D’acord, però aquest tal Rufián fa lleis!

Llegeixo una entrevista que l’Antoni Bassas fa a la Clara Ponsatí. L’entrevistada deixa anar una frase que és la que hauria d’encapçalar la notícia: «Els mecanismes de selecció de personal de les llistes tancades tenen un efecte dràstic sobre com s’entra a la política, com s’hi sobreviu i s’hi progressa. I, en canvi, podem estar molt orgullosos de l’excel·lència que tenim en altres camps». Exacte! El primer punt de la llista de mals que pateix el país, la meva preocupació principal en l’àmbit públic, és precisament aquest: tenim la pitjor classe política d’Europa. Totalment hispanitzada, poc formada, poc treballadora i que, per tant, practica la mesquinesa del curt de gambals amb una quotidianitat que enerva l’organisme La immensa majoria dels nostres polítics electes no valen el que costa alimentar-los. I és cert el que afegeix la senyora Ponsatí. En molts altres aspectes el país excel·leix. La pregunta és: fins quan?

La societat catalana no es mereix la classe política que té. Hi ha massa gent que afirma, de manera poc reflexiva, que la classe política d’un país representa la seva societat. No és cert. Tot depèn de com es fa la selecció d’aquests polítics. Si ens posem en el cas més extrem, en una dictadura, els polítics no se seleccionen. A l’altre extrem, el de les democràcies avançades, veiem que els polítics competeixen individualment entre ells i l’elector assenyala quin li sembla millor. A casa nostra la selecció la fa el partit, i l’elector la referenda. Com amb tot, nosaltres estem a mig coure pensant-nos que ja anem bé.

Posades així les coses –és a dir, amb una classe política altament tòxica–, els dubtes sobre el futur inquieten. Encara que els catalans constituïm una societat amb una certa capacitat de resiliència, fins quan podrem resistir? Ja no parlo de defensar una fe en una causa qualsevol –independentisme, ecologisme, etc. Em refereixo a fins quan les qualitats del país resistiran l’embat destructiu dels més incompetents.

En una democràcia social de dret, el sector públic gestiona, aproximadament, entre el 40 per cent i el 45 per cent del PIB. És a dir, gairebé la meitat de la riquesa total que es genera. Cap país del món pot resistir una situació en què la meitat del que es guanya és gestionat pels pitjors. L’altra meitat, amb la qual està indefectiblement imbricada, se’n ressent per força, i el sistema acaba deteriorant-se tot ell. Comencem a sentir-ne els efectes. Ho va advertir el mateix conseller de Salut: la sanitat pública anirà a pitjor si no s’hi posa remei –jo ja els previnc que no se n’hi posarà. Parlem de l’ensenyament? De la llengua? De l’obra pública? De Rodalies? De l’habitatge social? De la justícia? De la conxorxa entre diputats i funcionaris del Parlament? Buf!

La mesquinesa de la nostra classe política arriba al súmmum quan pretenen fer-nos creure que aquests problemes no són els seus; que som nosaltres, la població, els que estem en falta. Tapen la seva porqueria demanant solidaritat al contribuent. Que no s’enganyin els que s’agafen aquest tema a la lleugera. A quin tipus d’escola enviarà els fills? Quina sanitat l’atendrà? Quins trens agafarà? Passarà la torxa del català als seus fills com s’ha fet de fa segles? Quan tingui un litigi, a qui recorrerà? Sabrà el que realment succeeix, informant-se amb uns mitjans que estan comprats gairebé tots?

