Turisme, eina de destrucció massiva

Sembla acceptat que el missatge que desprèn El Guepard (Il Gattopardo), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és que cal que tot canviï per tal que tot romangui com estava. Encara no s’ha publicat la novel·la catalana sobre la nostra societat actual. El missatge podria ser perfectament «Cal que res canviï per tal que tot continuï anant a pitjor». Si n’hem passat, de situacions, d’ençà de la Gran Recessió que va començar el 2007-2008! Aviat farà quinze anys de l’inici d’aquella crisi, i quan encara no ens n’havíem recuperat ens va enxampar la pandèmia. Hem estat rescatats, hem rebut ajudes a cabassos… I tot dels nostres socis de la Unió. Doncs res. L’arrogància continua. Ens neguem a canviar. No em sorprenen gens –de fet, ningú que conegui una mica el país se n’hauria d’estranyar– les reticències dels frugal (Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suècia) a donar-nos ajuts. Jo, si fos ells, no afluixaria ni un euro.

Continua llegint «Turisme, eina de destrucció massiva»

Els Jocs del xiclet de Barcelona

Dins la tradicional tendència que tenim els catalans a comportar-nos com un país perfectament subdesenvolupat, hi destaca el desfici per discutir si hem de comprar números d’una rifa que, suposadament, ens ha de treure de pobres. El darrer sainet va ser l’allargament de la pista del Prat. Ara toca sortejar la pifiadeta dels Jocs Olímpics al Pirineu sota la marca Barcelona. Tot plegat, un cas com un cabàs.

Continua llegint «Els Jocs del xiclet de Barcelona»