Informar-se per ser infeliç?

Ja fa temps que he deixat de seguir determinades informacions. Ho he fet per un simple sentit d’higiene. Fins i tot diria que per un principi de supervivència intel·lectual. Els darrers anys, els nostres sistemes informatius pivoten sobre dues actuacions: xerrar, tot fent safareig, dels polítics ―no pas per debatre’n les idees polítiques― i difondre un munt d’informacions alarmistes per tal de captar audiència. Llegir l’entrevista que el diari Ara va fer al senyor Josep Cuní el 9 de juliol confirma les meves prevencions. Diu el senyor Cuní, amb molt bon seny: “Això d’haver d’estar anunciant la fi del món cada cinc minuts i, al veure que no es produeix, tornar-la a anunciar una altra vegada… No sé si porta enlloc, sincerament”. Aquesta és una idea, si no l’única, que es desprèn del diàleg amb l’entrevistador. La resta de l’entrevista confirma les meves prevencions. Safareig pur que domina el món periodístic: que si alguns sectors polítics li tenen mania al Cuní, que si allí li van clavar un punyal per l’esquena, que si tomba que si gira… No hi ha escapatòria: Sálvame de Luxe disfressat.

Continua llegint «Informar-se per ser infeliç?»

Infectar l’opinió pública

Les notícies sobre com el periodisme dominant informa a Espanya no causen gaire sorpresa. No deixa de sobtar-me, però, el nivell de barra, de desvergonyiment. Un esperaria una mica d’ètica professional, un bri d’honra. Ni això. Al periodisme espanyol –que inclou el català– li cal una regeneració gairebé tan profunda com la que necessita la classe política. És a dir, fer tabula rasa. Les relacions incestuoses entre periodistes i polítics fa decennis que duren, a casa nostra. És possible que el tal Villarejo digués al Grup Planeta de què havia de parlar. I això és un escàndol extraordinari. Perquè l’ordinari, que és que els gestors dels mitjans atenguin les trucades dels polítics, ja ni ens immuta. I no ens enganyem, no em refereixo a Madrid, només.

Continua llegint «Infectar l’opinió pública»

Segur que no han guanyat?

S’està destapant l’Operació Catalunya. Descobrim que no va ser una sola cosa. Va ser, si no ho és encara, un monstre de diversos cervells i braços ni tan sols confederats que, en compartir una mateixa fi –destruir Catalunya–, no necessitaven un comandament central. Cadascú contribuïa a la causa a la seva manera. La Sánchez-Camacho? Sí. L’Arrimadas? També. Alguns membres del PSOE de Catalunya? Tu diràs! Tots concentrant esforços, inconscientment, en pro de l’estat patriòtic del Fernández Diaz. I tot plegat amanit amb la inestimable indiferència progressista, perquè els preocupa més la supervivència del quítxua que no pas la del català, i, així que piules, t’acusen de xenòfob.

Continua llegint «Segur que no han guanyat?»

La cuina, la gran damnificada de la recuperació

Torna el turisme desbocat i determinats xefs i restaurants tornen també als vicis de sempre. No n’aprenem. A voltes intento imaginar-me com hagueren reaccionat alguns dels intel·lectuals de fa uns anys. Tots aquells escriptors importants que, afeccionats a la gastronomia, també escrivien, de tant en tant, articles sobre menjar. Ofici desaparegut el de conjuminar intel·lecte amb bon paladar. En fi, els deixo amb un dels articles que tinc a l’arxiu. L’enyorat Néstor Luján a finals del 1980s així ho veia des del dominical de La Vanguardia.