Tot el que ens passa té responsables. I una de les missions dels nostres mitjans consisteix en mentir dient que a l’estranger ho fan igual de malament –els subvencionen per intoxicar, també. En anglès hi ha dos mots per designar un diputat. Un que l’identifica pel títol (MP, member of Parliament) i un altre que l’identifica per la feina que fa (lawmaker, «el que fa les lleis», «el legislador»). Ens oblidem que aquesta nostra pèssima classe política té una missió fonamental: fer les lleis. I les lleis que surten publicades als parlaments espanyols, malgrat els esforços dels lletrats, acostumen a ser d’ínfima qualitat –parlin amb un advocat i els ho confirmarà. Després és fàcil donar sempre la culpa al jutge. En la majoria de casos, els jutges interpreten la llei com poden, perquè el desgavell legislatiu és considerable. Però, esclar, i per posar un exemple recent, algú pensa que en Rufián té aspecte de legislador? O més aviat del típic fanfarró de taverna hispana? Busqueu. No trobareu un cas semblant a l’Europa civilitzada que no estigui estigmatitzat. Aquí no. Un diputat parla com un pinxo de barri, i no passa res. Expel·leix ventositats per la boca, i uns tertulians de quota analitzen les seves paraules com si es tractés d’un acte intel·ligent.

Per fer-ho curt, us diré que a partir d’ara m’abstindré en totes les eleccions que vinguin. I demano des d’aquí l’abstenció, o el vot en blanc, com a mesura de protesta. Com a acte reivindicatiu enfront d’una classe política corrompuda que es nega, que s’oposa feroçment, a regenerar-se.

PS. Algú dirà que, si ens abstenim, els partits independentistes perdran. Doncs bé. És el que els toca, per burros. Un temps a l’oposició potser els indiqui el camí de la necessària regeneració.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

13 respostes a «D’acord, però aquest tal Rufián fa lleis!»

  1. L’opció de no votar precisa que prèviament tingui atribuït un sentit, una interpretació, com pot ser el descontentament amb l’actuació dels polítics. El vot nul és una altra mostra de rebuig a les regles del joc, però, com que tampoc computa, és merament testimonials i ineficaç.

    El vot en blanc (un sobre que no conté cap papereta) té unes conseqüències ben diferents, és vàlid i computa. La llei D’Hondt expulsa del terreny de joc els partits que no assoleixen un 3% dels vots, el que perjudica els partits minoritaris, és a dir, afavoreix als majoritaris.

    Per tant, cal valorar adequadament les conseqüències de cadascuna de les opcions.

    La meva proposta seria dràstica: ajustar el nombre d’escons del parlament al percentatge de participació, llavors sí que l’abstenció seria rellevant i, a més, rebaixaria els costos de “manteniment” de la institució sense perdre eficàcia, al cap i a la fi, amb un sol dit per partit ja es podria jugar a votar.

  2. Molt d’acord amb les reflexions del senyor Roig, com gairebé sempre, però poc d’acord amb la recomanació del vot en blanc, que seria com llençar la tovallola. Hi hauria una tercera via, i és que des de la societat civil, al marge dels polítics professionals i els partits que fins ara ens han portat al lloc on som, sorgís una llista de persones independents, sense necessitats pecuniàries, que disposades a treballar de franc comencessin el procés de nou, partint de zero. Jo m’hi apuntaria, i en conec uns quants que també. De tant en tant ho explico a El radar de Sarrià, fins ara sense massa éxit. Si es fes bé, en menys de deu anys independents.

    1. No els votaria ni el Tato, tal com ja va passar amb SI i Rcat. Els catalans voten i votaran sempre els “Nostres”, facin el que facin. Per això van venerar amb llacets grocs els seus herois estafadors del l’1-O 2017. Això significa que la independència els importa un rave perquè es tracta d’una qüestió comunitarista, tribal, que veu la seva raó de ser en el gaudi victimista i la superioritat moral, i que té com a pretext els termes “resistència”, “reivindicació” i “identitat”, els quals per mantenir-se impliquen la indispensable pertinença a Espanya. Els catalans, doncs, no farien la independència ni regalada. El problema català és psiquiàtric abans que polític. Res a fer.

