Esperar dels altres allò que nosaltres no fem

Fa uns dies em van convidar a un fòrum de la Comissió d’Afers Internacionals del Consell per la República. Després d’una breu exposició, vam passar a un col·loqui. El tema girava al voltant la internacionalització del procés independentista català. Vaig intentar explicar-me sobre alguns aspectes que em semblen fonamentals.

Continua llegint «Esperar dels altres allò que nosaltres no fem»

Turisme, eina de destrucció massiva

Sembla acceptat que el missatge que desprèn El Guepard (Il Gattopardo), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és que cal que tot canviï per tal que tot romangui com estava. Encara no s’ha publicat la novel·la catalana sobre la nostra societat actual. El missatge podria ser perfectament «Cal que res canviï per tal que tot continuï anant a pitjor». Si n’hem passat, de situacions, d’ençà de la Gran Recessió que va començar el 2007-2008! Aviat farà quinze anys de l’inici d’aquella crisi, i quan encara no ens n’havíem recuperat ens va enxampar la pandèmia. Hem estat rescatats, hem rebut ajudes a cabassos… I tot dels nostres socis de la Unió. Doncs res. L’arrogància continua. Ens neguem a canviar. No em sorprenen gens –de fet, ningú que conegui una mica el país se n’hauria d’estranyar– les reticències dels frugal (Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suècia) a donar-nos ajuts. Jo, si fos ells, no afluixaria ni un euro.

Continua llegint «Turisme, eina de destrucció massiva»

Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres

Us heu adonat que sovint les notícies funcionen a cop de frase feta? D’un temps ençà s’insisteix que, davant determinades situacions, la societat està «dividida». Senyors, sempre ha estat així, quan es tracta d’escollir entre dues opcions. L’elecció del president de França, o dels Estats Units –busqueu, en tots dos casos, les sèries històriques i ho veureu–, el Brèxit, l’avortament, etc. Ningú recorda el referèndum italià sobre el divorci? Els catalans hauríem d’estar escarmentats, amb aquest tipus d’afirmacions tan lleugeres, sobretot quan veiem la insistència de la premsa espanyola a repetir que la societat catalana està dividida a causa del Procés. En aquesta línia, ara toca la cantarella que Rússia ha celebrat tota sola la fi de la Segona Guerra Mundial. Disculpeu, sempre ha estat així. I amb una parada militar espectacular. En puc donar fe perquè he tingut ocasió de viure-la en directe.

Continua llegint «Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres»

Pegasus com un símptoma més del desgovern

Una amiga em comenta un fet del qual ha tingut notícia i que és prou significatiu. Uns senyors van a buscar el cotxe al seu pàrquing i el troben barrat. No hi poden accedir. Resulta que el banc els acusa d’impagament. Però el pàrquing és seu de fa anys, no està afectat per cap hipoteca. Després d’anar amunt i avall, amb els mossos pel mig, resulta que tot ha estat un error. Però el cas és que ja estava fet. El banc, de manera irregular –il·legalment–, els havia bloquejat una propietat privada. La meva amiga es pregunta: «És possible?». A la pregunta, retòrica, li contesto que sí. Que aquestes situacions són un dels símptomes d’una societat desgovernada: és el que passa quan ningú vetlla que les normes es compleixin i quan el que les transgredeix se sent impune. És la llei del més fort, o del més espavilat. I és el perillós camí per on ara comencem a transitar. Tot sembla del primer món, però no hi ha res que acabi de funcionar. La injustícia campa lliurement i el sentiment d’inseguretat i d’impunitat generalitzada és molt viu. Aleshores s’entra en una mena de fatalisme: «Aquí no hi ha res a fer». Pel que sembla, estem abocats a ser una mena d’Argentina entaforada al mig de la Unió Europea (UE). El peatge que Europa ha de suportar per tenir hispans dins de casa.

Continua llegint «Pegasus com un símptoma més del desgovern»

I si parlem de l’extrema esquerra, també?

Per les circumstàncies que ens ha tocat viure al llarg dels segles xix i xx, i com a conseqüència del típic subjectivisme mediterrani –«més val caure en gràcia que ser graciós»–, els catalans tendim a analitzar els fets en funció de la simpatia que ens generen els protagonistes. Penso que també cal afegir-hi l’efecte llagrimeta que tant ens agrada. Si una cosa ens provoca llàstima, aleshores la tendència a estar-hi a favor augmenta considerablement. Volem captar la simpatia del públic? Llagrimeta i avall. D’això, els de la famosa Marató de TV3, amb els seus anuncis, en saben un ou.

