Incapacitats per autogovernar-nos?

Comença a quedar fora de dubte que el país va deixar de governar-se el dia que va plegar el president Pujol. És trist arribar a aquesta conclusió. És una anormalitat i, com a tal, convé assenyalar-la. Estem davant d’un fet empíric evident. I és que no ho diuen només els pujolistes nostàlgics, no –quan governava Jordi Pujol no tot era fantàstic. Es tracta que el que ha vingut després ha estat un pur desastre. Els amants de l’estètica futbolera Barça-Madrid encara tenen els pebrots d’emmirallar-se a Espanya per dir que el desastre ha estat general. No és cert. El País Basc ho ha fet bé. Fins i tot Galícia ho ha fet millor. Espanya, malgrat el que es digui –i encara que jo em trobi als antípodes ideològics–, no ho està fent tan malament. La realitat és que Catalunya està en un greu procés de decadència. I encara no ha tocat fons.

Continua llegint «Incapacitats per autogovernar-nos?»

«Corruptissima republica, plurimae leges»

El sistema instaurat per l’imperi romà, va ser un fenomen encara no igualat. Per això bevem de molts dels seus principis. Una de les habilitats que tenien els romans era la d’expressar idees sofisticades en molt pocs mots. Sempre ha estat preferible explicar les coses de la manera més curta possible –que també és la més difícil. La frase que titula aquest article («Com més corrupte és un règim, més lleis fa») és d’una exactitud palpable. És el problema espanyol –ergo català– més candent. Moltes lleis i, per afegitó, mal fetes. Lògic. Parafrasejant Roma altre cop, podríem acollir-nos a la sentència «corruptio optimi pessima» («La corrupció dels millors és la pitjor de totes»). Agafeu corruptio en el sentit de l’època –aquell que avantposa els seus interessos, o del partit, al bé comú– i optimi com els millors, els que estan a dalt de tot. Als romans ni se’ls acudia que a dalt de tot hi pogués haver els pessimi, els pitjors, que és el nostre cas present.

Continua llegint ««Corruptissima republica, plurimae leges»»

La sedició, delicte inexistent. Per ara.

Els grups del PSOE i Unides Podem han presentat una proposició de llei orgànica que modifica el Codi Penal. Entre altres coses, fa que el delicte de sedició no es contempli. Pel principi d’in mitius, els condemnats podran acollir-se a les penes, si és que n’hi ha, que fixi la nova llei. Es demana al Congrés dels Diputats que la proposició es tramiti per la via d’urgència. Tal com es pot comprovar, doncs, tot està fet «a l’espanyola». La reforma del codi penal de qualsevol país –que aquí, a més, és una llei orgànica; és a dir, que només està un nivell per sota de la Constitució– ha de sorgir del consens parlamentari. Un codi penal no és cap broma, molta gent s’hi veurà afectada, serà jutjada amb severitat i haurà de complir una pena. El disseny i el contingut d’un codi penal són matèries que requereixen discussió, consens i saviesa. I no sembla que sigui el que més abunda al Parlament espanyol actual.
Continua llegint «La sedició, delicte inexistent. Per ara.»

Un desig anomenat democràcia

Sembla que l’aposta d’Occident per la Xina ha sortit malament. I que no hi ha pla B. La Xina s’ha desenvolupat econòmicament, però políticament ha anat enrere. Cal tenir present que, malgrat no ser un país del tot ric com nosaltres –té una renda per càpita de 12.500 dòlars, mentre que la catalana és de 31.500–, sí que és més ric que Turquia –amb una renda de 9.600 dòlars–, un país que porta anys amb el tradicional tomba que gira de la Unió Europea (UE). Per tant, és important parlar del model economicosocial xinès i del perill d’emmirallament que pot representar.
Continua llegint «Un desig anomenat democràcia»

Quan l’extrema dreta s’alimenta de l’omissió

Es fa difícil entreveure el perquè dels extremismes quan encara no es té perspectiva històrica. Molts es pregunten què està passant amb l’extrema dreta. Voldria fer-hi una reflexió, sempre guiada per la falta de complexos que m’atorga haver tingut un oncle que va passar cinc anys a Mauthausen i un altre a qui Franco va proposar ser ministre. I com que em tinc per lliberal i per antitotalitari, hi dic la meva.

