I si parlem del mocador al cap?

Quan jo era petit moltes dones d’edat avançada –les típiques iaies– vestien de negre i duien un mocador al cap. El missatge era que topaves amb una dona que ja havia vist moltes morts, sobretot la del seu marit. El conservadorisme sempre ha estat una tradició agrària. Per tant, de dones de negre amb el mocador al cap se’n veien més als pobles que no pas a ciutat.

Continua llegint «I si parlem del mocador al cap?»

El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden

El permanent «tomba que gira» que gravita sobre la indústria turística catalana només s’explica perquè ens obstinem a no coneixe’ns. Com en tants altres aspectes que ens afecten, el turisme català és, tot parafrasejant mossèn Ballarín, la història de quatre barres i quatre barruts. El que vull dir amb això és que l’empresariat turístic i els buròcrates públics que viuen d’aquesta moma intenten vendre’ns una història que saben perfectament que és falsa. No la venen pas als seus clients. Els turistes saben molt bé què venen a fer a Catalunya. Em refereixo al discurs que fan específicament per al mercat intern, que és el que els ajuda a viure de la bicoca: subvencions directes, subvencions indirectes –un mercat laboral que no paga el que costa mantenir-lo socialment–, corrupteles urbanístiques, diner negre, etc. Aquest discurs consisteix a explicar-nos que el turisme que ara rebem es pot reconvertir en allò que els suats qualificatius «turisme de qualitat» i «turisme cultural» pretenen descriure.

Continua llegint «El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden»

Per què jo no aniré a votar

Ja fa un temps que vaig decidir no seguir fent el joc als partits que abusen del meu sentiment independentista amenaçant-me amb el conte de Pere i el llop: «Si no votes, ells guanyaran!». Pregunto: segur que «ells» no sou vosaltres? Per si no n’estava prou convençut, aquesta setmana passada n’he tingut la confirmació per partida doble. Una ha estat el vodevil de l’11 de setembre, sobre el qual no parlaré perquè ja se n’ha dit tot. L’altra ha estat un article publicat per Roger Vinton al Via Empresa: Diputació, 200 anys de l’amic invisible. Demostra que els nostres també són «ells». Però les raons profundes que m’empenyen a no anar a votar són de diversa índole.

Continua llegint «Per què jo no aniré a votar»

L’herència de Mikhaïl Gorbatxov

Quan li van preguntar al president Gorbatxov quin era el seu primer record, va respondre: la gana. No és estrany, si hom coneix una mica la història de la Gran Rússia. Algú es preguntarà com és possible que, havent nascut el 1931 –catorze anys després de la Revolució Soviètica–, la gana encara campés per tots, absolutament tots els territoris de l’imperi soviètic. En Mikhaïl era de Privólnoie, un poble de la zona del Caucas on es concentren les àrees agrícoles més fèrtils de Rússia, però ni aquí se’n salvaven. La gana se li havia endut dos oncles i una tia.

Continua llegint «L’herència de Mikhaïl Gorbatxov»

Mitjans d’informació catalans, quo vaditis?

La setmana passada va ser molt significativa pel que respecta al sistema informatiu català que patim. Dimarts 24 d’agost els tribunals del Perú van donar finalment llum verda a la demanda de 4,5 mil milions de dòlars d’INDECOPI (Instituto Nacional de Defensa de la Competencia y de la Protección de la Propiedad Intelectual, Perú) contra REPSOL. Ara ja no és una amenaça, que, per cert, va passar més o menys de puntetes pels nostres mitjans. Ara comença el procés judicial sobre la contaminació de REPSOL en aigües peruanes. Podeu trobar-ne informació a la BBC, a la CNN, o a France24, perquè probablement no en deveu haver llegit res a cap mitjà català.

Continua llegint «Mitjans d’informació catalans, quo vaditis?»

Problemes d’aigua: per què no parlem del turisme?

La memòria meteorològica es curta. Tendim a pensar que els incidents climatològics que ens afecten són primícia. No és així. El canvi climàtic és un fet, però no està demostrat que sigui el causant de tots els fenòmens que patim –no soc jo, qui ho diu; ho diuen els científics. Encara que se’ns presenten com a inesperats i sorprenents, els problemes d’aigua són congènits al Mediterrani. Sempre ha estat així, a la nostra àrea vital. A la novel·la en dues parts de Marcel Pagnol L’eau des collines (Jean de Florette i Manon des Sources), ambientada a la Provença, queden ben reflectits els conflictes seculars, sovint violents, que la carestia d’aigua ha provocat al llarg de la història.