  3. Bon article. Dues discrepàncies. 1) Els catalans sí que tenen els polítics que es mereixen. No he vist cap ni mig clamor popular, i per tant cap protesta efectiva, contra les llistes tancades. I per acabar-ho d’adobar, el poble continua votant els partits paràsits de sempre. 2) És impossible que, amb l’abstenció, els partits “independentistes” perdin, simplement perquè no hi ha cap partit independentista al Parlament. Cap. Ni mig fet ho avala.

  4. Moltissimes gràcies, Sr. Xavier Roig, els vostres articles -i llibres- son lliçons clares que són millores evidents sobre la situacio actual.
    Ja fa anys que crec que el sistema majoritari,per districtes, sense presentacio dels partits, es molt millor que el desastre del sistema proporcional, on nomes hi ha llistes tancades que no podem triar al nostre representant.

    P:S:- Es tracta, senzillament, de passar a un sistema de’eleccio majoritària (anul.laar el sistema proporcional amb llistes tancades de partit), amb eleccio d’un diputat per districte, on no es poden presentar els partits, i nomes es tria,per votacio directa de l’electorat del districte de la persona que serà el seu representant). Com funcionen a Gran Bretanya, Scotland, USA,França, la meitat del diputats alemanys elegits pele sistema majoritari,Canadà, Quebec, Austràlia, etc.

    Els estats amb sistemes majoritaris tenen eleccio directa per cada districte del candidat persona fisisca, els partits no es poden presentar com a tals a cap dels districtes i son gent mes preparada que la baixa estofa de diputats del proporcional de llistes tancades a l’Espanya antiquada i decimonònica.

    Ben cordialment, Jordi LL.

  5. Jo Sr.Romaguera vaig aturar la meva Suscripció al diari ARA molt abans que voste.Concretament l’endemà del dia que van decidir de no posar publicitat del referèndum del 1-O.Per si no el coneix,l’hi recomano de llegir un diari digital que’s diu VilaWeb,penso que’l trobarà interessant i independent,i aixo últim no es freqüent.

  6. Sr. Roig.
    En efecte, alguna vegada jo ja havia deixat de votar, llevat d´Europa, i doncs des del 14-2-21, ja no vaig anar a votar, tot i que sempre ho havia fet d´ençà el 1980. El 1977 era fent el soldat a Canàries i tot i que vaig votar el meu vot no va arribar mai aquí, ja que no consta que hagués votat.
    Per tant, estic amb la consciència ben tranquil.la. Després de votar 3 partits nacionalistes catalans, fou el primer cop que em vaig desentendre. Els actuals polítics tenen un baix nivell en quasi tot. Pocs se´n poden aprofitar, i aquests no són a la palestra.
    Espanya va conquerir Catalunya per convertir-la en una regió i a través de dictadures o pseudodemocràcies, han anat fent la seva feina i aquí no veuen, no han volgut veure, que la colonització és a punt de culminar. L´espoli fiscal és escandalós i quan no hi ha diners (els que hem generat aquí però no els gestionem tots nosaltres), els hem de demanar. I a sobre amb interessos. Hem d´anar abocant diners a les persones que no poden arribar a fi de mes, però obliden que, si tinguéssim la independència, ja no faria falta, i per tant el nivell econòmic pujaria per tothom. I amb deu anys faria un tomb, Catalunya, digne d´admirar. Però ja fa uns anys que els polítics lluny de mirar Europa i llur funcionament, sembla que s´emmirallin amb el continent de sota, és a dir l´Àfrica.
    Un cop més el felicito, doncs, per l´article i desitjo que vagi continuant per aquesta línia aquí a ParlemClar, ja que com diu la majoria dels diaris sóm subvencionats i es deuen a l´amo, lluny del periodisme, doncs, tal com es va veure amb la censura del diari ARA. Per cert, que d´ençà aquell dia no l´he comprat mai més. Amb El Punt/Avui vaig fent.

