Barcelona ja no somnia


Alfred BOSCH


Ja fa uns anys que la ciutat de Barcelona no té cap somni. A diferència del que havíem vist històricament, fa un bon temps que no hi ha cap projecte ambiciós, cap idea de capitalitat, ni bona ni dolenta. Simplement no existeix la creativitat en majúscules. Ho podem endossar tot a l’estil de l’alcaldessa Ada Colau, i certament la lideressa no ha fet res que ens pugui engrescar, ni tan sols en el terreny de l’enginyeria social. Però la veritat és que el mal ve de lluny i és molt més profund que tot allò que pugui ser imputat a l’actual equip de govern municipal.


La ciutat té un dinamisme envejable, sens dubte, i no es pot dir que, en comparació a altres centres urbans, estigui estancada. Passada la pandèmia, tots els indicadors semblen apuntar que hi ha remuntada empresarial i econòmica. Però d’això, els veïns se n’assabenten poc o no ho senten com a remuntada col·lectiva. El que avui funciona a la capital de Catalunya sol estar relacionat amb el sector privat, amb les noves tecnologies i amb l’economia global. El nivell d’internacionalització és alt, i els inversors i emprenedors s’espavilen com ho podrien fer a Amsterdam, Frankfurt o Milà. Sort en tenim.


El que no hi ha és un anhel col·lectiu de ciutat. El projecte de la independència política, que hauria convertit la metròpoli en flamant capital de República, és al calaix tot esperant dies millors. Els mateixos partits sobiranistes així ho han triat, ens agradi o no –i saneu perfectament que a mi no m’agrada. I mirant a aventures passades, el que podia quedar dels Jocs de 1992, o de les Exposicions internacionals, Fòrums de les Cultures o similars, jeu al bagul els records i potser en resten senyals al teixit urbà, però ja no portem senyals vius en la nostra vida quotidiana.


És curiós com en els darrers temps, més aviat ens hem dedicat a enterrar qualsevol idea de futur que, per bé o per mal, destaqués en la grisor que ens envolta. Van caure de l’agenda els Jocs Olímpics d’hivern, sense un debat mereixedor d’aquest nom. El museu de l’Hermitage es va volatilitzar en un estira-i-arronsa de qualificacions urbanístiques i bronques sobre el turisme de borratxera (en relació a una instal·lació cultural, que ja té mèrit). L’ampliació de l’aeroport es va descartar …i a Madrid encara ballen.


La llista continua amb projectes menys polèmics però igual de mal defensats; l’agència Europea del Medicament, que va anar a parar a Amsterdam, el Centre europeu de Predicció Meteorològica que va acabar a Bonn, l’adéu a la fàbrica de Nissan de la zona Franca… S’han encallat fins i tot fites obligades com la zona de l’estació de la Sagrera (un node que ha de reequilibrar una activitat urbana que s’inclina cap a l’oest), l’acabament de les línies 9 i 10 del metro (que haurien de fer d’espina dorsal de la ciutat), o el pla general metropolità (una eina de l’època franquista i que encara no s’ha pogut o volgut canviar). No hi ha cap iniciativa important que vagi com oli en un llum.


És cert que l’empresariat s’espavila i la ciutat genera capitals. Aquest any s’han proposat una pressupostos de l’ajuntament clarament expansius i inversors. Ara bé, no sembla que això es tradueixi en plans de futur. La darrera idea de renovació urbana que va funcionar va ser la del 22@, nascut amb polèmica (ho recordeu allò de “el 22@ ens roba”?) i que gràcies a alguns visionaris valents va tirar endavant. Avui és una de les zones més dinàmiques del sud d’Europa, i ha deixat de ser polèmic i avui acull universitats, galeries d’art, editorials, i multitud d’empreses punteres.


