Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus

El més normal no és que els petits idiomes minoritaris aguantin tots sols. Ni que es reforcin per gràcia divina i resisteixin l’embat d’una altra llengua que se’ls menja el terreny. El més habitual és que les llengües minoritzades vagin perdent ús i acabin desapareixent. Les que aguanten, i no diguem les que revifen, és perquè algun poder ha decidit fer-ho i la comunitat de torn ha resolt col·lectivament que no vol que se li escapi la llengua entre els dits. Aquesta és la història dels idiomes en retrocés, i per tant dels seus parlants; o s’organitzen i lluiten, o moren.

Què li passa al català?

La nostra llengua cada cop es fa servir menys. No és que no sigui coneguda, ni que no sigui oficial; no es tracta que els nens no l’aprenguin a l’escola, ni que els adults tinguin dificultats de comprensió. Les estadístiques ens diuen que els indicadors clàssics de fet estan pujant lleugerament –el percentatge de gent que pot parlar, entendre, llegir o escriure en català. Des de fa anys ja són percentatges alts, fins i tot superiors al 90%, i per tant no podem dir que les capacitats lingüístiques siguin baixes. La feina que es va fer en el seu moment de normalització, doncs, ha tingut l’efecte desitjat. Ningú no és discriminat per motius de llengua, perquè quasi tothom coneix la llengua.

El problema és que conèixer una llengua, com hem estat veient els darrers anys, no vol dir necessàriament usar-la. Aquesta distinció és bàsica i haver-la ignorat ens ha tingut enganyats uns anys, satisfets de veure que cada vegada més persones accedien a la capacitació lingüística. Hem trigat un temps a adonar-nos que no vèiem l’elefant que hi havia a l’habitació. L’elefant era, sobretot, el baix ús social. Aquí les dades són preocupants, i molt. Segons dades oficials referides als darrers 15 anys, l’ús habitual del català ha caigut a Catalunya del 46% al 36%. A Balears la davallada ha estat semblant, a la franja de ponent de 24 punts, i al País Valencià una mica menys, el 5% (tot i que partien de xifres força més baixes d’entrada).

Andorra, en canvi, ha tingut una caiguda molt menor, del 1’9%, cosa que ajuda a imaginar de quin mal patim. I és l’únic territori en què la llengua catalana té un ús que ronda el 50%. A la resta de regions del domini lingüístic, les converses i interaccions han quedat considerablement per sota de la meitat. Entre els joves en particular, la situació és desoladora; a Barcelona, només un 19% dels joves usen per costum el català, encara que gairebé tots han estat escolaritzats –què dic, immergits!- en la llengua pròpia del país. Si no fem alguna cosa tots plegats, anem directes cap a la llatinització del català, un escenari similar al de l’edat mitjana, quan el llatí era emprat en cerimònies i escrits, però no pas al carrer. És un anunci d’extinció, si més no com a llengua viva.

Què es pot fer?

Els experts citen el cas de l’hebreu a Israel com l’únic cas en la història de revifada d’un idioma mort. La referència no és del tot exacta, atès que l’hebreu ja tenia força com a llengua ritual, i la recuperació com a llengua franca entre jueus és anterior a la creació d’Israel, de fet comença a despuntar amb les migracions jueves a Palestina cap al segle XIX. Més que l’experiència de l’estat d’Israel, faríem bé de veure què es va aconseguir abans de l’holocaust, en una atmosfera molt més plàcida i en obligada convivència amb l’idioma aleshores majoritari, que era l’àrab. Clarament es va tractar d’un cas de determinació col·lectiva; un grup de gent s’ho va proposar i va lluitar per ressuscitar l’hebreu.

El cas d’Ucraïna apunta a una conclusió semblant. La independència política els va arribar amb una llengua en retrocés. El rus era la llengua dominant arreu, en una conjuntura encara pitjor que la del català actual. Durant un temps, malgrat l’ajut d’un estat sobirà, l’ucraïnès no va reflotar gaire més enllà de l’administració i de l’escola. Tot semblava indicar que l’idioma propi patiria el ja esmentat procés de llatinització. Va caldre una autèntica revolució dels esperits per alterar l’escena; concretament l’esclat va ser el 2014-15, amb la revolta de l’EuroMaidan. Fou aleshores quan els nous líders polítics, però també les elits culturals i empresarials, van prendre consciència que la millor eina de sobirania era cultural. Ara ja fa set anys que bona part de la societat ho va assumir, i amb el govern al capdavant, han consumat un gir històric en el terreny de la llengua i de la identitat.

Següent: Com salvem el català? (2)

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

2 respostes a «Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus»

  1. Perdoneu però perquè una llengua tingui vida el que cal d’on parlants. Cal que hi hagi molts més parlants naturals D aquesta llengua que parlants naturals de la llengua del país que et vol fer desaparèixer. A més cal tenir capacitat per fer complir la teva voluntat i això si, tenir-la aquesta voluntat.
    Per entendren s millor. La nació no és construeix solament amb una tele dolenta i una escola que socialment tampoc domines. L autonomia ha servit per legitimar davant del món totes les cabronades del franquisme i per poder proclamar clínicament que ens suicidem com a país perquè som diferents a tothom.

Els comentaris estan tancats.