Català a l’escola? Parlem-ne

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut enrenou amb el català a l’escola. Bé, enrenou legal, per ser precís. El sidral s’ha tancat amb una llei que diuen que faran. I un decret que diuen que, temporalment, pararà el cop que els jutges van etzibar al sistema d’immersió. Els darrers anys m’envaeix un escepticisme –que crec justificat– vers tot allò que emana del poder polític. Passo a dir-hi la meva.

El model d’ensenyament del català. He sentit diverses declaracions al respecte. Ignoro si la llei arribarà mai a bon port. Els que li donen suport asseguren que «preserva el model aplicat fins ara». A veure si ens entenem: un bon dia alguns es van despertar espantats –altres feia estona que no dormíem, terroritzats– tot alertant que la utilització del català a l’escola davallava i que l’utilitzava menys del 50 per cent de l’alumnat. Es va arribar a la conclusió que el model ja no funcionava. Aleshores, no els sembla d’inútils voler mantenir allò que no funciona?

El consens, sobretot. Immediatament després d’haver arribat a un acord sobre la futura llei, els partits signants van començar a donar-li interpretacions diferents. Un cop més, consens a la catalana: «Si un cec té dret a un gos pigall, negociem i arribem al consens: a un borni li’n donarem mig». Ja veureu com acabarà la cosa. I és que, entre els signants de l’acord, hi ha botiflers d’origen; aquells que executen allò que els amos indiquen des de Madrid. La xarlotada de categoria. «Llengua vehicular», «llengua curricular»… i tot un reguitzell d’estupideses que viatgen arraïmades en l’acord de referència. A l’hora de projectar tota aquesta verbositat sobre la realitat legal apareixeran les esquerdes. Mirin, si no, el maldestre decret que, diuen, ha de parar el cop immediat: ja no compta amb «consens».

Corporativisme abans de res. En tot aquest vodevil hi ha un subjecte sobre el qual hauria de pivotar tot i de qui encara és l’hora que en sentim a parlar: l’alumne. Totes les presses, totes les accions, han estat orientades a protegir el professorat. Es tracta que al professorat i als directors dels centres no els caigui una denúncia. Honestament, es fa difícil d’acceptar aquesta confusió en els objectius.

Lleis mal fetes. Si les lleis estan mal fetes –i tot sembla indicar que ho estan–, sembla un sense sentit parar el cop que els jutges etziben al català a l’hora d’interpretar-les. Si la justícia ha dictat una sentència és perquè la trama legal ho permet. Aleshores, a què s’han dedicat els nostres polítics fins ara? De cop i volta –per cert, la sentència té mesos– diuen que faran una nova llei. Mentrestant, nyaps de darrera hora en forma de decret. Arran de les actuacions d’aquest tal Rufián vaig escriure un article tot cridant l’atenció sobre el fet que són bípedes com ell els que fan les lleis. Els uns a escala espanyola, i els altres aquí, a casa nostra. La llei sobre el català a l’escola que es farà, ja us ho anticipo, serà dolenta. La raó és simple: els que la faran són altament incompetents. És impossible que un sistema legal sigui millor que els seus legisladors.

Els mestres. No em van sorprendre les notícies que explicaven que el català a l’escola anava de baixa. És el que es detecta anant pel carrer i parant l’orella. Aleshores van començar les discussions sobre les causes. Està clar que, de causes, n’hi ha diverses i que l’anàlisi és complicada. Però jo em vaig fer una pregunta: d’entre tots els factors que han derivat en el problema actual, dic jo que els mestres alguna responsabilitat deuen tenir, no? Al cap d’un temps van començar a aparèixer informacions sorprenents. De cop i volta va resultar que moltes classes es feien en castellà quan, de fet, estava establert que es fessin en català. Per tant, el personal docent i també la inspecció té responsabilitats. Però, d’això, ni se’n parla. Tornem amb el corporativisme. ¿Segur que els nostres mestres estan capacitats per fer una de les feines més compromeses que té un país? Passen proves d’aptitud periòdiques per veure qui val i qui no? ¿O continuem amb els focs d’acampada on tots som bons, planyent-nos de la duresa de la feina, sense assumir responsabilitats individuals i fent servir l’«entre tots ho farem tot» per diluir exigències? Hi ha preguntes que em volten pel cap fa molts anys: pot un director acomiadar un mestre? De fet, es pot acomiadar amb agilitat un professor que doni mostres d’incompetència? Torno al principi que regeix per a qualsevol feina: un sistema educatiu no pot ser mai millor que els seus mestres.

