Cas Pegasus, tal dia farà un any

El cas de l’espionatge a independentistes catalans per part del govern espanyol suscita algunes reflexions que m’agradaria compartir.

Els de Pegasus són israelians. Els d’una certa edat recordem que quan va tenir lloc l’afer Javier de la Rosa la nostra premsa es queixava –fins i tot La Vanguardia!– perquè els mitjans espanyols sempre afegien «el empresario catalán» al nom de l’implicat. Observo que ara nosaltres fem el mateix amb el cas Pegasus: «el software espia israelià». Sempre he pensat que aquesta fòbia contra Israel –jo no la titllaria d’antisemitisme– té el seu origen en l’actitud del poble israelià, que contrasta amb el progressisme naïf que ha acabat dominant la Catalunya postfranquista. Israel ha decidit plantar cara, declarar batalla sense contemplacions, a tots aquells que neguen la seva existència. Nosaltres no. L’estat d’opinió que ha quallat a casa nostra és que aquells que ens volen nacionalment anorreats i desapareguts són adversaris ideològics, no pas enemics. Gent que pensa diferent. «Oh, benvinguts, passeu, passeu».

Periodisme d’investigació? Connais pas! És evident que aquesta notícia només la podia publicar segons qui –sempre de fora, esclar. Em ve al cap l’anècdota de no sé quin parlamentari de la Restauració que criticava Cristòfol Colom. Va venir a dir: «Colón no era de fiar. Porque, si uno descubre América, va y se lo calla». Ara que The New Yorker s’ha mullat, tota la nostra premsa s’indignarà. D’aquest tema de l’espionatge se’n parlava feia temps. Hi havia indicis sòlids. Algú ha detectat algun avenç en l’àmbit periodístic? Que els telèfons estan intervinguts sense ordre legal o que són requisats per la Guàrdia Civil sense cap autorització, ho sabem tots. I davant d’aquestes irregularitats cap aprofundiment periodístic. I és que els mateixos governants que paguen la nòmina a la Guàrdia Civil ajuden a pagar la nòmina de la majoria dels periodistes catalans. «¡Entre mandos no hay putadas!».

Aquestes coses només les fan els dolents. La informació s’està gestionant, per descomptat, des de la perspectiva de la correcció política; mai des de la dels nostres interessos específics. Des de la perspectiva naïf que comentava més amunt. S’està venent que el que ha fet el govern espanyol és un acte propi de malvats. No pas perquè ens perjudiqui com a nació. El raonament, que serà acceptat inconscientment entre nosaltres, serà molt més greu. Serà el missatge del ploramiques incompetent. O molt m’equivoco, o serà del tipus: «Això que li han fet a l’independentisme català és un acte malvat. Ells són dolents i nosaltres bons. I com que tenim raó, a la llarga –quan ja no existim (aquest incís no es dirà explícitament)– el món ens donarà la raó. Ara ho denunciem no pas per defensar els nostres interessos, no us penseu. Els catalans som gent solidària i desinteressada –fins i tot acollim els nostres enemics (aquesta apreciació tampoc es farà en veu alta). Només volem advertir el món que això que li han fet a Catalunya l’hi poden fer a qualsevol». Punt final. Aspirem a ser una mena de Julian Assange a l’engròs. Això sí, tindrem al nostre costat a totes les organitzacions solidàries del món. Fins i tot l’ONU. Uns que, que jo sàpiga, no li han tret mai les castanyes del foc a cap nació que vulgui sobreviure com a tal. Rebrem el suport d’aquells que el meu pare nomenava «els advocats dels pobres». Bones intencions? Moltes. Raons? Totes. Solvència? Cap.

«Que trist és haver de governar així!». Efectivament. Ho ha dit el tal Rufián, que sembla que porta la paraula d’ERC a Madrid. Potser és que ha sentit algú que li deia al primer ministre Sánchez: «Ya es triste que tengas que gobernar con el soporte de Rufián»?. Bé, la veritat no la sabrem. El cas és que si ara els diputats catalans que palanquegen Sánchez li retiressin el suport i perseguissin per tots els mitjans fer caure el govern espanyol, la resta del món ho veuria com una cosa lògica i, m’atreveixo a dir, digna. Tothom accepta que el govern d’un país que espia altres partits de forma il·legal –perquè els que governen a Madrid sí que ens consideren enemics; ells no són tant imbècils– no pot tenir el suport de ningú. I encara menys dels espiats! De veritat l’independentisme espera, algun dia, ajuda internacional i mentrestant dona suport al govern que l’espia? A l’estranger es pensaran, amb raó, que ens hem tornat bojos. Que som una colla de tocatimbals. Que trist és haver d’estar governat per gent així!