Continua llegint «Problemes d’aigua: per què no parlem del turisme?»

Mal govern, una vida incòmoda dual

Tenim molts exemples de països que ho van ser tot, principalment imperis, i que han anat quedant limitats. Tanmateix, continuen sent països de gran qualitat: el Regne Unit, Bèlgica, França, etc. Ara bé, només es coneix un cas de país ric en si mateix, que hagi estat extremament pròsper –va haver d’ajudar Europa!– i que, sense guerres ni danys externs provocats, s’hagi enfonsat tot sol: l’Argentina. En un dels viatges que hi vaig fer vaig tenir ocasió de llegir una sèrie d’articles del diari La Nación que parlaven d’aquesta desgràcia. Analitzaven els tres països emergents de principis del segle xx (l’Argentina, Austràlia i el Canadà) i es preguntaven: si nosaltres érem els més ben posicionats dels tres, per què, al cap de cent anys, ells han triomfat i nosaltres hem fracassat? La resposta era evident: la mala classe política va enfonsar l’Argentina.

Continua llegint «Mal govern, una vida incòmoda dual»

Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?

Aquests columnista, que sempre ha estat proaliat i proatlantista –és a dir, fervent partidari de la col·laboració de l’Europa continental amb els anglosaxons–, es troba darrerament desorientat. Ignoro si el sentiment és general, però molt em temo que els Estats Units han perdut el sentit de la responsabilitat que els portava a actuar com a líders del món lliure. Probablement perquè que ja no en són, de líders. O també podria ser que la frontera entre el concepte de món lliure i autocràcia s’hagi difuminat.

Continua llegint «Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?»

Enganyar-nos amb les coses de menjar

Llegeixo que el cas Reserva de la Tierra arriba als tribunals. Us refresco la memòria: aquesta bodega de Múrcia va falsificar ampolles fent-les passar per denominació d’origen (DO) de Montsant, Terra Alta, Priorat, Tarragona i Catalunya. Aviat és dit. La presidenta de la DO Montsant, Pilar Just, diu que han estat valents denunciant la irregularitat. Les afirmacions de la senyora Just denoten que no sempre es denuncien les irregularitats alimentàries. Aquest tipus d’organitzacions –les  que pretenen donar prestigi a un producte o a una activitat– només poden mantenir-se dretes si les depuracions són internes, i les conclusions es fan públiques. El principi que diu «el nostre mal no vol soroll» porta el virus palermità a la sang. El meu dubte és: s’haurien aplicat aquests mètodes expeditius si el malfactor hagués estat «un dels nostres»? Ho dic perquè aquesta ha estat la llavor que ha descompost la DO Cava.

Continua llegint «Enganyar-nos amb les coses de menjar»

Catalunya, projecte de minoria nacional

Abans d’abordar un problema important –sigui quin sigui– per intentar resoldre’l, el que cal és contemplar-lo a distància. Si un pretén solucionar una situació conflictiva estant-hi immers el millor que pot fer és imaginar-se que qui té el problema és un altre. I observar-lo des de fora. És el més pràctic –recordeu que Averrois, amb la seva lògica àrab, fantasiosa, situava la intel·ligència a la Lluna! La segona condició necessària consisteix a trossejar el problema en bocins digeribles, en «subproblemes» que es puguin solucionar. Amb els grans projectes succeeix una cosa molt similar: per gestionar-los s’han de poder contemplar en la seva totalitat –des de fora– i, al mateix temps, subdividir-los en projectes petits que es puguin administrar amb èxit, és a dir, que tinguin un objectiu assolible i que arribin a bon port. Ignoro si encara es fa així, però abans, quan es construïa una casa i es cobrien aigües, es feia una petita festa. Se celebrava que ja s’havia acabat l’edifici? Ni de bon tros. S’havia acabat el «subprojecte» que permetia continuar treballant sense passar fred ni mullar-se quan plovia.

Continua llegint «Catalunya, projecte de minoria nacional»