Catalunya, projecte de minoria nacional

Abans d’abordar un problema important –sigui quin sigui– per intentar resoldre’l, el que cal és contemplar-lo a distància. Si un pretén solucionar una situació conflictiva estant-hi immers el millor que pot fer és imaginar-se que qui té el problema és un altre. I observar-lo des de fora. És el més pràctic –recordeu que Averrois, amb la seva lògica àrab, fantasiosa, situava la intel·ligència a la Lluna! La segona condició necessària consisteix a trossejar el problema en bocins digeribles, en «subproblemes» que es puguin solucionar. Amb els grans projectes succeeix una cosa molt similar: per gestionar-los s’han de poder contemplar en la seva totalitat –des de fora– i, al mateix temps, subdividir-los en projectes petits que es puguin administrar amb èxit, és a dir, que tinguin un objectiu assolible i que arribin a bon port. Ignoro si encara es fa així, però abans, quan es construïa una casa i es cobrien aigües, es feia una petita festa. Se celebrava que ja s’havia acabat l’edifici? Ni de bon tros. S’havia acabat el «subprojecte» que permetia continuar treballant sense passar fred ni mullar-se quan plovia.

Continua llegint «Catalunya, projecte de minoria nacional»

Infectar l’opinió pública

Les notícies sobre com el periodisme dominant informa a Espanya no causen gaire sorpresa. No deixa de sobtar-me, però, el nivell de barra, de desvergonyiment. Un esperaria una mica d’ètica professional, un bri d’honra. Ni això. Al periodisme espanyol –que inclou el català– li cal una regeneració gairebé tan profunda com la que necessita la classe política. És a dir, fer tabula rasa. Les relacions incestuoses entre periodistes i polítics fa decennis que duren, a casa nostra. És possible que el tal Villarejo digués al Grup Planeta de què havia de parlar. I això és un escàndol extraordinari. Perquè l’ordinari, que és que els gestors dels mitjans atenguin les trucades dels polítics, ja ni ens immuta. I no ens enganyem, no em refereixo a Madrid, només.

Continua llegint «Infectar l’opinió pública»

Segur que no han guanyat?

S’està destapant l’Operació Catalunya. Descobrim que no va ser una sola cosa. Va ser, si no ho és encara, un monstre de diversos cervells i braços ni tan sols confederats que, en compartir una mateixa fi –destruir Catalunya–, no necessitaven un comandament central. Cadascú contribuïa a la causa a la seva manera. La Sánchez-Camacho? Sí. L’Arrimadas? També. Alguns membres del PSOE de Catalunya? Tu diràs! Tots concentrant esforços, inconscientment, en pro de l’estat patriòtic del Fernández Diaz. I tot plegat amanit amb la inestimable indiferència progressista, perquè els preocupa més la supervivència del quítxua que no pas la del català, i, així que piules, t’acusen de xenòfob.

Continua llegint «Segur que no han guanyat?»

Una classe política perillosa

Dues notícies: la primera, les relacions de la Sánchez-Camacho amb el Villarejo. No interessa pas per la protagonista –una degenerada de la qual es pot esperar qualsevol baixesa–, sinó perquè demostra els danys provocats pels bípedes anticatalans encastats al sistema polític català vigent. S’està destapant que durant anys hem patit les accions d’aquells que, aprofitant el tradicional bonisme del «tots som igual de catalans», han minat el país. Aquells que en un altre indret civilitzat serien estigmatitzats i rebutjats, aquí no. Doncs passeu i mireu-ne els resultats. La Sánchez-Camacho és el prototipus grotesc, ridícul –repugnant, si voleu–, del polític que es reclama català però que, designat per Madrid, té encomanada la missió d’enfonsar la nostra nació. Amb més o menys grau de degeneració, són així tots els polítics elegits a Catalunya de partits no catalans: PSOE, PP, VOX, Ciudadanos (DEP), etc.

Continua llegint «Una classe política perillosa»

Col·laboracionisme català amb les clavegueres

Vaig mirar, amb atenció, l’entrevista que el programa FAQS va fer al senyor Josep Pujol Ferrusola. El senyor Pujol Ferrusola va deixar clars alguns fets que no n’estaven gaire, de clars. Per exemple, que la deixa que el seu avi va testar era per a la família, sense que el president Pujol se’n beneficiés. Si ho vaig entendre bé, el president Pujol, d’aquells diners, no en rebia ni un euro. De pas, el senyor Pujol Ferrusola va parlar del comissari Villarejo, que dies abans, en el mateix programa, havia assegurat que el cas Pujol era un muntatge per perjudicar l’independentisme. El senyor Pujol Ferrusola va confirmar el fet arran una entrevista entre ell i l’inspector.

