Defensa pròpia

Ens preguntem, amb una certa perplexitat, les raons, en especial, de la decadència de la nostra llengua. Potser podem trobar una explicació en la comparació històrica amb altres països en unes circumstàncies, només aparentment diferents, que ens doni eines pera analitzar on som i com podem fer-ho per a redreçar la situació.

Així doncs, tot llegint el pròleg del desacomplexat i interessant llibre de Gerard Furest Decàleg irreverent per a la defensa del català vaig trobarun brillant paral·lelisme entre la situació anímica de la França ocupada i la de la Catalunya actual. En aquest sentit, el prologuista, Jordi Martí Monllau, ens recorda que Sartre va escriure, entre 1944 i 1945, un seguit d’articles (La república del silenci, París sota l’ocupació, Què és un col·laboracionista i El final de la guerra) en els quals el filòsof intentava entendre i explicar als francesos i al món perquè els seus compatriotes van fer figa primer i van conformar-se després front la invasió nazi. Si bé és cert que la “resistència” havia existit, aquesta havia estat poc nombrosa i lluny, molt lluny, de la idea que els francesos tenien de si mateixos, ni de la imatge que el món en tenia.

Sartre s’interroga amb honestedat sobre els seus sentiments i el seu comportament durant l’ocupació i pensa que  la seva experiència és extrapolable a la resta de francesos, que van viure amb molta vergonya la seva pròpia derrota i la victòria d’un enemic, el nazisme alemany, que representava la cara més fosca de la cultura europea.

El filòsof francès ho vol entendre, perquè entendre és terapèutic, ajuda a guarir. I explica com amb els anys i el contacte quotidià, l’enemic resultava “massa familiar”;  tant que es feia difícil “arribar a odiar-lo”, i afegeix que molts francesos van viure l’ocupació i els desastres que va comportar com a merescuts, perquè la derrota havia estat tan fulminant i aclaparadora que costava no sentir-se’n culpable.

Ara bé, Sartre en aquells moments, té una visió lúcida i severa del comportament de molts dels seus compatriotes, anys més tard cal reconèixer que  es va emboirar molt, i arriba a la conclusió que arreu – i això ens interpel·la directament els catalans- hi ha una tipus de personalitat que té tendència a “plegar-se” al fet consumat, sigui aquest el que sigui (una ocupació militar estrangera o una submissió lingüística). Però, no només això, sinó que aquest fet “l’aprova moralment” per no fer-se retrets, i , a més, vol creure en la bondat de qualsevol canvi, com si els canvis fossin sempre positius. I, per tant, es convenç de l’absurditat de mirar el  passat, esborrant  d’aquesta manera del  present qualsevol pecat d’origen. Un exemple molt clar d’això últim és el blanquejament del franquisme que, com ha quedat ben clar en els últims anys, està en la base de la denominada Transició, i continua  ben present en la “democràcia” espanyola. Gran part dels espanyols, tant de dretes com sobretot d’esquerres, pateix aquest símptoma, aquesta ceguesa.

Això es complementa amb les ganes de no complicar-se la vida, l’horror al conflicte, la il·lusió que hi ha dreceres i plans impecables que, arribat el moment, que mai coincideix amb l’ara, faran que tot trobi una via de solució. Sartre fa aquest diagnòstic de la situació moral de la França ocupada, de la decadència moral i política de país, en el qual una part considerable de la població col·laborava amb els ocupants, i una altra, indiferent, és limitava a esperar. A esperar que uns altres fessin alguna cosa, s’arrisquessin, que donessin la cara. Però, no pas ells, és clar! Ara bé, és cert que uns pocs, els resistents, van salvar l’honor de tots, fins i tot d’aquells que s’hi havien conformat o, fins i tot, col·laborat. Al final de la guerra, no només Paris, sinó tota França havien estat rescatades de la derrota final per la rebel·lia i la perseverança d’uns quants.

 El que no podia sospitar Sartre, en aquells moments, és que el mite de la Resistance francesa s’imposaria i serviria per tapar les vergonyes de la majoria de francesos que van capitular psicològicament front els seus ocupants, els nazis alemanys. El mite que la Resistència francesa consistia en fer creure, i creure’s un mateix, que la majoria de francesos hi havien participat, que havien resistit heroicament la indecent ocupació. Mite que va ser utilitzat per De Gaulle per als seus interessos polítics. Aquest mite va durar fins els anys 70, en què es va publicar el llibre La France de Vichy  de l’historiador americà Robert O. Paxon, basat en arxius  alemanys i nord-americans, i que va treure a la llum el que els arxius francesos mantenien amagat.  Demostrava, de manera fefaent, que la Resistència activa mai no va passar del 2% de la població. També desmuntava el mite que els alemanys havien volgut imposar la seva ideologia a França. De fet, la França de Petain, a Vichy, ja tenia molt en comú amb el nou ordre alemany: des de l’antisemitisme fins al rebuig del parlamentarisme i la República. Però, fins i tot, avui dia, encara que aigualit, el mite encara sura, perquè als francesos, tan xovinistes ells, els resulta molt dur acceptar la veritat.

I a Catalunya què?