Continua llegint «I si parlem de l’extrema esquerra, també?»

Quan el que falta és la voluntat de regeneració

El pitjor virus que pot atacar qualsevol organització és l’immobilisme. La voluntat de no canviar. Com que l’evolució és canvi, renunciar a l’evolució és letal. Es pot ser conservador o progressista –i, entremig, totes les games possibles. Totes les opcions tenen aspectes positius. L’única que no té res de bo és l’immobilisme. I en aquest moment el país té l’immobilisme perfectament representat en la classe política instal·lada. Estem davant d’un fenomen fàcil d’explicar: els que haurien de promoure canvis han estat seleccionats pel mateix sistema que haurien de matar. Els uns no en saben prou –ja vam veure que el procés de selecció és nefast–; i els altres no volen perquè el modus vivendi ja els està bé i són conscients que no sobreviurien en el món dels contribuents.

Continua llegint «Quan el que falta és la voluntat de regeneració»

Vota Juan?

L’any 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, Clement Atlee va guanyar les eleccions al Regne Unit. Quan li van demanar a Churchill la seva opinió sobre el nou primer ministre, va deixar anar: «Ha arribat un taxi buit al 10 de Downing Street i n’ha baixat Clement Atlee». –Per cert, la idea no és de Churchill; l’acudit és del segle xix–. Nosaltres aquesta ironia no ens la podem permetre. Les accions dels nostres polítics no resulten mai innòcues. L’activitat política espanyola –que inclou la catalana, per ara– sempre projecta sobre la societat sinergies negatives. A vegades, enfurismat, al límit de la tolerància, un es pregunta: «Per què no s’estan quiets? Ja els paguem el salari. Què més volen?». Doncs no. Això no és Itàlia, on la societat civil té més força que la pública. No deixa de ser la unió d’un munt de territoris que abans d’unificar-se ja eren repúbliques centenàries i riques –el bressol del mercantilisme. Per això estan tan acostumats a governar-se mitjançant la iniciativa individual. Aquí no. Massa gent viu aixoplugada sota tot allò que és públic.

Continua llegint «Vota Juan?»

D’acord, però aquest tal Rufián fa lleis!

Llegeixo una entrevista que l’Antoni Bassas fa a la Clara Ponsatí. L’entrevistada deixa anar una frase que és la que hauria d’encapçalar la notícia: «Els mecanismes de selecció de personal de les llistes tancades tenen un efecte dràstic sobre com s’entra a la política, com s’hi sobreviu i s’hi progressa. I, en canvi, podem estar molt orgullosos de l’excel·lència que tenim en altres camps». Exacte! El primer punt de la llista de mals que pateix el país, la meva preocupació principal en l’àmbit públic, és precisament aquest: tenim la pitjor classe política d’Europa. Totalment hispanitzada, poc formada, poc treballadora i que, per tant, practica la mesquinesa del curt de gambals amb una quotidianitat que enerva l’organisme La immensa majoria dels nostres polítics electes no valen el que costa alimentar-los. I és cert el que afegeix la senyora Ponsatí. En molts altres aspectes el país excel·leix. La pregunta és: fins quan?

Continua llegint «D’acord, però aquest tal Rufián fa lleis!»

Ucraïna, una guerra extemporània i que corre pressa

En articles anteriors he explicat que l’actual confrontació bèl·lica a Ucraïna és un conflicte larvat. Una de les conseqüències de no haver fet els deures quan va desaparèixer l’URSS. Probablement llavors no es van donar les condicions. Tanmateix, sí que hi ha hagut oportunitats d’ençà del nomenament de Putin com a president de Rússia l’any 2000. Quan Napoleó va fer afusellar el duc d’Enghien, el truculent Fouché –ministre de la policia– ho va criticar. No pas per injust. Va pronunciar la seva famosa frase: «És molt pitjor que un acte malvat. És un error». Tenia raó. Sovint els errors deriven en conseqüències molt més perjudicials que no pas determinats actes perversos. Doncs bé, no haver-nos fet nostre Putin –no haver-lo atret cap als interessos europeus– ha estat un error. I aquest error ara es paga a un preu molt alt: una guerra que hem de mirar que s’acabi al més aviat possible. Continua llegint «Ucraïna, una guerra extemporània i que corre pressa»