Corrupció transparent i consentida

Quan es parla d’índex de corrupció sempre es deixa clar que es tracta de la percepció que la població té sobre la qüestió. I Espanya sempre en surt relativament ben parada. Més que no pas Itàlia. Malgrat la corrupció, les destrosses urbanístiques italianes no agafen la volada delirant de Catalunya, per exemple. Com és això? Jo tinc la meva teoria.

La corrupció a Itàlia està assumida. Vull dir que ells saben que és un problema present en molts àmbits. I, com que no poden fer-hi res per evitar-la, s’hi resignen. Però ells tenen clar a partir de quin punt un determinat acte és o no corrupte. L’evidència és clara perquè te’n parlen obertament, acceptant que tenen un problema estructural. Deixeu-me posar-vos un símil: tots sabem que als tròpics fa calor. Però el fet que acceptem estar a 32 graus amb el 90 per cent d’humitat –una situació inevitable– no vol dir que ignorem que fa una calor feixuga.

A Catalunya la percepció del fet corruptiu és, al meu entendre, molt diferent. Les situacions corruptes les acceptem no pas perquè pensem que són inevitables –que és el cas italià. Les acceptem perquè ens pensem que no suposen cap irregularitat. Fem veure que la corrupció es limita a alguns casos, i que els corruptes sempre són polítics. La realitat és que la corrupció la tenim tan metabolitzada que ens hi hem tornat insensibles. Reprenent el símil anterior, seríem com un nadiu dels tròpics que, a 32 graus de temperatura i amb el 90 per cent d’humitat, no nota que fa calor.

Si considerem corrupte tot aquell que cobra per no complir amb les seves obligacions, per exemple, veurem les coses amb uns altres ulls. Un policia que cobra per fer la vista grossa i no posar multes és fàcil d’etiquetar-lo com a corrupte. El metge que recepta determinats medicaments perquè la farmacèutica en qüestió li fa regals, també és corrupte –encara que no ens sulfuri tant això com el que fa el policia. Anem un pas més enllà. Quan un inspector truca a una empresa dient que demà passarà a inspeccionar-la, és corrupte? Algun cop he explicat el cas que li va passar a una amiga destil·ladora d’armanyac, a França, on l’inspector se li va presentar a les tres de la matinada per comprovar que les tines estaven segellades. Aquestes coses aquí no passen, esclar. Potser això explica per què als mercats catalans no figura mai el preu ni l’origen dels productes, malgrat que la llei hi obligui. Avancem. El periodista que no informa de determinats temes perquè afecten algú que finança el seu mitjà, és corrupte? A Catalunya tots sabem que això passa. Però, així com al científic que col·labora a falsificar un medicament d’una farmacèutica se’l processa quan es descobreix la malifeta, a Catalunya ens mostrem comprensius amb el periodista que menteix o no informa –cosa que és equivalent.

És precisament per aquesta insensibilització davant del fet corruptiu que s’ha anat acceptat amb normalitat que els partits que governen es financin mitjançant el salari dels empleats públics que han designat. D’entrada, val a dir que el fet que tants i tants càrrecs públics –uns cinc-cents a Catalunya– siguin designats pels partits que arriben al govern ja és en si mateix un acte corrupte. Als països evolucionats un ministre no porta ningú del partit per substituir els alts funcionaris. On s’és vist, això? Si voleu aprofundir en aquesta qüestió i veure dades de per què estem alineats amb Turquia, però molt lluny d’Itàlia –sí, sí, d’Itàlia!– i molt més encara de França, Alemanya, etc., us aconsello que visiteu www.professionalitzem.cat.

El que m’impulsa a dir que a Catalunya hem metabolitzat la corrupció i l’acceptem i la practiquem és la constatació que no només acceptem aquesta irregularitat que acabo d’esmentar-vos. No senyor. Anem més enllà. Els partits presenten com una cosa bona que, per finançar-se, obliguen els càrrecs que han designat a lliurar una part del seu salari al partit. Voleu una manifestació de corrupció més institucionalitzada? Es presenta com a alternativa a cobrar comissions il·legals. Resulta que fa lleig fer pagar comissions al constructor a qui se li adjudica una obra, però s’accepta fer pagar comissions a l’individu a qui s’assigna un lloc de treball. Algú em pot explicar la diferència? Em podeu respondre si, sota aquesta doctrina, es designa mai aquells que es neguen a pagar la mordida al partit? Faran una subhasta pública a l’alça dels llocs de treball? És requisit afiliar-se al partit per accedir a un lloc de treball? Doncs bé, això s’ha publicat als mitjans i no ha escandalitzat ningú. Aquesta insensibilitat només s’explica en una societat profundament corrupta.

Ser conscient dels propis punts febles i mirar d’arreglar-los, o gestionar-los oportunament, és una condició per triomfar. Em temo que Catalunya acostuma a perdre els embats perquè, en el fons, no es vol conèixer. Si ignorem les pròpies flaqueses no sabrem per on ens poden atacar ni entendrem per què ens vencen sempre. És inevitable.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.