Continua llegint «Quan l’extrema dreta s’alimenta de l’omissió»

Per què Pedro Sánchez no ho fa malament

Els catalans tenim un costum bastant estès en general que nosaltres, però, portem fins a l’extrem de l’autoengany. Consisteix a presentar de forma insistent com a incompetent i curta de gambals aquella gent que no cau simpàtica a la nostra opinió pública o que és contrària al pensament únic establert. I al final ens acabem creient que ho és. Així, hem fet passar per ase Ronald Reagan –que va ser un bon president–; Aznar, per simple un provincià –quan és un personatge sinistre–, etc. Aquesta tendència ens afebleix en tant que la projectem, també, sobre els nostres adversaris i enemics. Les conseqüències són nefastes i es veuen agreujades per la tossuda realitat: sovint el nostre sistema polític i mediàtic està per sota dels que critiquem. Em temo que és això el que està passant amb el govern espanyol actual. I és un error.

Continua llegint «Per què Pedro Sánchez no ho fa malament»

Km 0? Sí, però compte

Hi ha moltes coses que el país hauria de preservar, perquè no tenen rival. Una d’elles és la cuina, tal com ja vaig exposar a l’article «La destrossa d’una cuina nacional». La indústria agroalimentària és fruit d’una tradició en la forma de menjar i una peça fonamental de l’economia catalana, ja que representa una quarta part del nostre sector industrial. Hauríem de ser-ne tots conscients i estar-ne orgullosos. I amatents pel que fa al seu futur.

Continua llegint «Km 0? Sí, però compte»

Tots hauríem de ser Josep Costa

Aquestes darreres setmanes hem tingut dues mostres de dignitat que, a molts de nosaltres, que hem perdut bona part de la fe en el país, ens reconforten. La primera va ser l’actuació del senyor Antonio Baños quan va anar a declarar a Madrid. No va voler-ho fer en espanyol. I no per cap mania a l’idioma –el senyor Baños utilitza l’espanyol molts cops, sinó perquè el tribunal no li va acceptar fer-ho en català. La seva reacció hauria de ser l’habitual entre tots nosaltres. Encara no m’explico la vergonyant acceptació que al macrojudici del 2019 no s’hi pogués parlar català. No ho he paït. Bravo, doncs, pel senyor Baños. A desgrat que no combregui políticament amb ell, jo també soc Antonio Baños.

Continua llegint «Tots hauríem de ser Josep Costa»

La destrossa d’una cuina nacional

En un article anterior vaig manifestar la convicció que la independència del país anava per a llarg. I que per assolir l’èxit final s’havia de triomfar en petits subprojectes col·lectius dels quals s’havia de responsabilitzar cadascú. Els partits s’haurien de focalitzar en la seva regeneració. Els mestres s’haurien d’esforçar a fer millor la seva feina com a transmissors nacionals de la consciència del país. etc. Personalment, m’he proposat poques coses, però intensament. Intensament perquè les practico cada dia. Primera: a Catalunya només parlo català. Qui no m’entengui que s’hi esforci. Segona: anomeno botiflers aquells polítics que depenen de partits de fora de Catalunya. Em cenyeixo al diccionari. Tercera: no anomeno anticatalanistes els que són, de fet, anticatalans i són els meus enemics, no pas adversaris. Aquell que voldria veure desaparegudes la llengua i la cultura alemanyes no és un antigermanista. És un antialemany. Quarta: intento evitar la destrucció de la cuina nacional catalana. I d’això va el tema d’avui.

Continua llegint «La destrossa d’una cuina nacional»