Resum. Ja sé que és desesperant, però les nostres associacions civils (Òmnium, ANC, Plataforma per la Llengua, etc.) i nosaltres tots, com a societat que ha anat transmetent la llengua de generació en generació, ens hem de mirar al mirall i deixar de ser complaents amb els que ens volen desapareguts –recordo que són enemics de Catalunya, no pas adversaris–, però també ser desagradables amb uns actors públics –polítics i sector educatiu– que no passen mai comptes i que l’únic que busquen és espolsar-se les responsabilitats.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

7 respostes a «Català a l’escola? Parlem-ne»

  1. Subscric l’opinió del lector Jordi Romaguera Cubedo. I afegeixo que ens tenen distrets amb el debat del català a l’escola (on no se’ns diu tot) mentre l’ús del català es troba en el 6% o per sota en l’administració, la justícia, el cinema, els mitjans de comunicació, les xarxes socials i internet.

  2. Bon article, i bona resposta de Jordi Romaguera.
    En Ricard va molt fort, i té raó, però voldria que s’equivoqués

    1. També m’agradaria equivocar-me. Malauradament, no crec que sigui jo qui va fort. Només soc el missatger. La realitat va forta.

    2. Això de l escola és un desastre. Ara bé si no s escolta el català a Badia o a Viladecans i Barcelona es per un altre motiu. Durant el tardofranquisme era al reves. A l escola no s escoltava i el carrer molt més. Que ha passa’t? No en podem parlar. És tabú.

  3. La conclusió és molt simple: als catalans, començant pel poble, els importa un rave sec la llengua, i per això ja pot anar vostè conscienciant-los, que no serveix de res. Això sí, en fan bandera, se n’omplen la boca com a pal de paller tribal, com a mer símbol que justifica i uneix la tribu per continuar fent arrossades amb samarretes de coloraines i boniques performances amb espelmes, llacets i tota mena d’atrezzo. Però la llengua com a tal, la llengua com a senyal d’identitat nacional, cultural i de dignitat col.lectiva catalana els importa un rave, poble i polítics per igual. Per això passa el que passa i no deixarà de passar fins a l’anorreament total. No hi ha volta enrere. Com em va dir un català conscient, “de totes les misèries, la més terrible és la mental”. Doncs això.

  4. Bon article sobre la llengua. Just és el que m´he dedicat tota la vida i en puc parlar a bastament. Sóc de l´Hospitalet i puc explicar com han substituït la llengua nacional catalana per la llengua estatal castellana. Sempre poso exemples però avui aniré directe al gra. Durant la transició (de 1975 al 1979), és a dir des que mort el criminal espanyol fins a les primeres eleccions als Ajuntaments, seria allò que els entesos anomenen la transició. L´any 1977 les eleccions varen ser torpedinades perquè alguns partits no van ser legalitzats. Dit això, vaig fer un article, durant la transició, que deia si fa no fa: davant d´una imposició, la que sigui, només hi ha una solució: la desimposió, no pas el seu manteniment. Vaig enviar-lo a una revista que es deia independentista i em van dir que deu pàgines d´arguments eren massa. La vaig reduir a sis. I llavors van dir que allò que deia jo -és a dir fer la deseimposició del castellà a Catalunya-, no calia patir perquè la gent agafaria el català. Si és que és veritat que tothom -menys jo- es deia antifranquista i explicaven les seves batalles “contra el franquisme”. Jo no he estat mai anti-res perquè em defineixo en positiu. Sóc independentista, estic a favor de la llibertat, a favor de Catalunya a favor dels Països Catalans. Només seria anti en actitud de defensa i d´una forma provisional. El cas és que va anar passant els anys i el castellà continuava present arreu. Per tant, la diferència entre el franquisme i el postfranquisme és que ara ens deixen fer servir el català, però res més. No hi ha una posició d´abans de la guerra civil en què el català ho era tothom i es feia servir pertot. Per tant, el resultat va ser que qui volia viure en castellà, en una època suposadament democràtica, ho podia continuar fent talment com si el franquisme no hagués marxat. I és que, els polítics no saben, no volen saber, almenys els 3 grups teòrics catalans, que el castellà va venir aquí a substituir el català. I com que no volen entendre aquesta maniobra mai no els sortiran els números. Parlàvem de l´escola. Però i el català a la Borsa de Barcelona? I a l´aeroport d´El Prat, i a les botigues de la Costa Brava? I als magatzems de Catalunya? I a la botiga de la cantonada dels pakistanesos? I els taxistes urdús que no t´entenen -diuen-? I els moros que a l´Hospitalet porten 30 anys i m´han dit a la cara que no volen aprendre el català? El català a l´escola? i arreu de Catalunya?

    1. A tot arreu els catalans i per tant la nostra llengua som minoria. Per això ens agradava tant també anar a les manis del 11 S. A Badia, a Viladecans, a l Hospitalet, a Barcelona. Els focs s apaguen a l hivern i els governs regionalistes no han creat les condicions perquè això no passés. Haguessin pogut fer la seva feina millor, haguessin pogut demanar quotes regionals D immigració… Res. Han callat i s han adoptat com han fet sempre des del primer moment. Uns inútils com dieu però una mica pitjor perquè anava la nostra pervivencia. No m estranya que tinguem mala fama els catalans. En fi.

Els comentaris estan tancats.