Dotze contra quatre mil

Una empresa vinícola que es diu Reserva de la Tierra feia trampes a l’hora de produir vi. El frau pot arribar a 10 milions d’ampolles i afecta la pràctica totalitat del territori català. I exportadors, que eren ells! No es mocaven amb mitja màniga. Qui ho havia de dir, que, entre nosaltres, hi hagués gent que fa trampes?

Fa molts anys vaig escriure diversos articles al diari Avui explicant el muntatge del cava. Tot va començar perquè, badant per Londres, vaig topar amb un cava marca blanca que es venia a Mark & Spencer per una lliura i mitja –uns dos euros. Vaig fer números. Vidre, tap de suro, recol·lecció, processament, comercialització… Una cosa era segura: el contingut no servia ni per fer lavatives. Ho vaig denunciar en un seguit d’articles i de poc que no m’esquarteren. Com que un és de tendència tossuda, vaig anar investigant. M’hi van ajudar –un ha de ser franc– amics, coneguts i saludats del sector. Feien les funcions d’allò que, arran del Watergate, ha passat a conèixe’s com «gola profunda».

Havia observat que a la premsa catalana –aquests que ara t’avisen que no et «desinformis» sobre la guerra d’Ucraïna– no es parlava mai malament del cava. Tampoc de La Caixa, ni de Gas Natural, ni de Joan Carles I, etc. Però fora del país sí que se’n parlava. Tot burxant vaig constatar que a Freixenet, per exemple, el Ministeri d’Agricultura li aplicava de forma recurrent multes milionàries per comercialitzar vi immadur i per altres irregularitats. Ho vaig escriure i em van trucar uns advocats amb els quals vaig mantenir una conversa de contingut certament palermità. Els vaig contestar que si m’enviaven més informació que demostrés que jo mentia, publicaria un article explicant-ho. A vosaltres us han contactat? A mi tampoc. La meva teoria, ja llavors, era que el sector del cava acabaria malament. I ho deixo aquí.

Ara, tothom queda sorprès que a les denominacions d’origen (DO) es faci trampa. Qui ho havia de dir? Un cop més, estem davant d’un problema recurrent del país: no ens dona la gana de coneixe’ns. Ens creiem descendents dels suecs i que a la resta d’Espanya venen dels moros.

Sempre he pensat que les DO són, en bona part, el refugi dels incompetents i dels tramposos. Vull dir que l’etiqueta d’un vi, per molt que m’informi que és d’un origen determinat, no em diu res de la seva qualitat. La qualitat ve determinada per la marca, per l’elaborador. Quan la DO sorgeix de baix a dalt està molt bé, perquè els elaboradors que l’han creada s’encarreguen de vigilar-se tots mútuament. Els hi va el prestigi. És el cas, per exemple, de la regió de la Xampanya, a França –de fet, de la majoria de DO franceses. A casa nostra una DO no vol dir res. És un fet administratiu pur. Per això es va enfonsar la DO Cava, perquè l’organisme regulador es va anar trufant de tramposos i corruptes mentre ningú piulava. Ara ha sortit a la llum el cas d’aquests de Reserva de la Tierra i tothom s’ofèn. «No tots som així. Qui s’han cregut que som!». La demostració que el cuc és dins, ens l’ofereix la senyora Pilar Just, de la DO Montsant, que diu: «Ja era hora que hi hagués algú valent amb aquestes empreses que han crescut amb el frau sota el braç». La senyora Just reclama un sistema eficaç per detectar fraus, amb un sector del vi que s’autovigili. «Hem de tenir prou maduresa per començar a denunciar coses que tots veiem». També reclama més inspeccions.

Aquest és un país on es fan moltes lleis, massa, sabent que són inaplicables –«Corruptissima republica, plurimae leges», deia Tàcit (‘Com més lleis té una república, més corrupta és’). Pretenem posar-nos perfum sense passar per la dutxa. Sabeu quants inspectors té la Generalitat per vigilar prop de 4.000 empreses alimentàries, inclosos 600 cellers? En té dotze, un 1 i un 2. Aquest és el nostre govern.

Particularment, crec que el país té moltes capacitats per ser una potència en el sector agroalimentari –de fet, ja ho és. Pot créixer molt més i millor. Ara bé, si esperem que l’administració solucioni els problemes de falta de confiança del consumidor, no avançarem pas. Catalunya, des d’una perspectiva de control de qualitat, de mètodes i de procediments avançats, ha de passar a ser un territori completament colonitzat per la Unió Europea. La garantia de qualitat l’ha de determinar un consumidor exigent que es regeixi per uns principis totalment allunyats de les pràctiques ibèriques.

Per aconseguir-ho, disposem de dues eines poderosíssimes. Una, les multinacionals de l’alimentació. Un reputat escorxador d’Osona m’ho explicava un dia: «De veritat creus que la nostra qualitat vindrà dels inspectors de la Generalitat? Les instal·lacions estan com estan –es podia menjar a terra– perquè sóc proveïdor de McDonalds, que de tant en tant ens visiten d’improvís!». I també tenim el sector de la distribució català –BonPreu, Condis, etc.–, que vigilen moltíssim la qualitat dels seus proveïdors i de les seves marques blanques. És d’aquests, de qui ens hem de refiar, perquè, pel que fa a l’administració pública, ja ho sabeu: toquem a 0,003 inspectors per empresa.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

Una resposta a «Dotze contra quatre mil»

  1. La multinacional on treballava va comprar una empresa càrnica a Catalunya, embotits, salsitxes, pernil, etc. Es va crear un control de qualitat que va detectar irregularitats, vaig haver de avisar que qui volgués influir en les decisions del responsable seria foragitat immediatament. Tres anys més tard la empresa que només havia perdut diners es va vendre als antics propietaris de nou per treure-se-la de sobre. La primera decisió va ser tancar el departament de control de qualitat.
    No cal que afirmi que mai he comprat articles de aquesta marca que es mantén en el mercat sense problemes coneguts. Jo era un Director de Personal de la multinacional, conec bé el tema i molts altres per entristir-me.

Els comentaris estan tancats.