Florentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu

Per a mesurar el grau de democràcia d’un país, un bon indicador és observar si mana el representant elegit pels ciutadans o l’empresari depredador que té molts i molts diners. Aquest és l’objectiu d’un llibre recent,  Florentino Pérez, el poder del palco, que recull i ordena tota la informació disponible, fins a aquest moment, d’un personatge que ha dit públicament: A mi lo que me ha gustado siempre ha sido la política. Es donde se tiene el poder ( …) Yo no seguí en ella porque me echaron, ser presidente del Real Madrid es lo más parecido que he encontrado.

El llibre de Fonsi Loiaza denuncia dues estafes a la democràcia, dos mecanismes corruptes- el del futbol i el de les grans empreses constructores espanyoles – que funcionen a base de lucre, tràfic d’influències i corrupció política. És a dir, fan la mateixa funció que les caceres de Franco en la dictadura. Aquest llibre és la millor prova que Espanya no pot ser considerada una democràcia vertadera.

Continua llegint «Florentino: de les caceres de Franco al palco del Bernabéu»

Incapacitats per autogovernar-nos?

Comença a quedar fora de dubte que el país va deixar de governar-se el dia que va plegar el president Pujol. És trist arribar a aquesta conclusió. És una anormalitat i, com a tal, convé assenyalar-la. Estem davant d’un fet empíric evident. I és que no ho diuen només els pujolistes nostàlgics, no –quan governava Jordi Pujol no tot era fantàstic. Es tracta que el que ha vingut després ha estat un pur desastre. Els amants de l’estètica futbolera Barça-Madrid encara tenen els pebrots d’emmirallar-se a Espanya per dir que el desastre ha estat general. No és cert. El País Basc ho ha fet bé. Fins i tot Galícia ho ha fet millor. Espanya, malgrat el que es digui –i encara que jo em trobi als antípodes ideològics–, no ho està fent tan malament. La realitat és que Catalunya està en un greu procés de decadència. I encara no ha tocat fons.

Continua llegint «Incapacitats per autogovernar-nos?»

La fi del mirall escocès?

Alfred BOSCH
El tribunal Suprem del Regne Unit ha tancat la porta a l’autodeterminació unilateral i exprés. En concret, ha dictaminat que el parlament escocès no pot legislar un vot sobre la independència. Ho ha de negociar amb el govern central britànic. Té tot el sentit de la terra; ben pocs estats admeten que un territori puguin decidir la seva separació de forma fàcil i legal.

Per què aleshores, ens podríem demanar, ho van permetre al 2014? Doncs perquè en aquell cas estava clar que els unionistes guanyarien, i per tant el prèmier David Cameron ho va autoritzar. El resultat al final va anar més just del que es pensaven, però se’n van sortir; en un gran acte d’intel·ligència política, que ja voldríem en altres latituds, els governants britànics van aconseguir que fossin els escocesos els que van acabar decidint que no formarien part del Regne Unit.

Continua llegint «La fi del mirall escocès?»

El poder local

Als soferts ciutadans (la primera accepció de ciutadans és que viuen en una ciutat) els tocarà votar pròximament per triar els rectors públics del seu municipi. Aquell dia i els dies previs, amb la fanfàrria de les campanyes electorals, els recordaran que viuen en una democràcia. Alguns ja saben que aquest model de democràcia que es practica a l’Estat espanyol és una democràcia de mínims, una democràcia totalitària que ja vaig descriure al seu moment. (27.06.22-https://www.alfdurancorner.com/articulos/la-democracia-totalitaria.html ).

Continua llegint «El poder local»

«Corruptissima republica, plurimae leges»

El sistema instaurat per l’imperi romà, va ser un fenomen encara no igualat. Per això bevem de molts dels seus principis. Una de les habilitats que tenien els romans era la d’expressar idees sofisticades en molt pocs mots. Sempre ha estat preferible explicar les coses de la manera més curta possible –que també és la més difícil. La frase que titula aquest article («Com més corrupte és un règim, més lleis fa») és d’una exactitud palpable. És el problema espanyol –ergo català– més candent. Moltes lleis i, per afegitó, mal fetes. Lògic. Parafrasejant Roma altre cop, podríem acollir-nos a la sentència «corruptio optimi pessima» («La corrupció dels millors és la pitjor de totes»). Agafeu corruptio en el sentit de l’època –aquell que avantposa els seus interessos, o del partit, al bé comú– i optimi com els millors, els que estan a dalt de tot. Als romans ni se’ls acudia que a dalt de tot hi pogués haver els pessimi, els pitjors, que és el nostre cas present.

Continua llegint ««Corruptissima republica, plurimae leges»»

La sedició, delicte inexistent. Per ara.

Els grups del PSOE i Unides Podem han presentat una proposició de llei orgànica que modifica el Codi Penal. Entre altres coses, fa que el delicte de sedició no es contempli. Pel principi d’in mitius, els condemnats podran acollir-se a les penes, si és que n’hi ha, que fixi la nova llei. Es demana al Congrés dels Diputats que la proposició es tramiti per la via d’urgència. Tal com es pot comprovar, doncs, tot està fet «a l’espanyola». La reforma del codi penal de qualsevol país –que aquí, a més, és una llei orgànica; és a dir, que només està un nivell per sota de la Constitució– ha de sorgir del consens parlamentari. Un codi penal no és cap broma, molta gent s’hi veurà afectada, serà jutjada amb severitat i haurà de complir una pena. El disseny i el contingut d’un codi penal són matèries que requereixen discussió, consens i saviesa. I no sembla que sigui el que més abunda al Parlament espanyol actual.
Continua llegint «La sedició, delicte inexistent. Per ara.»

A qui interessa la sedició?

La política torna a estar revolucionada amb un d’aquells temes que, francament, no tenim clar que mogui les passions de la gent en general. Es tracta de la famosa reforma (o derogació) del delicte de sedició a l’estat espanyol. Diguem ben clar d’entrada que, si el tema no tingués una connexió directa amb la repressió de l’independentisme català, no interessaria ningú. Com que el concepte de sedició va ser usat pel Tribunal Suprem en les condemnes als presos polítics catalans, ara sembla que hagi de ser tractat com una qüestió de vida o mort.
Continua llegint «A qui interessa la sedició?»

Un desig anomenat democràcia

Sembla que l’aposta d’Occident per la Xina ha sortit malament. I que no hi ha pla B. La Xina s’ha desenvolupat econòmicament, però políticament ha anat enrere. Cal tenir present que, malgrat no ser un país del tot ric com nosaltres –té una renda per càpita de 12.500 dòlars, mentre que la catalana és de 31.500–, sí que és més ric que Turquia –amb una renda de 9.600 dòlars–, un país que porta anys amb el tradicional tomba que gira de la Unió Europea (UE). Per tant, és important parlar del model economicosocial xinès i del perill d’emmirallament que pot representar.
Continua llegint «Un desig anomenat democràcia»

Quan l’extrema dreta s’alimenta de l’omissió

Es fa difícil entreveure el perquè dels extremismes quan encara no es té perspectiva històrica. Molts es pregunten què està passant amb l’extrema dreta. Voldria fer-hi una reflexió, sempre guiada per la falta de complexos que m’atorga haver tingut un oncle que va passar cinc anys a Mauthausen i un altre a qui Franco va proposar ser ministre. I com que em tinc per lliberal i per antitotalitari, hi dic la meva.

Continua llegint «Quan l’extrema dreta s’alimenta de l’omissió»

La joia de la corona

En el llenguatge econòmic-empresarial, la “joia de la corona” és aquell servei, aquell producte, aquell actiu, aquella unitat productiva, aquell concepte el valor de mercat del qual és molt superior al teòric valor intrínsec, per la qual cosa la propietat la protegeix per a utilitzar-la com a mecanisme de defensa enfront d’una OPA (oferta pública d’adquisició) pretesament hostil.

Continua llegint «La joia de la corona»