Col·laboracionisme català amb les clavegueres

Vaig mirar, amb atenció, l’entrevista que el programa FAQS va fer al senyor Josep Pujol Ferrusola. El senyor Pujol Ferrusola va deixar clars alguns fets que no n’estaven gaire, de clars. Per exemple, que la deixa que el seu avi va testar era per a la família, sense que el president Pujol se’n beneficiés. Si ho vaig entendre bé, el president Pujol, d’aquells diners, no en rebia ni un euro. De pas, el senyor Pujol Ferrusola va parlar del comissari Villarejo, que dies abans, en el mateix programa, havia assegurat que el cas Pujol era un muntatge per perjudicar l’independentisme. El senyor Pujol Ferrusola va confirmar el fet arran una entrevista entre ell i l’inspector.

El cas és que ha passat el temps –gairebé deu anys– i no s’han trobat indicis de culpabilitat en el cas Pujol. I serà difícil que se’n trobin, ja. Amb tot el que s’ha remenat, em temo que, d’aquí un temps, haurem de reconèixer que, tal com diu en Villarejo, tot va ser un muntatge. Aleshores la pregunta serà: qui pagarà pel mal causat? Sempre hi haurà el dubte de si la família es va beneficiar de ser qui era. És lògic. Tant com es beneficia de la seva posició l’entrevistadora, la senyora Cristina Puig, a qui el senyor Pujol Ferrusola va posar en un compromís quan li va preguntar si quan ella trucava a algun lloc i s’identificava la gent reaccionava de la mateixa manera que si la trucada la fes la seva veïna.

Tanmateix, la meva intenció no és parlar dels perjudicis a la família Pujol, sinó dels mals causats al país. La meva pregunta és clara: què ha fet el periodisme català –parlo del que acostuma a donar-se-les de seriós, ja m’enteneu– per tal d’aproximar-se, ni que sigui una mica, a la veritat? Quan, fa un temps, es va anar descobrint qui era el rei espanyol, em vaig jurar que no em creuria mai més el que expliquen els mitjans de comunicació catalans tradicionals. Ells mateixos es delataven dient que «tot això ja se sabia» i deixaven clar que el nostre periodisme oficial no val el que costa alimentar-lo.

Perquè, esclar, s’ha criticat molt El Mundo, El País o molts altres perquè deien que les fonts eren confidencials sense verificar les animalades que els passaven. Ara resulta que tot era fals. Però de veritat penseu que el mitjà que esventa la notícia d’altres mereix més respecte que l’impresentable que l’ha publicat en primícia? De debò creieu que s’hi val, allò de dir «El Mundo diu que…», sense intentar esbrinar les intencions d’El Mundo? És aquí, on rau el problema, i per això he deixat de llegir els diaris que es publiquen a Catalunya. La feina dels mitjans catalans és divulgar, no pas informar. Si per fer-ho trien la BBC, has tingut sort; si agafen El Mundo, quedes intoxicat.

La pregunta, per al país, és d’una importància descomunal: per què no s’ha fet periodisme d’investigació en el cas Catalunya –i això inclou el cas de la família Pujol? Quin càstig tindran per haver-se’n fet ressò, sense fer ni les comprovacions més bàsiques, aquells diaris que van difondre que algú havia dit que el senyor Trias o la família Mas tenien comptes a Suïssa? No es podrà rescabalar mai els afectats pel mal causat. Ni tan sols es demanen excuses, perquè, ja se sap, el periodistes catalans –malgrat viure de l’erari públic– s’encaparren a fer veure que pixen colònia.

Arran del que ha destapat en Villarejo, em pregunto si finalment no és Espanya, amb les seves clavegueres i amb el periodisme divulgador, qui ha guanyat la batalla. Que també hi han tingut un paper important els partits que odiaven l’antiga Convergència? Segur. Però, arran del que s’està destapant, i contemplant les escorrialles de país que ens està quedant, un arriba a la conclusió que darrere de tot plegat hi havia una estratègia espanyola més calculada que no pas creiem.

La independència, si mai arriba, serà cosa de classes mitjanes. I ara tot sembla indicar que, entre genuïns i col·laboracionistes, es van carregar els moviments polítics que s’havien d’ocupar de transitar del nacionalisme autonomista a l’independentisme. Ho van fer escapçant la vella guàrdia, a qui li havia caigut la bena dels ulls –el president Pujol–, i tallant d’arrel els hereus que havien topat amb Madrid –el president Mas i el mateix Trias. Amb tot això es fumigava l’independentisme centrat, aquell que representava les noves onades de classe mitjana.

