Coses que mai et vaig dir

Continuem conreant l’entropia, aquesta tendència natural cap al caos, i sense adonar-nos passen desapercebuts alguns fets provats que la trama confusa de polítics, comunicadors i altres arribistes intenten amagar-nos o, pitjor encara, disfressar-los amb vestidures diverses plenes de mentides, mitges veritats i falses presumpcions.

Deixa’m que t’expliqui alguns d’aquests fets:

▪ En el conflicte d’Ucraïna, en qualsevol conflicte bèl·lic, hi ha morts civils. No hi ha morts bons ni morts dolents. És immoral relatar només els morts d’una banda.

▪ Aquest conflicte es podria aturar en qualsevol moment. Si no es fa és perquè el govern dels Estats Units i els governs afins del món “occidental” creuen que la seva continuïtat els afavoreix.

▪ Sembla ser que a aquests mateixos governs els importa molt poc si aquesta continuïtat perjudica directament les poblacions dels seus propis països. Amb una inflació al voltant del 10% -en gran part derivada d’aquesta situació- la vida és més difícil per a una gran part de la societat que diuen defensar.

▪ Una solució fàcil, que fins i tot el propi Elon Musk –l’home més ric del món en aquest moment– ha proposat, és realitzar uns referèndums als territoris ucraïnesos que la Federació Russa ha annexionat, referèndums que serien controlats per un equip independent sota la direcció de les Nacions Unides.

▪ No cal dir que els referèndums són l’eina natural per saber què opina directament la població afectada. És la millor, la més pacífica, civilitzada i única expressió de la democràcia perquè procedeix de la base original i no pas d’uns representants de baixa legitimació.

▪ I això és així perquè l’anomenada “democràcia representativa” no és ni una cosa ni l’altra. Els partits polítics en general l’han segrestat, operant amb llistes tancades que es presenten a les eleccions, negant el dret de la població a triar aquelles persones que consideri més capaces.

▪ Un problema afegit és que els partits polítics creen estructures de poder en les quals un petit grup de militants manegen al seu antull les regnes del partit, sota la submisa acceptació de la resta a canvi de petits o grans privilegis.

▪ Aquests privilegis els asseguren uns ingressos per la seva feina als mateixos partits o en institucions públiques o en empreses privades interessades, de manera que els partits polítics es transformen en grans agències de col·locació.

▪ Tot això crea un col·lectiu de polítics professionals, que prostitueixen l’essència de la política entesa com un servei a la polis (a la ciutadania).

▪ Són aquests mateixos polítics els que expressen la seva estranyesa quan la cúpula d’un partit (en aquest cas Junts per Catalunya) decideix consultar els seus militants si el partit ha de continuar o no en el Govern de la Generalitat.

▪ Primer “s’estranyen” i després ho critiquen durament, de manera que posen de manifest la seva escassa cultura democràtica. Ells estan acostumats a decidir el que els dona la gana i interpreten que és un mal exemple, quan de fet és el que haurien de fer tots davant de decisions d’aquest calibre.

▪ I una cosa és que ho pensin per dins i una altra és que ho expressin públicament, de manera que demostren el seu més absolut desvergonyiment.

▪ Desvergonyiment que comparteixen amb els “comunicadors de la senyoreta Pepis” que abunden en l’univers mediàtic i que diuen coses tan sublims com que no “pot ser que una decisió d’aquesta importància es decanti pel vot de 2.843 persones” (el 55,73% de la militància de Junts que ha acudit a les urnes  -79,18% de participació). Per a ells hauria estat més raonable que la decisió la prenguessin els deu membres del comitè executiu del partit, que en aquest cas significaria el 0,21% del conjunt.

▪ Aquests carallots (i que em perdonin els autèntics) no s’adonen que el que compte en qualsevol presa de decisions col·lectives és la majoria i que la majoria és la meitat més un. No és un tema quantitatiu, sinó qualitatiu. Si els votants fossin quaranta milions, seria el mateix.

▪ I que els adjectius que els polítics professionals posen a la democràcia (una majoria qualificada, per exemple, del seixanta per cent) són manipulacions que pretenen enganyar la resta dels ciutadans.

▪ Dit això convé recordar que si el comitè executiu de Junts (en un acte d’honestedat poc corrent en el seu món endogen) va fer aquesta consulta va ser perquè va apreciar –i ja era hora– els continus trencaments per part de la cúpula d’ERC del pacte de legislatura entre ERC i Junts, i que el seu principal i únic objectiu del qual –cal recordar-ho als desmemoriats- era crear les bases per assolir la independència de Catalunya.

