El comerç

En el comerç, en la transacció, en l’intercanvi hi ha l’origen de tot procés econòmic. Primer allò que es cultiva, després allò que es produeix, després allò que s’ofereix en termes de serveis. Sense comerç no s’hauria generat l’acumulació primitiva que va establir les bases del model capitalista. És per això que resulta molt interessant i esclaridor veure les taules d’importació i exportació de cada país i especialment aquells que detecten un poder hegemònic. Quan es fa aquest exercici t’adones que els discursos polítics destinats a la majoria no tenen res a veure amb la realitat dels interessos en joc, dels interessos dels grups dominants.

Vegem el cas d’un dels agents clau: els Estats Units. Aquest país gaudeix del privilegi que encara la majoria de les transaccions internacionals es fan en dòlars, la qual cosa reforça la seva moneda i li permet encadenar històricament (des dels setanta del segle passat) grans dèficits comercials; és a dir, que el valor del que importa és molt superior al que exporta. Un país normal en aquesta situació hauria de demanar prestats diners a l’exterior o permetre que els inversors estrangers es fessin amb actius domèstics. L’imperi del dòlar protegeix els Estats Units i el volum del Deute Públic (dèficits acumulats) no ha afectat ara com ara els seus fonaments econòmics.

Però si entrem en els components d’aquest dèficit comercial (1,1 trilions de dòlars americans o bilions europeus en el 2021), ens enduem algunes sorpreses.

Els principals socis comercials dels Estats Units són el Canadà, Mèxic i la Xina. El primer perquè porta molt de temps que està vinculat econòmica i políticament al seu veí, com si fossin un sol país en molts àmbits. El segon pel paper de les maquiladores, que des de la frontera treballen gairebé exclusivament per al mercat dels Estats Units, amb capital nord-americà i mà d’obra barata mexicana. El tercer perquè és la fàbrica del món, com ho va ser Anglaterra en el XIX. Però la diferència està en els dèficits. Amb el Canadà el dèficit és només de 49.500 milions de dòlars; amb Mèxic és de 108.200. Amb la Xina la xifra es dispara fins a 355.300 milions de dòlars. La primera paradoxa és que el seu principal enemic polític és el principal proveïdor. I encara que els seus aliats al sud-est d’Àsia (Taiwan, Japó i Corea del Sud) són també proveïdors, els dèficits acumulats a favor d’aquests tres sumen només 129.600 milions de dòlars. Tinguem en compte a més que amb Vietnam (un país tutelat per la República Popular de la Xina), el dèficit nord-americà és de 91.000 milions de dòlars. I qualsevol empresari experimentat sap que no és fàcil canviar de proveïdor d’un dia per l’altre. I si no, vegem el caos provocat a Europa per la nul·la visió estratègica dels seus governs en el conflicte d’Ucraïna en relació amb el subministrament d’energia.

Les taules ofereixen altres sorpreses. Per exemple, podem veure que l’autonomia nord-americana amb el cru de petroli (gràcies al fracking) ha canviat la seva interdependència amb l’Aràbia Saudita. El comerç amb aquest país (el seu històric gran proveïdor de cru) és escàs. Els Estats Units van exportar 11.000 milions (gairebé tot en armes) i en van importar 14.000 (petroli). Això explica l’orientació àrab cap als mercats asiàtics i el seu acord amb l’OPEP i Rússia per reduir la producció i així mantenir el preu del barril, cosa que no ha agradat al govern nord-americà a qui se li planteja un problema greu sobre la continuïtat de les seves bases a l’Orient Mitjà.

També crida l’atenció que els Estats Units importin d’un país petit com Irlanda 74.000 milions de dòlars, en tant que dels seus veïns britànics només n’importa 56.000. És clar que si tenim en compte el tracte fiscal favorable a les empreses que ofereix l’Estat irlandès (al marge de les recomanacions de la Unió Europea) es pot comprendre aquesta estranya diferència. Podríem seguir la pista d’altres discrepàncies agudes, però ho deixem perquè el lector interessat faci els seus deures.

No ens podem quedar amb el que apareix en la superfície i ens expliquen els mitjans convencionals. Mal informats, condicionats ideològicament i sotmesos a la dictadura de les subvencions. No se n’assabenten o no volen assabentar-se’n. Que en el congrés del Partit Comunista Xinès s’aparti de la sala un antic líder és una anècdota política interna. Que la República Popular de la Xina sigui el principal proveïdor amb diferència dels Estats Units és analíticament una categoria.

Diuen que no res succeeix fins que algú fa una venda. Tot gira al voltant d’aquest fet. La resta és accessori, poc rellevant.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Alfons Duran-Pich

Autor: Alfons Duran-Pich

Alfons Durán-Pich és un manager professional. Llicenciat en Sociologia (Deusto), en Psicología (UB), Master en Societat de la Informació i el Coneixement (UOC), Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School. Ha ampliat estudis en macro i microeconomia amb el profesor Peter Navarro (Irvine) i en mercats financers amb el profesor Robert Shiller (Yale). Durant catorce anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting de Esade. Ha estat president executiu o conseller delegat de empreses de masas congelades, grases i margarines, quimica industrial, distribució, consultoria estratègica, publicitat, responsabilitat social corporativa i altres. Actualment es conseller d’una corporació industrial. És membre de la American Marketing Association, de la Conway Hall Ethical Society, de la Skeptic Society, de la Academy of Management i altres.