A Madrid saben molt bé que la independència no es guanyarà gràcies als tocatimbals de la CUP. Tampoc als illetrats d’estètica Rufián. Les transformacions profundes i serioses ja no les fan els descordats acostumats a beure a galet. Les revolucions les fan professionalment, per exemple, els verds alemanys, demostrant que dos i dos fan quatre. I l’únic moviment que podia demostrar i justificar que ho havia intentat tot, aquell que havia cregut en Espanya i que no se n’havia sortit, ens l’hem carregat, ufanosos, inconscients… Com l’homínid descerebrat i erràtic del carrer de la Morgue. Potser sí, que hi hem col·laborat molts, però sobretot aquells que en voler fer tabula rassa han enviat el país –amb tots nosaltres, de pas– a la seva «paperera de la història».

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

10 respostes a «Col·laboracionisme català amb les clavegueres»

  1. Felicitats senyor Roig, totalment d’acord amb tot el que diu en el seu article. Jo també vaig escoltar en diferit l’entrevista al senyor Jordi Pujol Ferrusola i em va aclarir moltes coses.
    Gràcies pels seus articles que abans seguia pel diari Ara (diari que per cert ha perdut moltíssim, estic aguantant la subscripció per alguns articulistes, Cardús, Culla, Canosa i algun altre ).

  2. Felicitats per l’article Xavier!
    La deixa de Florenci Pujol a la seva jove -Marta Ferrusola- i els set nets -fills d’ella i el President Pujol-, cal contextualitzar-la en l’època. Florenci Pujol coneixia tant bé el seu fill, Jordi Pujol i Soley, com l’Estat espanyol i la seva fràgil democràcia (sembla que tothom ha oblidat el 23-F). Tot era possible. Pujol i la seva família es podien trobar en la tessitura d’haver d’exiliar-se amb tot el patrimoni en “territorio nacional” incautat. La deixa estava pensada per aquesta eventualitat. En un moment per cert, en el que a Espanya pràcticament no es pagaven impostos i el concepte “evasió de capitals” era molt matisable. A partir d’aquí el 1980, quan Pujol esdevé President ha de decidir si fer-ho públic amb totes les conseqüències polítiques o esperar un millor moment, sempre difícil de trobar, especialment quan aquella presidència ningú imaginava que duraria 23 anys! Puc entendre que algú critiqui aquest fet. Jo, personalment, no.
    Per la resta, si en 10 anys d’instrucció la Justícia no ha trobat encara proves suficients per jutjar-los i sabem que bona part d’elles han estat elaborades per la policia i/o el CNI…
    Està clar que el cas Pujol existeix, perquè algun “intel·ligent” va decidir que “matant Pujol” (i Trias i Mas), es matava l’independentisme i el “sobiranisme radical”. Ni així ni empresonant i enviant líders polítics i socials a l’exili, ho han aconseguit. La pregunta és: Fins on arribaran? de que són capaços?

  3. Una altra setmana que el Sr. X. Roig ens fa adonar que el país està molt desfet. La premsa, els polítics (naturalment no tots), i molts que no som ni una cosa ni l´altra i que sempre hem intentat ser-hi. Avui toca parlar de la premsa i el Sr. Roig es queda curt, si tenim l´experiència del censurador ARA, i l´altra és el Punt/Avui que encara el compro de tant en tant. En efecte, massa periodistes han agafat els mals costums dels espanyols. Tothom, menys una minoria, quan va sortir la campanya contra Catalunya, és evident que Ecspanya, per ells, tots som potencialment independentistes, se´n sigui o no, perquè la feina de fa 300 anys són a punt de culminar-la i ara veuen que poden fer-ho. Al cap dels deu anys, el mateix Villarejo confessa sense ruboritzar-se que abans que la Sagrada Unidaz d´Ecspanya faran tot el que és escrit i el que no. Independentment de les lleis i dels tractats internacionals. I amb l´amenaça que l´exèrcit ecspanyol no marxarà de Catalunya sense violència, tal com va dir el ministre Margalló, a tv3. Tenint totes aquestes dades és evident que si hom vol la independència, una de les primerees coses que cal és saber informar bé. Per tots els mitjans. tv3 també ha menyspreat partits independentistes extraparlamentaris. Per què no els convida a parlar i a presentar-se talment com ha fet amb els partits nacionalistes ecspanyols? Si són legals un hom creu que són demòcrates, per tant si tv3 convida els de fora amb més raó hauria de voler que s´expressessin els de casa. Talment tindrien sorpreses. I per finalitzar amb els periodistes haig de dir que un article publicat a El Temps, per un tocatimbals de la CUP, insultant uns altres independentistes, va fer que jo li escrivís al director que, per llei, tenia dret a replicar l´insolent diputat. La resposta seva és que li semblava que no eren demòcrates els insultats. Llavors per què no els entrevisteu si també heu entrevistat nacionaliostes ecspanyols anticatalans? Res. Resposta meva. Vaig llençar a les escombraries 1.200 exemplars d´El Temps, des del número 0, i l´1, fins aproximadament on sortia un íntegrament dedicat al Xirinacs. Com que jo el coneixia va ser l´únic que vaig guardar. Mai més he comprat El Temps, i també conec l´Eliseu Climent de fa molts anys. Així doncs, també puc parlar dels periodistes catalans? que treballen a l´estil ecspanyol: tard, car i malament!

