les manifestacions més multitudinàries de la història del país, es va fer una consulta de país i un referèndum oficial, es van constituir els primers governs independentistes de la història, arran de resultats electorals inèdits… L’anomenada revolució dels somriures va semblar que obria totes les portes i finestres del futur.

Continua llegint «Vèncer l’immobilisme (Volem la independència? 3)»

Com estirem els partits (Volem la independència? 2)


Continuació de  1. Com recuperar la iniciativa

És habitual endossar als partits polítics tots els mals de l’estat actual de Catalunya, i culpar-los de tot allò que no va funcionar després del referèndum del 2017. Aquesta pràctica rondinaire i criticaire ens pot portar a descarregar frustracions i a buscar responsables del desencís general. Potser fins i tot ens resulta tonificant, i després de engegar-ne quatre de fresques podem arribar a sentir una pau interna prou sedant. Però la pràctica d’aquest peculiar esport antipolític no necessàriament ens garantirà el compliment de tots els nostres somnis. És possible que fins i tot perjudiqui els nostres projectes de futur. Jo opino sincerament que els partits polítics encara són necessaris si volem avançar cap a la independència, i encara que em podria allargar molt en l’assumpte provaré de ser sintètic.
Continua llegint «Com estirem els partits (Volem la independència? 2)»

Com recuperar la iniciativa (Volem la independència? 1)

En pocs anys hem passat d’una dinàmica creativa, en què l’independentisme portava la iniciativa, a una fase més reactiva, de protesta contra la repressió i marcada pels presos polítics; ara estem entrant de ple en una etapa depressiva on sembla que la impotència i les actituds conservadores marquen l’agenda. De moment, l’abatiment general encara no ha escampat la veu d’alarma entre els líders i els partits polítics, atès que els resultats electorals no han caigut a un registre catastròfic. L’experiència ensenya, però, que les remors de fons en una societat sempre acaben afectant el signe del vot, encara que l’impacten de forma gradual i amb demora. Tard o d’hora, el clima imperant acabarà perjudicant els partits independentistes.

Continua llegint «Com recuperar la iniciativa (Volem la independència? 1)»

Com salvem el català? (2)

Anterior: Com salvem el català? (1)

Les claus són la necessitat i el prestigi

El cas d’Ucraïna, doncs, ens il·lustra com es pot redreçar el rumb d’una llengua i d’una cultura. Les eines d’estat no havien estat usades fins al 2014, en què la revolta de l’Euromaidan va revifar la consciència i la identitat ucraïnesa. Va ser decisiva més aviat la determinació col·lectiva, i l’aire jove i fresc que bufava en amplis sectors de la societat. No es tractava només d’una revifada lingüística. Evidentment calia actuar sobre les escoles i els mitjans, però també desplegar una acció de país ambiciosa que inclogués les noves tecnologies, la música, les arts escèniques, el cinema, la literatura i sobretot el món del treball. Es tractava d’impulsar des de l’administració, però també des de tots els sectors, un canvi de consciència.
Continua llegint «Com salvem el català? (2)»

Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus

El més normal no és que els petits idiomes minoritaris aguantin tots sols. Ni que es reforcin per gràcia divina i resisteixin l’embat d’una altra llengua que se’ls menja el terreny. El més habitual és que les llengües minoritzades vagin perdent ús i acabin desapareixent. Les que aguanten, i no diguem les que revifen, és perquè algun poder ha decidit fer-ho i la comunitat de torn ha resolt col·lectivament que no vol que se li escapi la llengua entre els dits. Aquesta és la història dels idiomes en retrocés, i per tant dels seus parlants; o s’organitzen i lluiten, o moren.
Continua llegint «Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus»