L’encant de Samarkanda

Entre els meus records d’infantesa sempre trobo un forat relacionat amb aquesta zona d’Àsia Central on la població indígena (uzbeks) va haver de patir les invasions mongols al comandament de Gengis Khan –un altre dels nostres herois mitològics-, aquell forjador del major imperi conegut de la història, que a la seva mort el 1226 ocupava un immens territori que anava des del mar Caspi fins al Pacífic.

Continua llegint «L’encant de Samarkanda»

L’herència de Mikhaïl Gorbatxov

Quan li van preguntar al president Gorbatxov quin era el seu primer record, va respondre: la gana. No és estrany, si hom coneix una mica la història de la Gran Rússia. Algú es preguntarà com és possible que, havent nascut el 1931 –catorze anys després de la Revolució Soviètica–, la gana encara campés per tots, absolutament tots els territoris de l’imperi soviètic. En Mikhaïl era de Privólnoie, un poble de la zona del Caucas on es concentren les àrees agrícoles més fèrtils de Rússia, però ni aquí se’n salvaven. La gana se li havia endut dos oncles i una tia.

Continua llegint «L’herència de Mikhaïl Gorbatxov»

Mentides i cintes de vídeo

Steven Soderbergh ens va meravellar el 1989 amb la seva òpera prima “Sexe, mentides i cintes de vídeo”, una fascinant i sorprenent pel•lícula rodada amb un baix pressupost, en què quatre joves creuen els seus sentiments, els seus valors i la seva sexualitat més o menys explícita, en un entorn raonablement convencional.

Ho he pres com a referència, aparcant el sexe a l’àmbit privat, ja que aquest no ens ajuda en aquest cas a desxifrar el docudrama que estem contemplant. Perquè les dosis diàries de mentides, mitges veritats i complements que els mitjans de comunicació transmeten sobre el conflicte d’Ucraïna i els seus col•laterals, acompanyats dels espots pseudodramàtics (vídeos) del senyor Zelensky, president d’Ucraïna (sempre en vestit de campanya) resulten d’allò més confús.
Continua llegint «Mentides i cintes de vídeo»

Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?

Aquests columnista, que sempre ha estat proaliat i proatlantista –és a dir, fervent partidari de la col·laboració de l’Europa continental amb els anglosaxons–, es troba darrerament desorientat. Ignoro si el sentiment és general, però molt em temo que els Estats Units han perdut el sentit de la responsabilitat que els portava a actuar com a líders del món lliure. Probablement perquè que ja no en són, de líders. O també podria ser que la frontera entre el concepte de món lliure i autocràcia s’hagi difuminat.

Continua llegint «Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?»

Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres

Us heu adonat que sovint les notícies funcionen a cop de frase feta? D’un temps ençà s’insisteix que, davant determinades situacions, la societat està «dividida». Senyors, sempre ha estat així, quan es tracta d’escollir entre dues opcions. L’elecció del president de França, o dels Estats Units –busqueu, en tots dos casos, les sèries històriques i ho veureu–, el Brèxit, l’avortament, etc. Ningú recorda el referèndum italià sobre el divorci? Els catalans hauríem d’estar escarmentats, amb aquest tipus d’afirmacions tan lleugeres, sobretot quan veiem la insistència de la premsa espanyola a repetir que la societat catalana està dividida a causa del Procés. En aquesta línia, ara toca la cantarella que Rússia ha celebrat tota sola la fi de la Segona Guerra Mundial. Disculpeu, sempre ha estat així. I amb una parada militar espectacular. En puc donar fe perquè he tingut ocasió de viure-la en directe.

Continua llegint «Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres»

Ucraïna, una guerra extemporània i que corre pressa

En articles anteriors he explicat que l’actual confrontació bèl·lica a Ucraïna és un conflicte larvat. Una de les conseqüències de no haver fet els deures quan va desaparèixer l’URSS. Probablement llavors no es van donar les condicions. Tanmateix, sí que hi ha hagut oportunitats d’ençà del nomenament de Putin com a president de Rússia l’any 2000. Quan Napoleó va fer afusellar el duc d’Enghien, el truculent Fouché –ministre de la policia– ho va criticar. No pas per injust. Va pronunciar la seva famosa frase: «És molt pitjor que un acte malvat. És un error». Tenia raó. Sovint els errors deriven en conseqüències molt més perjudicials que no pas determinats actes perversos. Doncs bé, no haver-nos fet nostre Putin –no haver-lo atret cap als interessos europeus– ha estat un error. I aquest error ara es paga a un preu molt alt: una guerra que hem de mirar que s’acabi al més aviat possible. Continua llegint «Ucraïna, una guerra extemporània i que corre pressa»

Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus

El més normal no és que els petits idiomes minoritaris aguantin tots sols. Ni que es reforcin per gràcia divina i resisteixin l’embat d’una altra llengua que se’ls menja el terreny. El més habitual és que les llengües minoritzades vagin perdent ús i acabin desapareixent. Les que aguanten, i no diguem les que revifen, és perquè algun poder ha decidit fer-ho i la comunitat de torn ha resolt col·lectivament que no vol que se li escapi la llengua entre els dits. Aquesta és la història dels idiomes en retrocés, i per tant dels seus parlants; o s’organitzen i lluiten, o moren.
Continua llegint «Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus»

Ucraïna: s’hauria pogut evitar

A l’article «Ucraïna, les conseqüències d’un problema mal tancat», intentava assenyalar l’error històric que va significar tancar en fals la dissolució de l’URSS. Un error entre molts altres que pivotaven en la falta de generositat. El més greu, però, va ser no fixar els interessos de cadascú a la zona. No es va establir una geoestratègia postcomunista. Tota aquesta deixadesa la van manegar els nord-americans amb un president Ieltsin totalment invalidat. Nosaltres ja teníem prou feina administrant la nova Europa que naixia de la caiguda del Mur de Berlin.

Continua llegint «Ucraïna: s’hauria pogut evitar»

Ucraïna, les conseqüències d’un problema mal tancat

No es comprèn el conflicte actual sense conèixer la història de Rússia –de l’Imperi Rus, que inclou el període soviètic. Vaig intentar explicar les relacions històriques i sentimentals que hi havia entre Ucraïna i Rússia en un article anterior (“Ucraïna i el símil català”). Però això, aïllat, no justifica la confrontació, que ha adquirit una perillositat evident. Ara sembla que el problema per fi ha pres forma, s’ha concretat en una excusa que permet a totes dues parts enfrontar-se. I quan dic totes dues parts em refereixo a Rússia i als Estats Units. Es pot resumir dient que Rússia no vol que Ucraïna sigui membre de l’OTAN i que els Estats Units apel·len a la llibertat dels estats de decidir allò que més els convé. Han aconseguit la reducció del problema que necessitava una opinió pública que vol simplificacions. I no és simplement això.

Continua llegint «Ucraïna, les conseqüències d’un problema mal tancat»

Ucraïna i el símil català

Ucraïna i Rússia estan en un conflicte que dura. I el públic, majoritàriament, n’ignora els orígens. Per què hi ha conflicte a la frontera est, amb Rússia? Per què n’hi ha també amb Crimea? Que Putin no té cap dret a envair Ucraïna és un fet indiscutible. Ara bé, que tot es presenti com a fruit de les seves ambicions, de les seves dèries, com si no tingués cap mena de suport social, és inexacte. Voldria resumir aquí els orígens del conflicte tal com jo els entenc. I ja que molts són emocionals, aprofitaré el símil català per tal de fer-me comprendre (faré servir lletra cursiva). Continua llegint «Ucraïna i el símil català»