Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800

Un dels aspectes més curiosos i divertits de la gastronomia de Barcelona, en la segona meitat del segle XIX, és la  batalla de les mongetes contra els cigrons. Clarament el transfons era ideològic. Al cigró li pesava un estigma, com un mal lleig. Es qualificava els castellans com “hidalgos, barons i ministres de la terra del cigró”.

Era una de les tantes contradiccions del moment, i del país. Menystenir el cigró ( per castellà) però  lloar-lo i assaborir-lo a la carn d’olla. Certament, el cigró feia castellà. I això, en aquell temps del naixement del catalanisme polític, feia arrufar el nas. Era una idea molt estesa que anava més enllà de la generació d’ Emili Vilanova. Per exemple, Prudenci Bertrana, d’una generació posterior, va publicar un article que es  deia Els intel·lectuals i les mongetes que resumia força bé la ideologia catalana sobre el cigró i els seu simbolisme. Deia:
Continua llegint «Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800»

El menjar a Barcelona en el segle XIX

Quan parlem de cuina popular ens imaginem una cuina amb productes de  temporada i de proximitat. Una cuina feta amb els recursos del temps i del país. Res més lluny de la realitat! Resulta que els treballadors del segle XIX a Barcelona menjaven el mateix tot l’any: bacallà a l’esmorzar, bacallà al vespre per sopar. Bacallà cada dia, fregit o guisat. Bacallà amb patates, bacallà amb cigrons, i també, és clar, bacallà esqueixat. I per a les criatures desmenjades, cullerades d’oli de fetge de bacallà. Això sí, per dinar l’omnipresent escudella.

Per tant, res de calendari de productes; carxofes a l’hivern, pèsols a la primavera, tomàquets a l’estiu, bolets a la tardor. Ni tampoc xai per Pasqua, vedella per Corpus, caça a la tardor i porc a l’hivern. Cap varietat, com si no hi hagués estiu ni hivern, com si es visqués en una presó. Això que ara en diem productes de proximitat, la classe treballadora de Barcelona ni ho olorava, per a ells  bacallà, ja fos d’Islàndia, de Terranova, d’Escòcia, és a dir peix salat d’importació. No es gens estrany  que la Hisenda del país anés de mal borràs, amb una balança de pagaments tan desequilibrada. Els pocs diners que s’obtenien de les exportacions ni de lluny compensaven el volum de les importacions: la despesa per alimentar gairebé tres quartes parts del país- mal que bé, però menjar al cap i a la fi- Però s’havia de pagar!

Continua llegint «El menjar a Barcelona en el segle XIX»

Km 0? Sí, però compte

Hi ha moltes coses que el país hauria de preservar, perquè no tenen rival. Una d’elles és la cuina, tal com ja vaig exposar a l’article «La destrossa d’una cuina nacional». La indústria agroalimentària és fruit d’una tradició en la forma de menjar i una peça fonamental de l’economia catalana, ja que representa una quarta part del nostre sector industrial. Hauríem de ser-ne tots conscients i estar-ne orgullosos. I amatents pel que fa al seu futur.

Continua llegint «Km 0? Sí, però compte»

La destrossa d’una cuina nacional

En un article anterior vaig manifestar la convicció que la independència del país anava per a llarg. I que per assolir l’èxit final s’havia de triomfar en petits subprojectes col·lectius dels quals s’havia de responsabilitzar cadascú. Els partits s’haurien de focalitzar en la seva regeneració. Els mestres s’haurien d’esforçar a fer millor la seva feina com a transmissors nacionals de la consciència del país. etc. Personalment, m’he proposat poques coses, però intensament. Intensament perquè les practico cada dia. Primera: a Catalunya només parlo català. Qui no m’entengui que s’hi esforci. Segona: anomeno botiflers aquells polítics que depenen de partits de fora de Catalunya. Em cenyeixo al diccionari. Tercera: no anomeno anticatalanistes els que són, de fet, anticatalans i són els meus enemics, no pas adversaris. Aquell que voldria veure desaparegudes la llengua i la cultura alemanyes no és un antigermanista. És un antialemany. Quarta: intento evitar la destrucció de la cuina nacional catalana. I d’això va el tema d’avui.

Continua llegint «La destrossa d’una cuina nacional»

Enganyar-nos amb les coses de menjar

Llegeixo que el cas Reserva de la Tierra arriba als tribunals. Us refresco la memòria: aquesta bodega de Múrcia va falsificar ampolles fent-les passar per denominació d’origen (DO) de Montsant, Terra Alta, Priorat, Tarragona i Catalunya. Aviat és dit. La presidenta de la DO Montsant, Pilar Just, diu que han estat valents denunciant la irregularitat. Les afirmacions de la senyora Just denoten que no sempre es denuncien les irregularitats alimentàries. Aquest tipus d’organitzacions –les  que pretenen donar prestigi a un producte o a una activitat– només poden mantenir-se dretes si les depuracions són internes, i les conclusions es fan públiques. El principi que diu «el nostre mal no vol soroll» porta el virus palermità a la sang. El meu dubte és: s’haurien aplicat aquests mètodes expeditius si el malfactor hagués estat «un dels nostres»? Ho dic perquè aquesta ha estat la llavor que ha descompost la DO Cava.

Continua llegint «Enganyar-nos amb les coses de menjar»

La cuina, la gran damnificada de la recuperació

Torna el turisme desbocat i determinats xefs i restaurants tornen també als vicis de sempre. No n’aprenem. A voltes intento imaginar-me com hagueren reaccionat alguns dels intel·lectuals de fa uns anys. Tots aquells escriptors importants que, afeccionats a la gastronomia, també escrivien, de tant en tant, articles sobre menjar. Ofici desaparegut el de conjuminar intel·lecte amb bon paladar. En fi, els deixo amb un dels articles que tinc a l’arxiu. L’enyorat Néstor Luján a finals del 1980s així ho veia des del dominical de La Vanguardia.

Continua llegint «La cuina, la gran damnificada de la recuperació»

Menjar no fa cultura

Un dels aspectes que han fet de Josep Pla un escriptor conegut és la capacitat que va demostrar a l’hora de sintetitzar en una sola frase una idea que a qualsevol de nosaltres ens costaria pàgines desenvolupar. A més tocava totes les especialitats. Per desmuntar les ínfules que es donaven alguns perquè havien viatjat una mica, era així de rotund: «Si viatjar donés cultura, els revisors serien les persones més cultes del món». De menjar va escriure’n moltes d’enginyoses. En general, per elogiar les preparacions senzilles i les cuines nacionals, que sempre han de ser geogràficament limitades: «La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola». Encara que tampoc va bandejar l’elogi merescut a l’exquisidesa internacional: «El caviar seria bo encara que fos barat».

Continua llegint «Menjar no fa cultura»