El dolç encant de la mediocritat

El principal problema de la “mediocritat” és que ve molt ben acompanyada. Per això convé bussejar en els orígens etimològics i en l’evolució. “Mediocritat” ve del llatí (mediocrites-tatis) i significa punt mitjà, i en extens “moderació”.

Per això el pensament conservador ho ha pres sempre com a equilibri entre els extrems, aquell que fuig dels excessos en qualsevol àmbit de la vida. Ja els mestres filosòfics grecs (tant Plató com Aristòtil) recomanaven fugir d’aquests camps minats que es troben als límits de la raó per buscar el terme mitjà, on hi ha la virtut, la proporció i l’harmonia.

Els poetes clàssics van contribuir a aquest discurs, i ja veiem que Horaci, a les seves “Odas a Licinio” es refereix directament a la “Aurea mediocritas”, assenyalant que “el que s’acontenta amb la seva daurada mediania, no pateix intranquil les misèries d’un sostre que s’ensorra, ni habita a palaus fastuosos que provoquin l’enveja”.

Només cal afegir que al taoisme, molt proper al budisme en els seus orígens, trobem textos molt acords amb aquestes idees, quan predica moderació sota el lema “no cal ser gaire de res”. No cal ser gaire intel·ligent, ni massa ric, ni massa treballador.

I quan aquest entorn benpensant és manipulat degudament, el resultat és previsible. La pregunta és molt simple: algú vol formar part d’aquest col·lectiu mitjà, contemplat com un ramat de ovelles dòcils dirigides per un pastor amb l’ajuda d’uns gossos hàbilment ensinistrats? La resposta socialment acceptada és que no. Tothom vol destacar, encara que només brilli per un dia. Ja ho va definir Andy Warhol, quan va dir provocativament que en el futur tothom podria ser famós, encara que fos només durant quinze minuts.

Per la seva banda Carlos Jaramillo ens recorda que el 1913 el metge i filòsof argentí José Ingenieros va publicar “L’home mediocre”, que va tenir notable influència en l’àmbit universitari més jove i en què qualificava la mediocritat com “una ombra projectada per la societat, que és per essència imitativa i adaptada per viure en ramat, reflectint les rutines, els prejudicis i el dogmatisme útil per a la domesticitat”.

Estem doncs comprimits entre la definició denotativa del terme (busca el punt mitjà, el punt just) i la connotativa (no t’esforcis, sigues negatiu, sigues ineficient). I encara que pugui semblar estrany pel que expliquen al nostre voltant, aquest contrast de definicions es complementa més del que sembla. I el punt d’unió és la tendència natural de la societat cap al conformisme, al qual s’arriba per diferents camins.

Estic d’acord amb Alain Deneault, un professor de sociologia de la universitat del Quebec, quan denuncia que els mediocres han pres el poder, anestesiant amb els seus missatges la resta de la població. Per això s’han valgut d’un llenguatge que semblaria modern si estiguéssim a finals del XVIII, en canvi de paradigma. Insisteixen en el pragmatisme, en el “bon govern” , en allò vendible, en allò presentable, en allò apolític, en allò correcte, en l’eficàcia en el compliment de les tasques encomanades, en el paper clau dels “experts”, en el “dia a dia” sense horitzó, en l’especialització portada a l’extrem, en les “mesures equilibrades”, en l’excel·lència (sense passar-se), desenvolupar protocols, predicar “l’inevitable”.

I per això han comptat, com és habitual, amb els intel·lectuals a sou que han potenciat al món acadèmic els coneixements útils (útils per a quí?). Hans Magnus Enzensberger diu que els centres d’ensenyament universitari estan produint en massa “analfabets secundaris”, que si els afegim als analfabets funcionals de bona part de la població no universitària, ens trobem amb un col·lectiu fàcil d’explotar.

Entre aquests analfabets secundaris alguns arribaran molt lluny en la seva especialització i aniran perdent de mica en mica l’escassa visió de conjunt que tenien. Ens faran recordar aquell famós debat que es va desenvolupar a la universitat de Berlín i en què Karl Marx, un dels pares de l’economia política, va deixar anar als monetaristes: “Vostès cada dia en saben més de menys i menys. Fins que un dia ho sabran tot de res”.

També el filòsof Ortega i Gasset es va referir a aquest col·lectiu elitista més tard, quan va criticar la irrellevància social de l’idiota especialitzat, aquell que domina una sola matèria i ignora amb alterneria tota la resta. Va ser a més Ortega qui a “La rebel·lió de les masses” va denunciar l’home-massa (que no cal identificar necessàriament amb la gent poc instruïda, ja que inclou també el savi ignorant) i del que va dir que “el característic del moment és que el ànima vulgar, sabent-se vulgar, té la intrepidesa d’afirmar el dret a la vulgaritat i ho imposa on sigui”. De la vulgaritat orteguiana a la mediocritat actual hi ha una clara decantació.

