Catalunya, projecte de minoria nacional

Abans d’abordar un problema important –sigui quin sigui– per intentar resoldre’l, el que cal és contemplar-lo a distància. Si un pretén solucionar una situació conflictiva estant-hi immers el millor que pot fer és imaginar-se que qui té el problema és un altre. I observar-lo des de fora. És el més pràctic –recordeu que Averrois, amb la seva lògica àrab, fantasiosa, situava la intel·ligència a la Lluna! La segona condició necessària consisteix a trossejar el problema en bocins digeribles, en «subproblemes» que es puguin solucionar. Amb els grans projectes succeeix una cosa molt similar: per gestionar-los s’han de poder contemplar en la seva totalitat –des de fora– i, al mateix temps, subdividir-los en projectes petits que es puguin administrar amb èxit, és a dir, que tinguin un objectiu assolible i que arribin a bon port. Ignoro si encara es fa així, però abans, quan es construïa una casa i es cobrien aigües, es feia una petita festa. Se celebrava que ja s’havia acabat l’edifici? Ni de bon tros. S’havia acabat el «subprojecte» que permetia continuar treballant sense passar fred ni mullar-se quan plovia.

En el projecte independentista trobo a faltar aquests principis tan habituals en projectes d’una envergadura molt menor –un túnel, un port, el llançament d’una nau espacial… Aquí es liquida l’assumpte posant un títol al projecte: «Aconseguir la Independència», i fent un «full de Ruta» que no és res més que una tirallonga de tasques i activitats sense cap diagrama organitzatiu ni res que s’hi assembli –sense una mena de diagrama de Gant, aquell gràfic que fixa dependències, precedències, camins crítics, etc. I sobretot sense construir el conjunt a base de subprojectes que es puguin assolir amb un èxit digne de celebració. Dir que el projecte és «la independència de Catalunya» és una vacuïtat esplendorosa. I condicionar la felicitat a la consecució de l’objectiu final, una insensatesa.

S’ha de començar a ser clar. La independència de Catalunya molt probablement no la veurem, la majoria de nosaltres. Molts diran: doncs no m’interessa! Si els que ens han precedit haguessin pensat així, on seria el país? Per què actuar contra el canvi climàtic si quan hagi pujat la temperatura a nivells molestos jo ja no hi seré? No val la pena ni discutir-hi, amb els que actuen favor de la independència de Catalunya amb l’objectiu de poder-la viure. Aquest «ens corre pressa» és nociu. I com que crec fermament que el projecte de la Catalunya independent no el veuré acabat i també penso que qualsevol projecte d’envergadura ha de tenir molts subprojectes, proposo que tots aquests subprojectes puguin ser exitosos i ens aportin dosis de felicitat i de realització personal i col·lectiva.

Al meu entendre, el primer subprojecte que cal atacar és el de Catalunya com a nació. Articular un discurs que presenti Catalunya com una realitat nacional que veu com els seus drets són trepitjats permanentment. Això passa per deixar de presentar-nos com els màrtirs de causes que, de pas, han de salvar la resta de la humanitat. L’afer de les escoltes telefòniques de Pegasus no s’ha de presentar pas com un atac a la democràcia –que ho és, evidentment–, sinó com un atac específic a Catalunya i a la seva realitat nacional. El que els succeeixi als altres ens ha d’importar un rave. Quan s’està en guerra, el primer que cal fer és salvar la pròpia pell.

Un altre subprojecte que crec que podria tenir recorregut és el de la llengua. Que després de quaranta-set anys de la mort de Franco no es pugui parlar en català al parlament espanyol és prou gros per elevar el tema a instàncies internacionals. Els tractats europeus inclouen la protecció de les minories nacionals. És aquí on cal agafar-se, explicant que el problema ve de lluny. Que no fa tants decennis, el castellà era residual, a Catalunya, i que l’estat, amb accions diverses –inclosa la immigració massiva– ha intentat anorrear la cultura catalana. S’ha d’explicar tot, des de la prohibició de parlar català per telèfon, fins a la prohibició d’enviar telegrames, cosa que impossibilitava, per exemple, que el general Prim encarregués els vestits al seu sastre de Reus. Aquesta escletxa, la legal, s’ha d’aprofitar a nivell internacional. Que el català no es pugui fer servir a les institucions espanyoles i no estigui protegit és un fet denunciable a Europa. Només la insolvència dels polítics catalans ho impedeix. Cal judicialitzar el cas català a l’estranger. Les taules de diàleg amb Espanya van morir fa més de tres-cents anys.

