Buròcrates, tecnòcrates i altres espècies menors

Per fer-ho més fàcil els agruparem en la categoria de “funcionaris”, un codi generalista que descriu aquelles persones que exerceixen funcions públiques a l’administració de l’Estat. És per això que els seus ingressos són a càrrec dels Pressupostos Generals. El seu patró és l’Estat (simbòlicament parlant), encara que de fet a la pràctica cada unitat depengui d’una estructura independent que es regeix per un conjunt de normes i procediments adhoc establerts. Es podria dir que els patrons són els anomenats “alts funcionaris de l’Estat”, que al principi havien estat funcionaris corrents i amb els anys han anat escalant a l’organització fins a arribar al cim.

Va ser Max Weber (1864-1920) qui va posar un cert ordre a l’organització de la cosa pública, interpretant que una estructura professionalitzada era més racional que les alternatives històricament esgotades. Probablement tenia raó, tot i que ja va avisar dels riscos que comportava. Cent cinquanta anys enrere, un economista francès poc conegut defensor del “laissez faire, laissez passer” (Vincent de Gournay) ja havia previngut a la França absolutista dels perills d’una malaltia que el titllava de “bureaumanie” o excessiu pes de la burocràcia.

Si entrem a l’anàlisi sociològica pròpiament dita trobem certes evidències que l’empirisme ha ratificat. En termes generals, el funcionari creu que un lloc a la funció pública és més segur que a l’àmbit privat. Temps enrere assumia que els seus ingressos podien ser menors, però eren segurs; ara la distància s’ha escurçat, per la qual cosa s’ha despertat encara més l’interès per accedir al paraigua del Leviathan, aquell monstre bíblic que Hobbes (1588-1679) va utilitzar com a metàfora per justificar el poder absolut de l’Estat i del seu aparell burocràtic.

Si tenim en compte a més les dificultats creixents per subsistir laboralment treballant al sector privat, s’entén que moltes persones s’orientin a la cosa pública, cosa que produeix indirectament un augment del volum dels processos de selecció i contractació. Els que sempre hem batallat al sector privat sabem per experiència que com més gran sigui l’espai llogat per a tasques administratives, més aviat se t’omplirà de persones, a les quals després hauràs de trobar una funció a exercir. Es produeix un joc dialèctic entre l’òrgan i la funció, en què la necessitat no és convidada. Si això ho traslladem a l’espai públic, podrem concloure que s’està produint “overbooking”. En algunes comunitats de l’Estat espanyol (per exemple a Extremadura i Andalusia), una simple suma qüestionarà els fonaments econòmics més elementals de qualsevol ciutadà. Es tracta de sumar els empleats públics als aturats, als pensionistes i als menors de divuit anys (sense accés legal al mercat de treball) i després comparar-ho amb la població total. No podem ni hem de considerar que la funció pública és un gran magatzem per col·locar tots els excedents humans que no troben sortida al mercat de treball. Entre altres raons perquè no ho podrem pagar tot.

Però encara hi ha alguna cosa pitjor que pertany més a l’àmbit de la psicologia que al de la sociologia. I és que l’augment del nombre de funcionaris està reduint el pes de dues variables vitals per al progrés de la societat: la capacitat crítica i la gestió del risc. Si tenim en compte que el funcionari és, com ja hem dit, un empleat de l’Estat (representat pel govern de torn) sempre s’identificarà amb els poders dominants, que són els que li paguen el salari cada mes. Criticarà procediments i temes puntuals en la negociació dels convenis, però mai no anirà al fons perquè no li interessa. La segona variable (la gestió del risc) té, a més, arrels històriques molt negatives. A l’Estat espanyol mai no s’ha fomentat la iniciativa privada, encara que ara es parli d’emprenedors com si això fos moneda corrent. No oblidem que l’Estat espanyol és de matriu castellana i l’opció preferida d’aquesta cultura és fer oposicions, al que sigui. Quan ets sota el paraigua del Leviathan no hi ha risc; no cal cultivar-ho. Com ja he dit moltes vegades, l’únic risc personal que han pres la majoria dels funcionaris va lligat a la signatura d’una hipoteca per a un habitatge de propietat. La paradoxa, que costa molts diners als contribuents, és que després prenen decisions amb diners públics, on no hi ha risc, ja que saben que si s’equivoquen ningú els demanarà explicacions, i menys aquests cossos inútils (com l’anomenat Tribunal de Comptes ), format per membres de la seva mateixa classe corporativa, sempre afins als interessos del col·lectiu.

I així hem arribat sense voler-ho al cor del problema, als anomenats “alts funcionaris”, que manegen a l’ombra les regnes de l’Estat, governi qui governi, i l’única ideologia del qual és la que els permet mantenir els seus privilegis. Per això són majoritàriament reaccionaris (reaccionen davant de qualsevol moviment que trenqui el “statu quo”), encara que la ceguesa mental dels mitjans de comunicació els qualifiqui de dretes o d’esquerres. El funcionari s’apoltrona, s’abriga i observa el que passa fora. I quan vol intervé i bloqueja el flux natural de les coses. Limita, coarta, arxiva, sanciona, externalitza. No és un “servidor públic” (el “public servant” anglosaxó), és un servidor de l’Estat, del seu Estat, que ell mateix representa.

L’altra cara de la moneda que se salva del naufragi burocràtic és l’organització pública de la sanitat i l’educació. Són de moment la gran excepció que confirma la regla. Fan la feina i ho fan bé per a benefici de la societat. Són funcionaris, molts vocacionalment, i defensen amb dignitat el seu lloc.

Res a veure amb aquests personatges carregats de medalles, de faixes i de vestimentes divuitesques que es reuneixen amb freqüència per celebrar la seva exitosa escalada. Escric això després de fer una ullada a un documentat article periodístic sobre el “cas Vólhov”, que sembla una novel·la barata d’aventures escrita per un mal imitador de John le Carré. No és que a mi m’importi molt el que faci o deixi de fer el jutge encarregat del cas, el que sí que em resulta increïble és que un estament públic dediqui temps i recursos dels contribuents a investigar una conspiració de còmic, en el que podrien aparèixer el “guerrer de l’antifaç” o “l’home emmascarat”.

Sobren funcionaris, molts funcionaris. Començant per dalt.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Alfons Duran-Pich

Autor: Alfons Duran-Pich

Alfons Durán-Pich és un manager professional. Llicenciat en Sociologia (Deusto), en Psicología (UB), Master en Societat de la Informació i el Coneixement (UOC), Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School. Ha ampliat estudis en macro i microeconomia amb el profesor Peter Navarro (Irvine) i en mercats financers amb el profesor Robert Shiller (Yale). Durant catorce anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting de Esade. Ha estat president executiu o conseller delegat de empreses de masas congelades, grases i margarines, quimica industrial, distribució, consultoria estratègica, publicitat, responsabilitat social corporativa i altres. Actualment es conseller d’una corporació industrial. És membre de la American Marketing Association, de la Conway Hall Ethical Society, de la Skeptic Society, de la Academy of Management i altres.