Ens calen visionaris valents? Doncs si, però no n’hi ha prou. La ciutat ha envellit en molts sentits, i l’única manera d’empènyer voluntats col·lectives és que al capdavant de les iniciatives hi hagi persones amb noms i cognoms que se la juguin i ho expliquin amb sinceritat. Sempre hi ha riscos i la gent no és curta ni tampoc poruga; el que vol el veïnat és que les coses es diguin ben clares. En tots els grans projectes del passat, el que ha permès comptar amb àmplies complicitats ha estat la sensació que els que es posaven al davant s’ho creien i ho explicaven amb sinceritat. Que seguien un somni, tenien ganes de fer coses i que les feien perquè estimaven la ciutat.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

6 respostes a «Barcelona ja no somnia»

  1. Sembla que Alfred Bosch s’hagués apuntat a tot el llistat “d’oportunitats” perdudes, i mira que en cita de ben dubtoses!
    El cas és que fora de llistar els fracassos i els problemes candents i pendents, és incapaç d’assenyalar cap idea concreta ni tan sols cap vector força que insinui una línia d’actuació municipal diferent de l’actual.
    Tanta gent queixant-se de la Colau i no surt ningú amb un discurs diferent que faci trempar una mica. Què hagués fet Ernest Maragall d’alcalde? Veient com fa de “palmero” de la Colau costa imaginar què hagués fet de diferent. I el mateix podem dir de Collboni.
    Els que voldríem impedir la imposició del tramvia al tram central de la Diagonal reformat per l’alcalde Trias i l’esguerro definitiu de la vialitat de la zona sembla que ho tenim magre.

  2. Per altra banda Alfred, estant d’acord amb gairebé tot el que planteges, tres comentaris.
    Un sobre l’Hermitage que -em penso que tu estaves a l’Ajuntament quan tot l’embolic, no?- ja em corregiràs si dic alguna bestiesa.
    A banda que penso que es prioritari invertir en l’oferta museística existent (MNAC com a exemple de dèficit crònic), ni Piotrovsky, ni els inversors, que jo sàpiga, mai van definir un projecte museístic per una “franquícia” en la que un inversor privat demanava sòl públic gratuït per fer no se sap que, de nom enlluernador Hermitage. A Europa, tots han tancat, excepte el d’Amsterdam que l’ha “salvat” (em sembla) l’Ajuntament. Hagués estat preferible fer una donació o cesió d’obres en stock a un museu existent o, cas d’invertir en un edifici, que hagués estat en un d’existent de valor històric que ho precisés, que si el de “la pasta” fugia, no fos cas que quedés una nova andròmina a la ciutat.
    Per a mi hagués servit només per atraure, indirectament, encara més turisme quan aquest sector segueix desordenat. No sé si de borratxera, com dius que deien, però no crec que cultural de qualitat. Però bé, no hagués estat el pitjor de la història de la ciutat!
    Els JJOO d’hivern, jo tampoc els veig clars. Neu a banda al Pirineu (quan s’acabarà?), ho segueixo veient com més de la BCN centrada en atraure
    turisme a costa del que sigui. Sóc incapaç de fer un balanç econòmic/ambiental, però em costa acceptar que el desenvolupament del Pirineu s’hagi de fer b aquests invents… No sé. Accepto m’aporteu llum al respecte, els més saberuts.
    I finalment Agència Europea del Medicament. Tema formalment d’Estat i del joc de la repartidora europea del club d’Estats. Jo vaig participar, durant els anys 90, des de la Generalitat en el primer intent, quan va guanyar Londres. Des de la Gene (equip Trias) i l’Ajuntament (equip Clos), vàrem fer tot i més, en molt bona sintonia. Però… Aquest negociat era de Madrid. Aquesta vegada (precisament el Brexit, va provocar treure l’AEM de Londres), no hi he participat, però…
    Això sí que era interessant!!! Coneixement, recerca, tecnologia, indústria farmacèutica…
    No ampliar l’aeroport és una bestiesa!!! Estic molt sensibilitzat pel futur de la humanitat (el planeta, més o menys devastat seguirà. És L’home que pot desaparèixer). I crec -això ja és tot un altre debat- que la deriva del capitalisme pot arribar a acabar amb tot. Entretant però, em resisteixo a creure que no hi hagi solucions ambientalment sostenibles per ampliar l’aeroport. Jo no tinc l’alternativa a un model econòmic que el veig letal. Només puc fer microaportacions amb decisions individuals. Petites reformes. No veig la revolució perquè no veig l’alternativa integral de model. En aquest context, decisions com la de l’aeroport, s’han de poder prendre preservant el medi.