Continua llegint «La cuina, la gran damnificada de la recuperació»

Una classe política perillosa

Dues notícies: la primera, les relacions de la Sánchez-Camacho amb el Villarejo. No interessa pas per la protagonista –una degenerada de la qual es pot esperar qualsevol baixesa–, sinó perquè demostra els danys provocats pels bípedes anticatalans encastats al sistema polític català vigent. S’està destapant que durant anys hem patit les accions d’aquells que, aprofitant el tradicional bonisme del «tots som igual de catalans», han minat el país. Aquells que en un altre indret civilitzat serien estigmatitzats i rebutjats, aquí no. Doncs passeu i mireu-ne els resultats. La Sánchez-Camacho és el prototipus grotesc, ridícul –repugnant, si voleu–, del polític que es reclama català però que, designat per Madrid, té encomanada la missió d’enfonsar la nostra nació. Amb més o menys grau de degeneració, són així tots els polítics elegits a Catalunya de partits no catalans: PSOE, PP, VOX, Ciudadanos (DEP), etc.

Continua llegint «Una classe política perillosa»

Col·laboracionisme català amb les clavegueres

Vaig mirar, amb atenció, l’entrevista que el programa FAQS va fer al senyor Josep Pujol Ferrusola. El senyor Pujol Ferrusola va deixar clars alguns fets que no n’estaven gaire, de clars. Per exemple, que la deixa que el seu avi va testar era per a la família, sense que el president Pujol se’n beneficiés. Si ho vaig entendre bé, el president Pujol, d’aquells diners, no en rebia ni un euro. De pas, el senyor Pujol Ferrusola va parlar del comissari Villarejo, que dies abans, en el mateix programa, havia assegurat que el cas Pujol era un muntatge per perjudicar l’independentisme. El senyor Pujol Ferrusola va confirmar el fet arran una entrevista entre ell i l’inspector.

Continua llegint «Col·laboracionisme català amb les clavegueres»

Català a l’escola? Parlem-ne

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut enrenou amb el català a l’escola. Bé, enrenou legal, per ser precís. El sidral s’ha tancat amb una llei que diuen que faran. I un decret que diuen que, temporalment, pararà el cop que els jutges van etzibar al sistema d’immersió. Els darrers anys m’envaeix un escepticisme –que crec justificat– vers tot allò que emana del poder polític. Passo a dir-hi la meva.

Continua llegint «Català a l’escola? Parlem-ne»

Aquí, ni el populisme és homologable

Hi ha una dificultat evident a l’hora de trobar equivalències entre les coses que passen a Espanya i les que passen a la resta de la Unió Europea. Els Pirineus tornen a ser una barrera. Hi té un paper importantíssim la premsa –en el sentit més ampli: paper, televisió, ràdio, etc. La informació internacional útil, en els mitjans catalans, per exemple, és gairebé nul·la. L’aïllament que estem patint els darrers anys és molt preocupant, sobretot perquè es tracta d’un fenomen transversal.

Continua llegint «Aquí, ni el populisme és homologable»

Esperar dels altres allò que nosaltres no fem

Fa uns dies em van convidar a un fòrum de la Comissió d’Afers Internacionals del Consell per la República. Després d’una breu exposició, vam passar a un col·loqui. El tema girava al voltant la internacionalització del procés independentista català. Vaig intentar explicar-me sobre alguns aspectes que em semblen fonamentals.

Continua llegint «Esperar dels altres allò que nosaltres no fem»

Turisme, eina de destrucció massiva

Sembla acceptat que el missatge que desprèn El Guepard (Il Gattopardo), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és que cal que tot canviï per tal que tot romangui com estava. Encara no s’ha publicat la novel·la catalana sobre la nostra societat actual. El missatge podria ser perfectament «Cal que res canviï per tal que tot continuï anant a pitjor». Si n’hem passat, de situacions, d’ençà de la Gran Recessió que va començar el 2007-2008! Aviat farà quinze anys de l’inici d’aquella crisi, i quan encara no ens n’havíem recuperat ens va enxampar la pandèmia. Hem estat rescatats, hem rebut ajudes a cabassos… I tot dels nostres socis de la Unió. Doncs res. L’arrogància continua. Ens neguem a canviar. No em sorprenen gens –de fet, ningú que conegui una mica el país se n’hauria d’estranyar– les reticències dels frugal (Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suècia) a donar-nos ajuts. Jo, si fos ells, no afluixaria ni un euro.

Continua llegint «Turisme, eina de destrucció massiva»