Folrentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu

Per a mesurar el grau de democràcia d’un país, un bon indicador és observar si mana el representant elegit pels ciutadans o l’empresari depredador que té molts i molts diners. Aquest és l’objectiu d’un llibre recent,  Florentino Pérez, el poder del palco, que recull i ordena tota la informació disponible, fins a aquest moment, d’un personatge que ha dit públicament: A mi lo que me ha gustado siempre ha sido la política. Es donde se tiene el poder ( …) Yo no seguí en ella porque me echaron, ser presidente del Real Madrid es lo más parecido que he encontrado.

El llibre de Fonsi Loiaza denuncia dues estafes a la democràcia, dos mecanismes corruptes- el del futbol i el de les grans empreses constructores espanyoles – que funcionen a base de lucre, tràfic d’influències i corrupció política. És a dir, fan la mateixa funció que les caceres de Franco en la dictadura. Aquest llibre és la millor prova que Espanya no pot ser considerada una democràcia vertadera.

Continua llegint «Folrentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu»

Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800

Un dels aspectes més curiosos i divertits de la gastronomia de Barcelona, en la segona meitat del segle XIX, és la  batalla de les mongetes contra els cigrons. Clarament el transfons era ideològic. Al cigró li pesava un estigma, com un mal lleig. Es qualificava els castellans com “hidalgos, barons i ministres de la terra del cigró”.

Era una de les tantes contradiccions del moment, i del país. Menystenir el cigró ( per castellà) però  lloar-lo i assaborir-lo a la carn d’olla. Certament, el cigró feia castellà. I això, en aquell temps del naixement del catalanisme polític, feia arrufar el nas. Era una idea molt estesa que anava més enllà de la generació d’ Emili Vilanova. Per exemple, Prudenci Bertrana, d’una generació posterior, va publicar un article que es  deia Els intel·lectuals i les mongetes que resumia força bé la ideologia catalana sobre el cigró i els seu simbolisme. Deia:
Continua llegint «Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800»

El menjar a Barcelona en el segle XIX

Quan parlem de cuina popular ens imaginem una cuina amb productes de  temporada i de proximitat. Una cuina feta amb els recursos del temps i del país. Res més lluny de la realitat! Resulta que els treballadors del segle XIX a Barcelona menjaven el mateix tot l’any: bacallà a l’esmorzar, bacallà al vespre per sopar. Bacallà cada dia, fregit o guisat. Bacallà amb patates, bacallà amb cigrons, i també, és clar, bacallà esqueixat. I per a les criatures desmenjades, cullerades d’oli de fetge de bacallà. Això sí, per dinar l’omnipresent escudella.

Per tant, res de calendari de productes; carxofes a l’hivern, pèsols a la primavera, tomàquets a l’estiu, bolets a la tardor. Ni tampoc xai per Pasqua, vedella per Corpus, caça a la tardor i porc a l’hivern. Cap varietat, com si no hi hagués estiu ni hivern, com si es visqués en una presó. Això que ara en diem productes de proximitat, la classe treballadora de Barcelona ni ho olorava, per a ells  bacallà, ja fos d’Islàndia, de Terranova, d’Escòcia, és a dir peix salat d’importació. No es gens estrany  que la Hisenda del país anés de mal borràs, amb una balança de pagaments tan desequilibrada. Els pocs diners que s’obtenien de les exportacions ni de lluny compensaven el volum de les importacions: la despesa per alimentar gairebé tres quartes parts del país- mal que bé, però menjar al cap i a la fi- Però s’havia de pagar!

Continua llegint «El menjar a Barcelona en el segle XIX»

Per què el feixisme treu el cap de nou a Itàlia?

Les últimes eleccions a Itàlia, que han donat la victòria a una aliança de partits de dreta i d’ultradreta,  entre els qual la primera força ha estat “Fratelli d’Itàlia”- curiosament té nom de congregació religiosa- la líder del qual, G. Meloni, ha tingut des de ben jove una trajectòria política lligada al feixisme italià. Això és un fet, però la pregunta que s’han fet molts analistes, italians i europeus, és per quèel feixisme treu el cap de nou a Itàlia?

Continua llegint «Per què el feixisme treu el cap de nou a Itàlia?»

Defensa pròpia

Ens preguntem, amb una certa perplexitat, les raons, en especial, de la decadència de la nostra llengua. Potser podem trobar una explicació en la comparació històrica amb altres països en unes circumstàncies, només aparentment diferents, que ens doni eines pera analitzar on som i com podem fer-ho per a redreçar la situació.

Continua llegint «Defensa pròpia»

Fronteres: civilitzats i paleolítics

Les fronteres són sempre una invenció humana. Tenim tan ficat a la closca allò dels mapes polítics de coloraines que vam estudiar al “cole”, que encara que ens consta que d’aleshores ençà han canviat força, continuem pensant que són reals. És el que els estats volen que pensem.

Però aquelles fronteres que són aparentment naturals no ho són gens de naturals.
Continua llegint «Fronteres: civilitzats i paleolítics»