Com salvem el català? (2)

Anterior: Com salvem el català? (1)

Les claus són la necessitat i el prestigi

El cas d’Ucraïna, doncs, ens il·lustra com es pot redreçar el rumb d’una llengua i d’una cultura. Les eines d’estat no havien estat usades fins al 2014, en què la revolta de l’Euromaidan va revifar la consciència i la identitat ucraïnesa. Va ser decisiva més aviat la determinació col·lectiva, i l’aire jove i fresc que bufava en amplis sectors de la societat. No es tractava només d’una revifada lingüística. Evidentment calia actuar sobre les escoles i els mitjans, però també desplegar una acció de país ambiciosa que inclogués les noves tecnologies, la música, les arts escèniques, el cinema, la literatura i sobretot el món del treball. Es tractava d’impulsar des de l’administració, però també des de tots els sectors, un canvi de consciència.

Era una gran operació de renaixença, i des del principi els que la van activar van tenir ben clar que les eines més importants eren les menys visibles. Més enllà de normes i lleis, el gir va descansar sobre el concepte de prestigi i de descolonització mental. Els que ho van impulsar van tenir molt clar que, per tal que una llengua i una identitat avancessin, calia que una altra llengua i una altra identitat retrocedissin. Així, una comunitat nacional va decidir col·lectivament que no volia que se li escapés la llengua entre els dits, que calia organitzar-se i lluitar; i de forma clara, que calia substituir l’idioma rus. En set anys, es va aconseguir que el rus fos considerat un idioma antiquat, de gent gran, amb poques perspectives laborals i démodé. Ho van guanyar, i va desaparèixer el fantasma de l’extinció de l’ucraïnès.

Quina és la fórmula idònia?

No sé exactament quina podria ser la sortida a la situació del català. Però potser puc donar algunes pistes. En primer lloc, naturalment, cal parlar clar, si més no entre les persones que poden actuar i ajudar a millorar el panorama. Parlar clar, per tant. Però qualsevol pronòstic pessimista ha d’anar acompanyat de les mesures que es proposen per superar-lo, encara que acabin sent difícils d’aplicar. La voluntat de superació és el primer pas que cal fer, sobretot per part dels responsables de la política lingüística; cap problema sense proposta de solució. D’altra banda, s’han de començar a dir coses que la correcció política potser no ens aconsella.

D’entrada, cal dir que el dilema central del català no és pas el coneixement de l’idioma, el qual és prou elevat, sinó el seu ús quotidià. Per tant, cal incentivar l’ús del català; i com que és impossible emprar dos idiomes alhora, això implica guanyar terreny a l’ús del castellà. No pas de l’anglès ni de l’àrab ni del xinès, sinó del castellà. En realitat, l’ús de l’anglès o d’altres llengües avui força corrents a casa nostra ens permeten gaudir d’una escena lingüística més diversa, i per tant no es tracta de parles rivals del català. El seu coneixement i ús ens fa més poliglotes i ens allunya del model monocultural d’Espanya, la qual cosa ens ajuda a reforçar una identitat diferent; és oberta, cosmopolita, acollidora…

Potser aquesta la pitjor notícia de l’acord signat fa poc al Parlament de Catalunya entre diversos partits és precisament que es presenta el castellà en l’educació com a llengua d’ús. És probable que no canviï res en la realitat escolar, com asseguren les forces polítiques signatàries; és probable fins i tot que sigui cert allò que diuen alguns, sobre el blindatge de la immersió lingüística a les escoles. Però introdueix un concepte que no és menor, i que ataca el cor del mal que patim; la definició del castellà com a llengua d’ús. Sembla un principi redactat per un suïcida. Si tenim un problema d’utilització habitual, fem que el castellà sigui la llengua d’ús… i deixem el català com a llengua pròpia, o vehicular. El missatge que se’n desprèn és letal.

Seguidament, podem parlar de les famoses eines d’estat. Sens dubte són importants, com ens demostra el cas d’Andorra, el territori de parla catalana on l’ús de la llengua pròpia s’ha mantingut més a pesar de la forta immigració. A la Catalunya autònoma disposem de poques eines d’estat, però algunes sí que les tenim. Ara bé, hem d’estar en disposició de fer-les servir. I hem d’entendre que un estat, o un aspirant a estat, ha d’usar els mecanismes de coerció que, en la visió weberiana, li són propis. Que no es pot obligar a usar el català? Doncs preparem-nos a perdre’l, perquè cal obligar. De fet, el que hem pogut avançar en les darreres dècades és gràcies a forçar l’ús del català en la televisió pública, en l’escola i en l’administració. Ha estat una obligació cívica i consensuada, ben cert, però obligació al capdavall.

Fa un parell de setmanes, la Guàrdia Civil va decomissar un carregament de llaunes de Coca-Cola a Lleida perquè no estaven etiquetades en castellà; també són freqüents els casos de persones que suspenen l’examen de nacionalitat perquè no coneixen prou el castellà. Són mesures normals, que molts estats apliquen. Però és d’imaginar que si s’apliquessin mesures comparables en el cas del català, esclataria un escàndol de grans proporcions. L’hauríem de saber entomar. Ningú no s’esvera per l’ús de mesures rigoroses amb la llengua castellana; i per tant, caldria que aquells que lluitem per la normalitat del català, estiguem disposats a aplicar la coerció en la mesura que puguem, i que de moment ens brinda la llei, en situacions comparables. El dret a ser atès en català és llei a més d’una comunitat autònoma; que això s’aprofiti o no ja depèn del coratge polític i cívic.

La competició del prestigi

Allà on es lliura el matx definitiu entre l’ús del català i del castellà és en el terreny del prestigi social. És el terreny en el qual els ucraïnesos van guanyar la batalla al rus. I és el terreny en el qual el català, fins fa un parell de dècades, arrasava. Ara ja no. S’ha acabat l’ascensor social de l’idioma propi, s’ha acabat semblar més progressista o modern o europeu si s’empra la llengua de l’antifranquisme, del rock català i dels astres blaugrana. És en aquest àmbit on tocaria fer una feina ingent de reconstrucció, no pas de l’educació o de la gramàtica o del món editorial, sinó de comunicació i orgull social.

Hem de desplegar una operació d’ampli ventall i de llarga durada, a la ucraïnesa, que posi de moda l’ús del català. És molt més complicat que fer qualsevol campanya publicitària o aprovar lleis al Parlament. Es tracta d’arribar a acords amb tots els sectors, assolir consensos i pactes socials per tal d’iniciar una acció concertada en les noves tecnologies, la música, les arts escèniques, el cinema, la literatura i sobretot el món del treball. Posar-hi molts recursos, i especialment, molta intel·ligència. Es tracta d’aconseguir que circulin acudits sobre l’ús de les diverses llengües, que es facin accions reivindicatives, que qualsevol renúncia o rendició sigui qüestionada i interpel·lada fins que surti a compte no renunciar a la llengua. I que el català sigui necessari per viure al país, cosa que ara no succeeix. No hi ha millor prestigi que el de les eines indispensables.

Estem en un punt on allò que més pot millorar l’ús de llengua catalana és la pressió social. La Plataforma per la Llengua, Òmnium i altres organitzacions estan fent una feina meritòria en aquest sentit. Però hem de sortir dels santuaris habituals. I incidir sobre el mercat. El dia que els usuaris i consumidors rebutgin el predomini absolut del castellà, haurem guanyat. El dia que les empreses venguin més i millor en català, haurem guanyat. El dia que futbolistes i músics usin el català perquè els surt més a compte, haurem guanyat. El dia que per ser trendy i fashion calgui el català.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.