La situació que explica Sartre de les reaccions psicològiques que va provocar l’ocupació de França és perfectament extrapolable a Catalunya, la Catalunya ocupada des de fa tres-cents anys. El diagnòstic de Sartre és perfectament aplicable: la familiaritat amb la dominació i els seus agents, amb un paisatge de submissió, sistemàtic i antic, que ha acabat transformant-se en natural, sobretot per a les noves generacions; la ràbia girada contra nosaltres mateixos per tantes i tantes humiliacions suportades; l’acceptació d’un discurs hegemònic pensat per a imposar-nos i legitimar la nostra minorització i residualització; la temptació de sucumbir a la comoditat, a les promeses buides, als cants de sirena d’una societat que ha dut l’art d’enganyar-se a si mateixa a uns graus de sofisticació increïbles, i, finalment, l’horror al conflicte, a qualsevol conflicte, malgrat saber que només el podrem evitar al preu de perdre’ns nosaltres mateixos.

Curiosament, Joan Fuster, el nostre assagista més rellevant, en el seu Diccionari per a ociosos (1964), en l’entrada Llibertat, coincideix força amb el criteri de Sartre i estableix una intel·ligent correlació entre els conceptes de “llibertat” i el “d’hàbit”. Diu Fuster: a la llibertat ens hi acostumen i, per tant, a la manca de llibertats també, perquè l’ésser humà és un animal de costums i acaba prenent per normal, per natural, i fins i tot per just, allò que simplement és habitual.

És veritat que la culpa no és nostra; som on ens han posat. Però també és veritat que la solució passa per nosaltres. Passa per tots i cadascú de nosaltres, homes i dones de parla catalana: ens cal la resistència, una resistència que no es pregunti si és gran o petita, perquè allò veritablement important és complir el deure; una resistència ferma, que no reculi,  intel·ligent, que sàpiga aprofitar qualsevol oportunitat per a avençar. I també ens cal l’acció dels castellano-parlants democràtics i equànimes, que veuen com, en el cas de la llengua catalana, la defensa barroera de la seva llengua per part dels poders de l’Estat embruteix el seu país i els converteix en còmplices.

En aquest sentit, el llibre de Gerard Furest Decàleg irreverent per a la defensa del català és una espècie d’antídot contra els mals morals que explicava Sartre i amb els que coincidia Joan Fuster. Com diu Jordi Martí Monllau, és també un manual per a l’acció. És un text crític envers unes institucions negligents i acovardides. És un text higiènic perquè despulla els llops de la seva pell de xai. És un text instructiu, una mena de palanca per a moure conceptes desorientadors o que ens paralitzen. És un text il·lustratiu, perquè assenyala les nostres febleses més importants, però, mostra camins on podem transitar tot fent una crida a l’organització.

Després de tres segles eterns de colonització mental i d’humiliacions de tota mena, amb quaranta anys d’una dictadura feixista, carcùndia i pancastellanista i setze anys de Ciutadanos martellejant infàmies convenientment amplificades per mitjans de difamació sense escrúpols, els historiadors i els lingüistes d’arreu no s’expliquen que hàgim resistit fins ara. Fins ara, aquest és el tema.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: Eugènia de Pagès

Llicenciada en Llengües Clàssiques i en Història Moderna i Contemporània. Professora d’Història, com a catedràtica d’ensenyament secundari. La meva pràctica a l’aula amb un alumnat molt canviant em va portar a investigar els trets de les noves generacions d’estudiants molts marcats pels efectes de les noves tecnologies. Com a resultat, vaig escriure articles en revistes especialitzades i dos libres: Com ser docent i no deixar-hi la pell. Tècniques de concentració i relaxació a l’aula (Graó 2008) i  La generació Google (Pagès editors 2011). Fa uns anys, les tensions creixents entre Catalunya i Espanya em va fer adonar que hi ha un gran buit entre la investigació històrica universitària i la informació que arriba als ciutadans, via escola o via mitjans de comunicació. Des d’aleshores, escric articles que volen omplir aquest buit, partint de la màxima “la veritat té moltes cares però la mentida només una”. Part d’aquests articles han estat recollits en dos llibres: L’Espanya de sempre. Paral·lelismes entre el passat i el present vistos des de la Catalunya del segle XXI (Pagès editors 2014) i No m’ho van ensenyar a l’escola. Història per a adults (Pagès editors 2017). Publico un blog a l'adreça http://repescantelpassat.cat/

5 respostes a «Defensa pròpia»

  1. Espectacular article. Moltes gràcies!!
    Ara només manca que la gent parli català a tot arreu. I això, xiquet, ja és més difícil, està ple de gent que a la mínima, a la més mínima ja es passa al castellà, com si no volguessin ofendre als nostres colonitzadors espanyols! I prou que sap tothom que parlen tant bé el català com nosaltres i no els dóna la gana de fer-ho. Vet aquí el problema. Als espanyols els agrada veure’ns agenollats a la seva llengua cada dia, en totes les circumstàncies!

  2. Felicitats, Eugènia. Feia temps que no llegia un article tan brillant, especialment tenint en compte que soc “sartrià” (però del Sartre inicial, no de quan va fer el gir, com bé assenyales). Endemés això m’ha recordat una serie (bé, llavors encara no se’n deien sèries) que van fer per TV3 fa molts anys, que es deia, si no recordo malament, ALLO! ALLO!, que, tot i ser “teòricament” humorística, reflectia prou bé això que dius sobre el que va ser la “suposadament” llorejada resistència francesa.

Els comentaris estan tancats.