  4. Molt d’acord amb en Xavier, un article brutal, excel.lent.
    Estic en total desacord amb en Ricard.
    SI, va se un artefacte parit per fer naufragar REAGRUPAMENT, un moviment, net, transversal,regenerador i democràtic.
    Va fracassar per elements infiltrats que buscaven un lloc per fer via en la política professional, i pel boicot general de la premsa catalana.
    SI va perdre la representació pels seus errors i perquè l’objectiu, fer descarrilar R.Cat, ja estava assolit.
    Realment fa por llegir la premsa catalana,perquè molts cops sembla que facin costat a l’enemic.
    Jo encara tinc l’Avui i VW, però realment em fa sospitar com van tractar el cas Pujol i com van boicotejar R.Cat.

    1. L’estiu de l’any 2010 va ser una temporada trista pels reagrupats, veiem com els mitjans de comunicació engreixaven SI, un artefacte independentista més fals que un duro sevillano tal com es va veure després al parlament, de cara a les eleccions que es van fer a la tardor.
      Reagrupament no va aconseguir representació, ni tan sols l’escó de Girona per en Joan Carretero.
      M’hauria agradat molt veure una persona parlant amb la seva claredat al parlament de la Ciutadella. Però no va ser possible, es va perdre aquesta oportunitat.

    2. Fuig d’estudi i li diré gustosament per què. Miri, vagi d’entrada que vaig ser partidari i votant de Rcat, un convençut seguidor del Dr Carretero. Dit això, fins i tot suposant que fos veritat el que vostè diu de SI (que naturalment no ho és, i vostè no té la prova fefaent del contrari més enllà de la suposició conspiratòria), m’intriga aquesta idea tan estesa de carregar tots els neulers a la premsa i cap neuler al votant, que és major d’edat i qui finalment decideix a les urnes. Que jo sàpiga, no hi ha cap clam popular perquè es presenti un nou partit outsider independentista a eleccions. És més, m’atreveixo a afirmar que, si es presentés, no el votaria ni el Tato, màxim cinc escons. Abstenció a banda, tornaran a votar “els Nostres”, com sempre. Perquè, repeteixo: els catalans no volen la independència. Són al.lèrgics al poder i molt fans del victimisme i la superioritat moral vers Espanya. La resta és tocar la flauta.

      1. Evidentment no tinc la prova fefaent, només suposicions i intuicions.
        Deixant aquest tema, perquè no cal que aprofitem l’espai del sr Roig per polemitzar, em fa molta por que vosté tingui raó en els seus comentaris finals, de que poca gent votaria una nova opció netament independentista.
        Salutacions

  5. El que l’articulista considera “independentisme centrat” de les “noves onades de classe mitjana” jo no el considero en absolut independentista. Va ser Madrid qui es pensava que era el perill real independentista i per això, efectivament, el va tallar d’arrel. La veritat, al meu entendre, és que tant tocacampanes autonomistes són els descordats de la suposada esquerra catalana, com els “centrats” convergents. Mirin, deixin-se d’autoenganys i d’hòsties, a Catalunya l’independentisme organitzat simplement no existeix, i, quan va existir, va ser marginal fa deu anys amb SI, i els catalans es van encarregar ràpid amb el seu vot de fer-lo fora del parlament. Els catalans l’últim que permetran mai és que hi hagi un partit que treballi de veritat per la independència, car per a ells del que es tracta és justament d’evitar-la com sigui, només de desitjar-la, de jugar-hi, de continuar eternament somiant-la en la zona lúdica de comfort del simbolisme i la costellada folklòrica. Els catalans no acceptarien la independència ni regalada amb llacet groc. Encara insistirien a dialogar i negociar per evitar-la, per demostrar que són bona gent i tal, amb ridícula superioritat moral. Res. País patètic de misèria mental.

    1. Nomes un petit comentari. Vostè posa tots els catalans al mateix sac i crec que no es així. Jo en se de molts que acceptariem l’independencia amb llacets grocs o sense. Els que no estan gaire interesats son els politics del govern actual que estan molt ben asseguts a les seves cadires i no les volen deixar anar.
      I per aixó volen “dialogar”..!! Fum…fum…fummm..!!

Els comentaris estan tancats.