Ja fa temps que he deixat de seguir determinades informacions. Ho he fet per un simple sentit d’higiene. Fins i tot diria que per un principi de supervivència intel·lectual. Els darrers anys, els nostres sistemes informatius pivoten sobre dues actuacions: xerrar, tot fent safareig, dels polítics ―no pas per debatre’n les idees polítiques― i difondre un munt d’informacions alarmistes per tal de captar audiència. Llegir l’entrevista que el diari Ara va fer al senyor Josep Cuní el 9 de juliol confirma les meves prevencions. Diu el senyor Cuní, amb molt bon seny: “Això d’haver d’estar anunciant la fi del món cada cinc minuts i, al veure que no es produeix, tornar-la a anunciar una altra vegada… No sé si porta enlloc, sincerament”. Aquesta és una idea, si no l’única, que es desprèn del diàleg amb l’entrevistador. La resta de l’entrevista confirma les meves prevencions. Safareig pur que domina el món periodístic: que si alguns sectors polítics li tenen mania al Cuní, que si allí li van clavar un punyal per l’esquena, que si tomba que si gira… No hi ha escapatòria: Sálvame de Luxe disfressat.
Categoria: Llibertat d’expressió
Infectar l’opinió pública
Les notícies sobre com el periodisme dominant informa a Espanya no causen gaire sorpresa. No deixa de sobtar-me, però, el nivell de barra, de desvergonyiment. Un esperaria una mica d’ètica professional, un bri d’honra. Ni això. Al periodisme espanyol –que inclou el català– li cal una regeneració gairebé tan profunda com la que necessita la classe política. És a dir, fer tabula rasa. Les relacions incestuoses entre periodistes i polítics fa decennis que duren, a casa nostra. És possible que el tal Villarejo digués al Grup Planeta de què havia de parlar. I això és un escàndol extraordinari. Perquè l’ordinari, que és que els gestors dels mitjans atenguin les trucades dels polítics, ja ni ens immuta. I no ens enganyem, no em refereixo a Madrid, només.
Reprendre la iniciativa (Volem la independència? i 5)
Article continuació de https://www.parlemclar.cat/4-lideratges-audacos-serie-volem-la-independencia/
La consigna final seria; més traça que pes. Acabo aquesta sèrie mirant d’apuntar algunes fórmules que ens poden ajudar a superar la inacció que he destacat en els anteriors articles. Vist l’escenari dels ànims generals, el rol dels partits polítics i els lideratges actuals, voldria proposar un conjunt de línies que passarien, en termes generals, per la represa de la iniciativa. Fins al 2017, un dels principals motors i èxits de l’independentisme català va ser una gran audàcia, amb la capacitat de passar al davant del rival i fins i tot sorprendre’l a cada passa. Atès que en potència econòmica, comunicativa i diplomàtica el Regne d’Espanya s’ha mostrat molt robust, l’agilitat és indispensable. Aventurem a continuació algunes possibles claus d’una represa;
Continua llegint «Reprendre la iniciativa (Volem la independència? i 5)»
Catalunya és Espanya, premsa inclosa
Entre les coses que una mala classe política pot anorrear hi ha la premsa –entesa en el sentit ampli, com els mitjans de comunicació en general–. La llibertat d’aquest quart poder indispensable per al funcionament democràtic està assetjada arreu. Als països avançats, amb bona governança, la premsa pot anar fent la viu-viu amb ajuts puntuals. Però si vol ser ambiciosa, corre el risc d’acabar endeutada i instrumentalitzada. Ha de buscar altres solucions per mantenir la independència, que n’hi ha.
Algunes puntualitzacions a les informacions difoses arran de l’article «El nostre idioma no té adversaris», censurat pel diari ARA
Després de la publicació del meu article «El nostre idioma no té adversaris» en aquest blog, he llegit uns quants comentaris, entre ells alguns divulgats pels responsables del diari que no el va voler publicar. Davant d’algunes imprecisions greus, i en pro de la transparència, em sento en l’obligació de precisar com van anar les coses.