  7. Benvolgut Xavier.
    Cal deixar de votar els tres partits que es diuen independentistes, però no estic d’acord amb l’abstenció o el vot en blanc, perquè segurament hi haurà opcions minoritàries dignes.
    Jo encara espero que surti una llista engrescadora, perquè de polítics preparats i honestos en tenim.
    Salutacions
    Joaquim Cabanas Miret

  8. Ben clar i totalment d’acord. I amb la vènia, aprofito l’avinentesa per exposar com crec que es podria resoldre tot plegat. Així:
    A tots els catalans amb anhel de llibertat.
    Si no ens alliberem del domini espanyol aviat, el nostre futur serà el passat!
    Però ara, catalans, si voleu, ens podem alliberar de tan malèfic domini amb el Pla D’IN D’INndependència Nacional que, a més de definitiu, íntegrament resolutori i possiblement únic, legitima la DUI amb tècnica judoka i proposa el mètode per aconseguir l’alliberament nacional sense prendre mal.
    Enllaç “Youtube Vídeo Pla D’IN”. El Pla pot ser fullejat a http://www.carlesllado.cat.
    Som-hi, catalans! I Visca Catalunya! Però la DUI o la DUId’IP?
    I si el Pla no és únic, m’agradaria saber si n’hi ha algun altre. Vinga!

  9. Estic d’acord amb l’article, excepte en el vot en blanc, que afavoreix als partits majoritaris.
    Què hem de fer el poble? Com els podem treure?
    El Carles Lladó Badia té un Pla, el D’in, per ignorar-los. Potser seria el camí!
    El Pla pot ser fullejat a:
    http://www.carlesllado.cat.

  10. Jo coincideixo amb moltes de les opinions d’en Xavier, a qui conec personalment.
    Sé que no li semblarà malament que digui que la proposta de protesta per abstenció que fa es mala idea y tampoc que el comentari PS que fa una absoluta barbaritat.
    Durant bastants anys em vaig dedicar a la política, a Madrid, on vivia, exactament fins el dia en que es va aprovar la Constitució del 78, en que vaig retornar el carnet al partit en el qual militava, encara que des del 1977 havia reduït radicalment la meva dedicació a treballar políticament. Mai més he militat en cap partit, i a cada elecció voto a qui em sembla mes adequat. Vull recordar que en aquella època pagàvem per ser membres dels partits i el premi no era un càrrec, era la presó o la repressió. Dic això bàsicament per aclarir que estic lluny de defensar la cadira de ningú.
    De la clandestinitat i de fer política aleshores vaig aprendre moltes coses: per exemple el paper de la solidaritat (vaig dormir acollit, canviant sovint, a casa de gent coneguda durant els dos anys en que la policia va anar a casa meva a buscar-me de tant en tant), el compromís amb el col·lectiu al qual vols pertànyer, el valor de la amistat, i també el paper de les petites o grans ambicions i de la misèria humana que comporten,… Però dues lliçons d’aleshores m’han servit molt després en la resta de la meva vida:
    La primera, que casi mai estàs en disposició de fer el que voldries o et sembla millor i que sempre has de triar i fer el que, essent possible, es més interessant per a les idees que defenses o els interessos que representes, encara que no t’agradi o et sembli poc.
    La segona, es que els altres (tots els que defensen altres idees que no son la teva) si tu abandones ocuparan el teu espai, i ho faran per fer la seva (que es gairebé sempre contraria a la teva). Dit breument: mai renunciar.
    Aplicant aquestes dues lliçons em permeto dir el que dic. Mai es la solució, ni un tret al peu, com crec que es el que ens proposa el Xavier, perquè el resultat es que donar més força a l’enemic, ni abraçar el quan pitjor, millor, que mai ha servit per altre cosa que per fer-se una cristiana i victimista autojustificació.

  11. Jo , en Siset de Palamós , que fou regidor del seu poble en las que foren las primeras eleccions suposadament democráticas , ja va detectar que’l problema eran las llistes tancades , perquè l’elegit no es deu als seus electors , sino a qui fa la llista

Els comentaris estan tancats.