▪ No sols això, sinó que de manera gradual el president de la Generalitat, com a figura pública d’ERC, ha anat reconduint la institució per a fer d’ella un govern autonòmic, govern que administra una part de la despesa pública al territori –molt menys del que sembla– i no pot administrar els ingressos que genera perquè la unitat central operativa (l’Estat) se’n queda part d’ells, amb el que la Generalitat veu plenament reduïda la seva capacitat de gestió.

▪ Qualsevol persona amb experiència a l’empresa privada se n’adona. És per això que els polítics que més critiquen l’assignació de recursos per part de la Generalitat (manca d’inversió social, etc.) són els que sempre s’han mogut a l’esfera pública i interpreten que un pressupost és despesa i que els ingressos vindran del cel. És cultura de funcionaris i poca cosa més.

▪ Tal com està concebut el sistema autonòmic pel que fa a Catalunya (la vaca lletera de l’Estat), la Generalitat mai  podrà cobrir les necessitats de la població catalana, malgrat que els seus ciutadans i les seves empreses tributin més que suficient. Aquest és el famós Dèficit Fiscal, que hauria de recitar-se cada matí en els col·legis públics del país, per a veure si d’una vegada s’assabenten les noves generacions, ja que les velles semblen despistades sobre això.

▪ És per tot això que també és molt divertit l’èmfasi que es posa en el  Pressupost, com si la seva aprovació resolgués tots els problemes. Com he citat altres vegades, amb aquest Pressupost els catalans “fan coses”, com ens va recordar l’ínclit senyor Rajoy.

▪ I si no en teníem prou amb un minvat Pressupost, l’Estat espanyol pren el pèl  any rere any a la ciutadania de Catalunya incomplint la inversió pública assignada, fins a l’extrem que la diferència entre el pressupostat i l’executat no passa del 35%. És a dir, que si estava previst invertir 100 euros, només se n’inverteixen 35. I aquí tots tan contents.

▪ I a sobre cal aguantar les necieses de la senyora Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, necieses que farien enrojolar la més humil de les caixeres de supermercat, i que s’expressen així, amb referència als tributs que es paguen: “Si almenys em diguessin que això va per a finançar hospitals, col·legis, l’aeroport, doncs en fi s’hauria d’analitzar, però el que és clar és que això és per a pagar més del mateix, la corruptela independentista”.

▪ Aquestes i altres bajanades obtenen el silenci administratiu del Govern de la Generalitat, que rarament contesta aquests greuges, amb la qual cosa reforça aquest rosari de mentides que bolquen constantment les institucions de l’Estat espanyol sobre Catalunya. Serà doncs cert que als catalans o a bona part d’ells no els importa “ser cornut i pagar el beure”.

▪ I amb aquests antecedents l’esmentat Govern defensa l’estratègia política d’asseure’s a negociar amb l’Estat (taula de diàleg en diuen), sense que tingui cap altre argument que demanar sol·lícitament la bona voluntat de l’altra part.

▪ Ara és qüestió de veure si els líders de Junts són capaços de capitalitzar el descontentament general de la població civil catalana, que s’ha donat de baixa simbòlicament de la nacionalitat espanyola, i que vol continuar lluitant per la independència. És la mateixa població civil que va omplir els carrers de Barcelona l’11 de setembre (la Diada) i després l’1 d’octubre (dia de l’aniversari del referèndum i de la massacre de les hosts de l’“A per ells).

▪ En paral·lel haurien de trobar punts de confluència amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que gràcies al lideratge de Dolors Feliu ha posat sobre la taula les prioritats d’una organització que es va crear per assolir la independència, i menys amb Òmnium, que la seva deriva recent sembla decantar-se única i exclusivament per la defensa de la cultura catalana, això sí amb el lliri a la mà.

És clar que tot això, benvolgut amic, t’ho diu un outsider, que reconeix tenir poca influència en l’àmbit de la política activa, encara que potser per això es pot permetre el luxe de dir allò que pensa sense atenir-se a cap catecisme dels d’ús corrent.

Cuida’t. Abur.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Alfons Duran-Pich

Autor: Alfons Duran-Pich

Alfons Durán-Pich és un manager professional. Llicenciat en Sociologia (Deusto), en Psicología (UB), Master en Societat de la Informació i el Coneixement (UOC), Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School. Ha ampliat estudis en macro i microeconomia amb el profesor Peter Navarro (Irvine) i en mercats financers amb el profesor Robert Shiller (Yale). Durant catorce anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting de Esade. Ha estat president executiu o conseller delegat de empreses de masas congelades, grases i margarines, quimica industrial, distribució, consultoria estratègica, publicitat, responsabilitat social corporativa i altres. Actualment es conseller d’una corporació industrial. És membre de la American Marketing Association, de la Conway Hall Ethical Society, de la Skeptic Society, de la Academy of Management i altres.