Mentre no actuem per solucionar problemes concrets que, encadenats, persegueixin un objectiu més ambiciós, no farem res més que parlar de fum. L’estratègia passa per internacionalitzar el problema, segur. Però no pas creant un estat d’opinió –l’opinió favorable de l’ONU, o dels canadencs, o dels japonesos no ens resoldrà el problema. S’ha d’avançar a cop de petits passos que les institucions –no pas l’opinió pública– ratifiquin.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

9 respostes a «Catalunya, projecte de minoria nacional»

  1. Molt d’acord. Cal treballar també per tenir un concert econòmic, cosa que té el suport de molta gent. Si no dominem la nostra hisenda, la independència és molt més difícil. També per catalanitzar la justícia….etc……projectes concrets que suposin passes endavant. Els espanyols, que no són tontos s’hi oposaran com sempre, però això n0 vol dir que no ho haguem d’intentar. Pas a pas. Que se notre el efecto sin que se note el cuidado. Estic disposat que em diguin traïdor botifler a canvi d’aconseguir-ho.

  2. L’únic que pot internacionalitzar res,es l’estat espanyol.A Europa(Brussel-les)nomes escolten el que diu l’estat espanyol,i si demanem,per exemple,que’l català es pugui fer servir a les institucions europees,ens diuen que molt bé,pero primer que ho demanem a espanya,i si als espanyols els semble bé,ja parlariem.No hem d’esperar res de ningu,si nosaltres no som capaços d’ acorralar l’estat amb politicas de desobediència insurrecció i fets consumats.

  3. D’acord amb el sr Roig, encara que encara somio amb veure la indepedència.
    Està molt ben pensat això dels subprojectes, i per a mi el més important és el de la llengua, perquè sense ella no hi ha país.

  4. No m´estranya que el diari ARA el censurés com els millors temps franquistes. I no m´estranya, un cop més, perquè vostè, Sr. Roig, la clava. No llegeixo cap intel.lectual que sàpiga com van les coses. I les coses, sempre parlo de Catalunya, van com diu vostè. Sempre! És que no li trobo cap escletxa.
    Recordo el 2017 quan varen voler proclamar la independència i amb vuit segons la van desfer. I després van reconèixer que no hi havia res preparat. I Espanya es pot parlar de tot…menys d´una cosa. De la llibertat catalana, per tant mai no hi haurà diàleg que sigui del nostre interès nacional.
    En efecte, si la independència és el graó n. 10, de primer hem de preparar l´1. I així anar avançant i anar superant, graó a graó, fins a arribar al 10. Al segle passat vaig enviar un article a l´AVUI que no van publicar, on deia que calia mobilitzar tothom en el seu camp professional, de cara a la independència, amb unes ordres concretes sense variar un mil.límetre perquè, tots junts, culminaria el procés d´independència, com digué Pau Casals sobre l´orquestra, si cadascú fes la feina ben feta.
    Però és clar, els polítics d´ara, (amb les excepcions que calguin) del nostre Parlament no tenen cap talent per portar la independència. Ja vaig dir que Kosova, una nació petita és independent perquè va saber fer la feina ben feta. Va trucar la porta d´USA a Amèrica i Alemanya a Europa. I ells van pactar el que fos. El cas és que quan eren a punt de ser lliures i mantenir-s´hi, va i diuen: Catalunya i Euskadi només volen una autonomia. Nosaltres, els kosovars, és diferent. Volem la independència. I la tindrem. Això és pensar nacionalment en kosovar. Pensar que tu seràs lliure, no que salvaràs el món! (Creu-t´ho que ho faràs!). El cas és que els catalans fan just tot el contrari. Ja li ho vaig dir a l´Aureli Argemí, del CIEMEN, amb qui dinem un cop al mes. Si Catalunya comença a “agermanar-se” amb Còrsega, Flandes, Irlanda, Friül, Sardenya, Euzkadi, Galícia, Cornuella, etc.etc. etc. les nacions qque tenen subjugades aquestes nacionalitats, diran a Espanya a veure si exterminen els catalans d´una vegada per anar a tocar els pebrots a les esmentades nacions.
    El que s´havia d´haver fet, tal com jo ho entenia, i així ho vaig fer saber ja al segle XX, era que a Catalunya, quan el castellà als anys seixantes era irrisori, abans de l´allau immigratòria, provocada pels dirigents feixistes del Franco, per a una sola finalitat, llavors com deia Catalunya qque es veia una naació diferent si ens comparàvem amb Espanya, (els números dels cecs eren diferents, -per cert inventat pel català Boronat-,les matrícules eren diferents, la Nit de Nadal no se celebrava res llevat dels missaires que com a molt feien un ressopó després de la missa del gall, res de sopars, etc.), com deia, doncs, era el moment d´anar a veure les nacions ja lliures que poguessin tenir certa semblança amb nosaltres. Nacions com Dinamarca, Islàndia, Àustria, Finlàndia, Luxemburg, Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruegam etc. Països civilitzats i demòcrates. Ho dic perquè a la reunió del “ministre” català Romeva a Copenaghen, amb el seu corresponent danès el 2017, us puc ben dir, a través d´una persona que era a la reunió, que si no som lliures és per culpa nostra, perquè Dinamarca ens allargava la mà, però amb unes petites condicions. Res de l´altre món. Doncs com que els polítics del Parlament no saben com funcionen les independències, haurien de demanar perdó al poble català, tornar els diners cobrats, i anar-se´n cap a casa. I deixar pas, a la nova fornada que s´ha preparat perquè ja tenen tots els “graons” de l´escala, que deia abans, ben apamats.
    En fi, com diu el Sr. Roig, nosaltres els jubilats ja no la veurem la llibertat, però ha estat per culpa nostra, per la incompetència dels polítics que s´han barallat entre ells enlloc de fer UNA SOLA LLISTA de persones que voleen la indepeenddència, com va fer eel Sinn Féin, als anys 20, del segle passat. Però aquí no n´aprenen mai. Tothom es pensa que té la recepta, la bona que és la seva, creuen, a la butxaca. I només cal copiar com s´han fet les independències adaptant-les al nostre temps i a la manera de ser dels catalans.
    La resta, és perdre el temps. He dit.