El Sistema ha anat garbellant el personal per col·locar als llocs clau actors mitjanament competents, descartant els incompetents i també els “supercompetents”, perquè saben que aquests últims s’ajusten al dubte raonable, practiquen l’escepticisme metodològic i qüestionen la validesa dels fonaments del Sistema.

Podríem considerar que els “mitjanament competents” entren feliçment en un territori regat per “l’aurea mediocritas” , on se senten còmodes. Són la generació que no saben fer res si no tenen el “power point” al seu costat. Han aprofitat que les revolucions ja no estan de moda i s’han constituït al “centre extrem” o en “extrem del centre”, on ningú no planteja desafiaments a l’ordre social i econòmic que postula el poder. Consideren que cal jugar al joc que es juga i no un altre. Estableixen un contracte tàcit entre els seus coneixements i els posseïdors del capital. Han colat una pseudo meritocràcia per justificar la seva escalada per la piràmide. Són lleials entre ells i guardians fidels del dogma. La seva mentalitat petitburgesa és brou de cultiu per a la creació i el desenvolupament d’institucions corruptes, fet que tampoc no els preocupa per entendre que resulten impossibles de controlar. Han liquidat, gairebé sense adonar-se’n, l’eix històric dreta-esquerra per convergir en un sòlid bloc central, per molt que verbalitzin, a manera de divertiment, teòriques diferències instrumentals. Consideren com a inevitable el que és inacceptable. Es multipliquen com a conills, ja que el mediocre només pot produir mediocres. A més, tenen l’avantatge de ser substituïbles fàcilment. Confirmen les hipòtesis del pedagog canadenc Laurence J.Peter sobre els límits de la competència.

Si fem una ullada al nostre voltant podrem comprovar que aquesta nova subclasse social ha copat tots els àmbits. Dominen en l’àmbit polític, jurídic, econòmic, social, i també mediàtic i cultural. Per això, han substituït l’educació per l’entreteniment. S’envolten “d’influencers i xapers mediàtics” que canten les seves excel·lències a canvi de regalies i concessions. Han estat capaços de tirar a rodar l’escàs pensament crític que encara existia.

Parlen, per exemple, de “la guerra de Putin”, com si estiguessin jugant al parxís o de la “candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu”, perquè els diguin que no i puguin presentar la de Madrid (que és la que de debò humiteja les seves nits), o dels “fons Next Generation” per recuperar l’economia post Covid, com si es tractés d’una versió actualitzada de “Benvingut mister Marshall”. Estan acostumats al problem-solving i a jugar al Sudoku, i qualsevol fenomen que s’escapi del vol gallinaci els resulta incomprensible.

Però hi són i continuen comptant amb l’aplaudiment majoritari de la població. Deia el gran moralista francès Chamfort -referint-se a l’èxit o no èxit d’una obra literària- que el primer es produïa en aconseguir el màxim ajustament entre la mediocritat de l’autor i la del seu públic.

L’evidència empírica ho corrobora quan veiem la trajectòria internacional ascendent de personatges com Trump, Biden, Macron, von der Leyen, Scholz, Johnson, Berlusconi, etc. I en un terreny més proper de la política domèstica, també podem apreciar com l’Estat espanyol ha comptat amb presidents de govern com Rodríguez Zapatero, Aznar, González, Rajoy, Suárez i Sánchez. Els han votat i una anestesiada població els continuen votant en els nous formats, es diguin Núñez Feijóo, Illa, Gamarra, Robles, Moreno, Lambán, Ayuso, García Page, González Pons, Iceta, Arrimadas, García Page i el que faci falta. Sense oblidar-nos de l’àmbit local, en el qual pul·lulen personatges com Colau, Martínez Almeida, Azcón i un llarg etcètera. Ja hem dit que els mediocres són fàcilment substituïbles.

Li hem capgirat la proposta de Plató i el seu “govern dels millors”. Deu ser perquè tots estem immersos en el líquid amniòtic de la mediocritat.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Alfons Duran-Pich

Autor: Alfons Duran-Pich

Alfons Durán-Pich és un manager professional. Llicenciat en Sociologia (Deusto), en Psicología (UB), Master en Societat de la Informació i el Coneixement (UOC), Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School. Ha ampliat estudis en macro i microeconomia amb el profesor Peter Navarro (Irvine) i en mercats financers amb el profesor Robert Shiller (Yale). Durant catorce anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting de Esade. Ha estat president executiu o conseller delegat de empreses de masas congelades, grases i margarines, quimica industrial, distribució, consultoria estratègica, publicitat, responsabilitat social corporativa i altres. Actualment es conseller d’una corporació industrial. És membre de la American Marketing Association, de la Conway Hall Ethical Society, de la Skeptic Society, de la Academy of Management i altres.