Continua llegint «Col·laboracionisme català amb les clavegueres»

Reprendre la iniciativa (Volem la independència? i 5)

Article continuació de https://www.parlemclar.cat/4-lideratges-audacos-serie-volem-la-independencia/

La consigna final seria; més traça que pes. Acabo aquesta sèrie mirant d’apuntar algunes fórmules que ens poden ajudar a superar la inacció que he destacat en els anteriors articles. Vist l’escenari dels ànims generals, el rol dels partits polítics i els lideratges actuals, voldria proposar un conjunt de línies que passarien, en termes generals, per la represa de la iniciativa. Fins al 2017, un dels principals motors i èxits de l’independentisme català va ser una gran audàcia, amb la capacitat de passar al davant del rival i fins i tot sorprendre’l a cada passa. Atès que en potència econòmica, comunicativa i diplomàtica el Regne d’Espanya s’ha mostrat molt robust, l’agilitat és indispensable. Aventurem a continuació algunes possibles claus d’una represa;

Continua llegint «Reprendre la iniciativa (Volem la independència? i 5)»

Aquí, ni el populisme és homologable

Hi ha una dificultat evident a l’hora de trobar equivalències entre les coses que passen a Espanya i les que passen a la resta de la Unió Europea. Els Pirineus tornen a ser una barrera. Hi té un paper importantíssim la premsa –en el sentit més ampli: paper, televisió, ràdio, etc. La informació internacional útil, en els mitjans catalans, per exemple, és gairebé nul·la. L’aïllament que estem patint els darrers anys és molt preocupant, sobretot perquè es tracta d’un fenomen transversal.

Continua llegint «Aquí, ni el populisme és homologable»

Esperar dels altres allò que nosaltres no fem

Fa uns dies em van convidar a un fòrum de la Comissió d’Afers Internacionals del Consell per la República. Després d’una breu exposició, vam passar a un col·loqui. El tema girava al voltant la internacionalització del procés independentista català. Vaig intentar explicar-me sobre alguns aspectes que em semblen fonamentals.

Continua llegint «Esperar dels altres allò que nosaltres no fem»

Pegasus com un símptoma més del desgovern

Una amiga em comenta un fet del qual ha tingut notícia i que és prou significatiu. Uns senyors van a buscar el cotxe al seu pàrquing i el troben barrat. No hi poden accedir. Resulta que el banc els acusa d’impagament. Però el pàrquing és seu de fa anys, no està afectat per cap hipoteca. Després d’anar amunt i avall, amb els mossos pel mig, resulta que tot ha estat un error. Però el cas és que ja estava fet. El banc, de manera irregular –il·legalment–, els havia bloquejat una propietat privada. La meva amiga es pregunta: «És possible?». A la pregunta, retòrica, li contesto que sí. Que aquestes situacions són un dels símptomes d’una societat desgovernada: és el que passa quan ningú vetlla que les normes es compleixin i quan el que les transgredeix se sent impune. És la llei del més fort, o del més espavilat. I és el perillós camí per on ara comencem a transitar. Tot sembla del primer món, però no hi ha res que acabi de funcionar. La injustícia campa lliurement i el sentiment d’inseguretat i d’impunitat generalitzada és molt viu. Aleshores s’entra en una mena de fatalisme: «Aquí no hi ha res a fer». Pel que sembla, estem abocats a ser una mena d’Argentina entaforada al mig de la Unió Europea (UE). El peatge que Europa ha de suportar per tenir hispans dins de casa.

Continua llegint «Pegasus com un símptoma més del desgovern»

I si parlem de l’extrema esquerra, també?

Per les circumstàncies que ens ha tocat viure al llarg dels segles xix i xx, i com a conseqüència del típic subjectivisme mediterrani –«més val caure en gràcia que ser graciós»–, els catalans tendim a analitzar els fets en funció de la simpatia que ens generen els protagonistes. Penso que també cal afegir-hi l’efecte llagrimeta que tant ens agrada. Si una cosa ens provoca llàstima, aleshores la tendència a estar-hi a favor augmenta considerablement. Volem captar la simpatia del públic? Llagrimeta i avall. D’això, els de la famosa Marató de TV3, amb els seus anuncis, en saben un ou.

Continua llegint «I si parlem de l’extrema esquerra, també?»