  5. Jo prioritzaria els aspectes quotidians dels catalans amb propostes encaminades a fer-nos la vida més fàcil, tranquil·la i coherent. Els neguits principals no són ni els conceptes ni la llengua ni les lluites entre els partits, d’això n’estem més que tips i esgotats.
    Projectes per pal·liar els problemes de l’habitatge i resoldre ràpidament les ocupacions.
    Descarregar la caritat com a via de solució de moltíssimes carències, això sí, implantant un control rigorós de qualsevol mena de subvenció, prioritzant les necessitats: treball, habitatge, educació i sanitat, deixant a banda tot el que sigui superflu, ni les plataformes ni els telèfons intel·ligents són necessitats prioritàries. Uns serveis socials centralitzats i globals, holístics, que contemplessin cada cas globalment.
    Lluitar contra la picaresca, dels aturats que ni treballen ni tenen intenció de fer-ho, amb el mannà que els cau del cel ja estan més que satisfets. Aquest comentari no voldria que escandalitzes amb excés, hi ha de tot, però també molt de frau i picaresca.
    Informar de forma clara i honesta de la situació real del país i de les seves possibilitats. El contingut de l’estat del benestar no està definit enlloc, però el que sí que ha de ser és sostenible i la riquesa de cada país marca els límits assumibles (Aquí, en algunes qüestions, arribem molt més lluny que països molt més solvents).
    Si som coherents i vivim segons les nostres possibilitats reals, ens conscienciarem del problema que tenim i buscarem alternatives. No és admissible pujar la pressió fiscal als catalans per compensar el dèficit provocat per l’estat, cornuts i pagar el beure! Quan ens hàgim d’estrènyer el cinturó i ens retallin l’estat del benestar serà qüestió d’explicar ben bé el perquè i aconseguir que els catalans focalitzin en la qüestió real. El millor català és l’emprenyat, no en tinc cap dubte.

  6. No entenc la major d’aquest article. De quin “projecte independentista” parla? No hi ha ni tan sols projecte autonomista, doncs imagina’t independentista… En fi. Aquí l’únic que es projecta és continuar dins d’Espanya parasitant de la sucosa mamella autonòmica els uns, i continuar gaudint del victimisme i la superioritat moral els altres que els voten reiteradament, tot celebrant formidables arrossades ludicoreivindicatives folklòriques on llueixen amb somriures (revolucionaris, això sí) samarretes llampants, cada any d’un color diferent, que fa innovador i així el món els mira i tal. La resta és tocar la flauta. “Projecte independentista”, diu. Ai senyor, la mare que em va parir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.