  3. Alfred, jo crec que el principal problema que te BCN és la Colau i la visió hippiehappyflower de la seva colla. Diga’m simplista si vols…
    L’altra dia, en Toni Clapés definia molt bé l’Eixample com un urinari públic. Ho és!!! L’Eixample fa pudor de pixat. Més enllà dels grans temes estratègics, culturals, econòmics, ocupació, coneixent…, Importantíssims, vull referir-me ales bàsic i primari. Parlo dd’allò que la gent als pobles valora a l’hora de votar: brutícia, porqueria, pixats, marranos per civilitzar el campant amb tota llibertat pels carrers, seguretat, civisme del mes elemental, soroll i supressió de la circulació amb nocturnitat i alevosía, SENSE, cap alternativa real, més enllà del bla,bla,bla de millores inexistents del transport públic i altres. Jo tampoc vull cotxes, fum i soroll. Però només cal mirar les cues de cada matí a les entrades de Barcelona per entendre que no pots només reduir carrils i més carrils sense donar alternatives
    La Colau és un problema gravíssim que pot acabar situant Barcelona en una posició que precisarà dècades per sortir del forat.
    Votar el que sigui, menys Colau, em sembla un deure de ciutadania.
    Jo ja he marxat de Barcelona perquè als meus 64 anys, em fa fàstic, el soroll i la contaminació la fan nociva per a la salut i no em sento segur, ni còmode. No només per la delinqüència. També per la tolerància amb l’incivisme descontrolat i alentat per un concepte paleolític del “progressisme”

  4. Jo a Barcelona cada dia veig més gent que demana caritat, més gent dormint al carrer, i més gent intentant enredar-te o pispar-te la cartera. També veig molta brutícia al carrer, com no he vist enlloc més d’Espanya ni d’Europa. I molta gent emprenyada, incívica i maleducada. I molta ignorància. És clar que hi ha excepcions, però Barcelona no són només dos o tres barris. Si els diners que entren a la ciutat no van a les butxaques de tothom, malament.

  5. Cert, i ben diagnosticat, tot i algun follet de teclat.

    Però es el que te viure amb gent mediocre als comandaments. No tots, valguem Déu, que tenim molta més gent bona, pencaire, competent i honrada, que dels altres però dels que no son com caldria, pocs (per sort) estúpids o avariciosos, egoistes i populistes, poc ètics i més, foten molts pals a les rodes i la imatge de la ciutat entre bruticia, xorisos, gent maldestre, vehicles de tot tipus en dobles fileres, patinets a tota metxa, alguns saltant-se qualsevol norma de pacifica convivència, els xamfrans del insigne Sr. Ildefons Cerdà, capulats i desgraciats, amb pinturetes de colorins, més coixins trenca molles (i esquenes) d’ambulàncies: vehicles, pacients i conductors; taxistes i més, tot dibuixant un paisatge urbà tal i com descriviu.

    Tristament sovint es fa real allò de “qui diu veritats, perd amistats”o aquell altre dita: “Qui avisa no es traïdor….. Només avisador. El vostre club d’ajunta lletres i escriptors de prestigi, feu un gran servei a la societat i a les persones que ja hem desertat de mitjans venuts o mal girbats, anestesiats i més. Llarga vida a plumilles, periodistes, intel.lectuals i bona gent com els que aquí redacteu, entre tant de tot i poc de bo

Els comentaris estan tancats.