Tranquils, que no passa res. El pitjor de tot el que s’està destil·lant d’ençà del referèndum de l’1-O és el sentiment de fatalisme. Un sentiment que només envaeix els països ja no dic decadents, sinó tercermundistes. Aquells que estan convençuts que, facin el que facin, no passarà res. Uns per culpa d’un sentiment religiós exacerbat, pròxim a l’embriagament. Uns altres, dominats per elits incrustades que els xuclen la sang. I altres, com nosaltres, perquè els que manen són els pitjors de la colla i no hi ha manera de desempallegar-se’n.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

9 respostes a «Cas Pegasus, tal dia farà un any»

  1. Caldrà veure què passa aquesta setmana vinent, però molt em temo que tindrà raó. Després també caldrà veure si aquesta enèssima baixada de pantalons té alguna conseqüència.

  2. A la política en aquest estat miserable(Catalunya inclosa),nomes s’hi arriba mitjan els partits polítics constituïts com Societats Anònimes.Nomes amb llistes obertes hi hauria la possibilitat d’acabar amb el desvergonyit monopoli dels partits.Quin es el motiu,sinó,de que en 40 anys de “democràcia”no s’hagi fet una nova llei electoral?.

  3. Sí, sí, però els tornaran a votar. Faltaria més. Com sempre. Són “els Nostres”. I llistes obertes? Em peto de riure. Els catalans no saben què significa llistes tancades, per tant com nassos es pot pretendre que reclamin llistes obertes? Res. Misèria profunda. Un suïcidi nacional idiota d’antologia.

  4. Si senyor..! Molta raó i molt ben explicada. El problema es que això nomès ho llegim uns quants i sempre som els mateixos que ja estem cansats de lluitar.
    Llàstima que no hi hagi algún diari de gran tirada que s’atreveixi a publicar-ho i a mes, mentres cobrin les nòmines amb ajuda externa tal com diu l’article. I si un dia algú s’atreveix a fer una piulada sobre el tema es queda mes sol que un mussol..!
    Ja se sap…una flor no fa estiu..! Doncs…a veure si ve l’estiu de una vegada..!!

  5. El sr Junqueras malgrat tot, vol negociar no se sap què. Certament o bé viu en un altra realitat o no s’entén. Felicitats per l’article, que llegint-lo ets menys sol.

  6. Molt bon article.
    Però quina pena, rabia i decepció , quan perceps que el missatge és…denunciarem , perdem confiança, etc.
    Tots, hauriem de tenir clar, que és normal que Espanya espiï, atonyini, empresoni, i faci de la mentida veritat.
    Es tracta d’un Estat ilegal, que va poder néixer apartir del’ocupació i l’espoli del nostre antic Estat.
    Un estat lladre,que fins i tot ens va robar la bandera i se la va fer seva .
    Un Estat evidentment no democratic, cruel i salvatge.

  7. Em sap greu ser repetitiu però cada article del Sr. Roig, sembla que me´l llegeixi del meu pensament. Amb la diferència que ell sap exposar-ho magistralment i jo no. Avui n´hem parlat amb una persona bastant ben informada i hem arribat a la mateixa conclusió que el Sr. Roig. Ahir tenia de costat a l´hora d´esmorzar una política que fou important al segle XX, al nostre Parlament. Un cop acabat l´esmorzar li vaig preguntar pel tema de sempre. Què hem de fer amb la independència de Catalunya? I la senyora política ara una mica desapercebuda, em va dir: Els polítics actuals no la volen i NO SABEN COM DIR QUE NO AL SEU POBLE. Justa la fusta! Ens entretenen. Els que també hem estat observats i seguits i escoltats ja sabem que ho hem estat de tant en tant, quan als enemics dels catalans, els ha convingut. No puc entendre la llana al clatell de la majoria dels catalans començant pels seus polítics. De debò que em sap greu haver-ho de dir. Jo no sóc polític però conec gent competent que en saben molt més que els que ara són al capdavant de la Generalitat. Tant els d´un partit com de l´altre. El principi de Peter. Sempre es col.loquen els més incompetents a dalt. Havent-hi gent com hi ha -jo en conec-, no s´entén que hi hagi qui hi ha a dalt de tot, si no és, precisament, per evitar la independència nacional de Catalunya.

Els comentaris estan tancats.