Florentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu

Per a mesurar el grau de democràcia d’un país, un bon indicador és observar si mana el representant elegit pels ciutadans o l’empresari depredador que té molts i molts diners. Aquest és l’objectiu d’un llibre recent,  Florentino Pérez, el poder del palco, que recull i ordena tota la informació disponible, fins a aquest moment, d’un personatge que ha dit públicament: A mi lo que me ha gustado siempre ha sido la política. Es donde se tiene el poder ( …) Yo no seguí en ella porque me echaron, ser presidente del Real Madrid es lo más parecido que he encontrado.

El llibre de Fonsi Loiaza denuncia dues estafes a la democràcia, dos mecanismes corruptes- el del futbol i el de les grans empreses constructores espanyoles – que funcionen a base de lucre, tràfic d’influències i corrupció política. És a dir, fan la mateixa funció que les caceres de Franco en la dictadura. Aquest llibre és la millor prova que Espanya no pot ser considerada una democràcia vertadera.

Continua llegint «Florentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu»

Tots hauríem de ser Josep Costa

Aquestes darreres setmanes hem tingut dues mostres de dignitat que, a molts de nosaltres, que hem perdut bona part de la fe en el país, ens reconforten. La primera va ser l’actuació del senyor Antonio Baños quan va anar a declarar a Madrid. No va voler-ho fer en espanyol. I no per cap mania a l’idioma –el senyor Baños utilitza l’espanyol molts cops, sinó perquè el tribunal no li va acceptar fer-ho en català. La seva reacció hauria de ser l’habitual entre tots nosaltres. Encara no m’explico la vergonyant acceptació que al macrojudici del 2019 no s’hi pogués parlar català. No ho he paït. Bravo, doncs, pel senyor Baños. A desgrat que no combregui políticament amb ell, jo també soc Antonio Baños.

Continua llegint «Tots hauríem de ser Josep Costa»

El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden

El permanent «tomba que gira» que gravita sobre la indústria turística catalana només s’explica perquè ens obstinem a no coneixe’ns. Com en tants altres aspectes que ens afecten, el turisme català és, tot parafrasejant mossèn Ballarín, la història de quatre barres i quatre barruts. El que vull dir amb això és que l’empresariat turístic i els buròcrates públics que viuen d’aquesta moma intenten vendre’ns una història que saben perfectament que és falsa. No la venen pas als seus clients. Els turistes saben molt bé què venen a fer a Catalunya. Em refereixo al discurs que fan específicament per al mercat intern, que és el que els ajuda a viure de la bicoca: subvencions directes, subvencions indirectes –un mercat laboral que no paga el que costa mantenir-lo socialment–, corrupteles urbanístiques, diner negre, etc. Aquest discurs consisteix a explicar-nos que el turisme que ara rebem es pot reconvertir en allò que els suats qualificatius «turisme de qualitat» i «turisme cultural» pretenen descriure.

Continua llegint «El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden»

Pegasus com un símptoma més del desgovern

Una amiga em comenta un fet del qual ha tingut notícia i que és prou significatiu. Uns senyors van a buscar el cotxe al seu pàrquing i el troben barrat. No hi poden accedir. Resulta que el banc els acusa d’impagament. Però el pàrquing és seu de fa anys, no està afectat per cap hipoteca. Després d’anar amunt i avall, amb els mossos pel mig, resulta que tot ha estat un error. Però el cas és que ja estava fet. El banc, de manera irregular –il·legalment–, els havia bloquejat una propietat privada. La meva amiga es pregunta: «És possible?». A la pregunta, retòrica, li contesto que sí. Que aquestes situacions són un dels símptomes d’una societat desgovernada: és el que passa quan ningú vetlla que les normes es compleixin i quan el que les transgredeix se sent impune. És la llei del més fort, o del més espavilat. I és el perillós camí per on ara comencem a transitar. Tot sembla del primer món, però no hi ha res que acabi de funcionar. La injustícia campa lliurement i el sentiment d’inseguretat i d’impunitat generalitzada és molt viu. Aleshores s’entra en una mena de fatalisme: «Aquí no hi ha res a fer». Pel que sembla, estem abocats a ser una mena d’Argentina entaforada al mig de la Unió Europea (UE). El peatge que Europa ha de suportar per tenir hispans dins de casa.

Continua llegint «Pegasus com un símptoma més del desgovern»

Dotze contra quatre mil

Una empresa vinícola que es diu Reserva de la Tierra feia trampes a l’hora de produir vi. El frau pot arribar a 10 milions d’ampolles i afecta la pràctica totalitat del territori català. I exportadors, que eren ells! No es mocaven amb mitja màniga. Qui ho havia de dir, que, entre nosaltres, hi hagués gent que fa trampes?

Continua llegint «Dotze contra quatre mil»

Corrupció transparent i consentida

Quan es parla d’índex de corrupció sempre es deixa clar que es tracta de la percepció que la població té sobre la qüestió. I Espanya sempre en surt relativament ben parada. Més que no pas Itàlia. Malgrat la corrupció, les destrosses urbanístiques italianes no agafen la volada delirant de Catalunya, per exemple. Com és això? Jo tinc la meva teoria.

Continua llegint «Corrupció transparent i consentida»