El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden

El permanent «tomba que gira» que gravita sobre la indústria turística catalana només s’explica perquè ens obstinem a no coneixe’ns. Com en tants altres aspectes que ens afecten, el turisme català és, tot parafrasejant mossèn Ballarín, la història de quatre barres i quatre barruts. El que vull dir amb això és que l’empresariat turístic i els buròcrates públics que viuen d’aquesta moma intenten vendre’ns una història que saben perfectament que és falsa. No la venen pas als seus clients. Els turistes saben molt bé què venen a fer a Catalunya. Em refereixo al discurs que fan específicament per al mercat intern, que és el que els ajuda a viure de la bicoca: subvencions directes, subvencions indirectes –un mercat laboral que no paga el que costa mantenir-lo socialment–, corrupteles urbanístiques, diner negre, etc. Aquest discurs consisteix a explicar-nos que el turisme que ara rebem es pot reconvertir en allò que els suats qualificatius «turisme de qualitat» i «turisme cultural» pretenen descriure.

Continua llegint «El problema estructural del nostre turisme: Caldes no és Baden-Baden»

Problemes d’aigua: per què no parlem del turisme?

La memòria meteorològica es curta. Tendim a pensar que els incidents climatològics que ens afecten són primícia. No és així. El canvi climàtic és un fet, però no està demostrat que sigui el causant de tots els fenòmens que patim –no soc jo, qui ho diu; ho diuen els científics. Encara que se’ns presenten com a inesperats i sorprenents, els problemes d’aigua són congènits al Mediterrani. Sempre ha estat així, a la nostra àrea vital. A la novel·la en dues parts de Marcel Pagnol L’eau des collines (Jean de Florette i Manon des Sources), ambientada a la Provença, queden ben reflectits els conflictes seculars, sovint violents, que la carestia d’aigua ha provocat al llarg de la història.

Continua llegint «Problemes d’aigua: per què no parlem del turisme?»

Turisme, eina de destrucció massiva

Sembla acceptat que el missatge que desprèn El Guepard (Il Gattopardo), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és que cal que tot canviï per tal que tot romangui com estava. Encara no s’ha publicat la novel·la catalana sobre la nostra societat actual. El missatge podria ser perfectament «Cal que res canviï per tal que tot continuï anant a pitjor». Si n’hem passat, de situacions, d’ençà de la Gran Recessió que va començar el 2007-2008! Aviat farà quinze anys de l’inici d’aquella crisi, i quan encara no ens n’havíem recuperat ens va enxampar la pandèmia. Hem estat rescatats, hem rebut ajudes a cabassos… I tot dels nostres socis de la Unió. Doncs res. L’arrogància continua. Ens neguem a canviar. No em sorprenen gens –de fet, ningú que conegui una mica el país se n’hauria d’estranyar– les reticències dels frugal (Àustria, Dinamarca, Països Baixos i Suècia) a donar-nos ajuts. Jo, si fos ells, no afluixaria ni un euro.

Continua llegint «Turisme, eina de destrucció massiva»

Els Jocs del xiclet de Barcelona

Dins la tradicional tendència que tenim els catalans a comportar-nos com un país perfectament subdesenvolupat, hi destaca el desfici per discutir si hem de comprar números d’una rifa que, suposadament, ens ha de treure de pobres. El darrer sainet va ser l’allargament de la pista del Prat. Ara toca sortejar la pifiadeta dels Jocs Olímpics al Pirineu sota la marca Barcelona. Tot plegat, un cas com un cabàs.

Continua llegint «Els Jocs del xiclet de Barcelona»