El separatisme ens roba? No fotem!

Ja hi tornem a ser, els dirigents del PP s’han embarcat en una campanya anticatalana de les que fan època, segurament per acabar de cruspir-se les engrunes de Ciutadans i tota la molla de Vox que els sigui possible. Posats a dir-la ben grossa, el nacionalisme espanyol empra la tàctica de sempre; acusar els altres dels seus propis mals. Els nacionalistes sempre són els altres. Així, La part de Catalunya que ha triat la independència (ara mateix representant una majoria al Parlament), es dedica a discriminar i oprimir ètnicament als pobres jans que han triat romandre a Espanya. I és una secta corrupta, destructora i lladregota.

Fa poc vam sentir al líder del PP, Alberto Núñez Feijoo, afirmar que Catalunya patia un apartheid lingüístic. Aquesta és una acusació recurrent, que sol rebrotar de manera cíclica quan la fúria hispànica es desferma. És obvi que hi ha una inversió de termes en la desqualificació, atès que la discriminació lingüística dominant és la que s’exerceix contra el català, i per això s’intenten aplicar polítiques de correcció –de forma no gaire diferent al que es fa a Galícia, un cas que el bocamoll al·ludit coneix de sobres. L’apartheid és una experiència històrica en què la llei va ser usada per part del poder, i que s’emprava per desposseir econòmicament, culturalment o jurídicament els negres de Sud-àfrica. Al regne d’Espanya, qui aplica polítiques més semblants són els governs espanyolistes, que sempre han volgut convertir Catalunya en un bantustan titella.

El coordinador general del PP, Elías Bendodo, arrodonia fa poc l’estratègia del capgirament pervers. Ho feia amb un rotund “l’independentisme ha empobrit Catalunya” seguit d’un no menys picant “Ha condemnat Catalunya al retrocés econòmic… i xucla la sang als catalans. El PP ha de tenir un projecte per seduir etc…” La primera consideració és que a Bendodo i els seus se’ls ha girat feina, perquè porten moltes dècades de perseverància i no han aconseguit seduir ni al 4% de l’electorat, aconseguint 3 flamants diputats en les darreres eleccions. Però a més, està més que demostrat que qui xucla la sang dels catalans és la hisenda pública espanyola, com sap perfectament qualsevol ciutadà, cosit a impostos quan arriba l’estiu.

Té nassos, a més, que els que parlen de robar i vampiritzar i empobrir siguin els representants d’un partit que s’ha dedicat professionalment a això, tal i com s’evidencia en sentències judicials. Recordo quan jo feia de diputat a Madrid, el ministre Montoro em va adreçar una pregunta que ell volia convertir en letal; “vostè és dels que pensa que Espanya roba Catalunya?” Jo li vaig respondre el que realment pensava; “Jo no crec que el poble espanyol robi el poble català; però sí que crec, perquè els fets ho demostren, que la direcció del Partit Popular roba els catalans.” No vaig tenir el privilegi de rebre rèplica en aquesta afirmació, que vaig formular en contra del PP perquè en aquells moments qui governava eren ells, però que potser es podria aplicar a altres màquines del poder polític espanyol.

L’independentisme no xucla la sang dels catalans, això és impossible. No ho fa segurament perquè malgrat el que es pugui dir sobre el cada cop més polèmic cas Pujol, i altres casos, l’estratègia de l’independentisme no és furtar diners públics. En tot cas, si volem ser molt malpensats, podríem arribar a exclamar que l’estratègia consisteix en fundar una República Catalana per tenir la capacitat de fer-ho. Però ara mateix, els que volen una Catalunya independent simplement no xuclen sang; i encara que volguessin, no podrien. O molt poc, infinitament menys que el poder espanyol.

Diguem-ho clar; l’autonomia no dóna per robar. Els partits independentistes controlen una part ínfima dels recursos públics del país. Fins i tot si són al govern, com ara, només tenen potestat sobre un 5% dels diners públics que es recapten. A tot estirar, un parell de milers de milions, quan els pressupostos de l’estat ascendeixen a uns 400 milers de milions. És a dir; la cistella on els polítics nacionalistes espanyols poden ficar la mà és més de cent vegades més gran que la dels catalans. O dit d’una altra manera; la corrupció potencial dels independentistes catalans és menys del 1% dels espanyols.

Direu que el robatori no és més o menys greu per la quantitat arrambada, i em temo que això no és veritat; pispar un caramel a una botiga no és igual de condemnable que atracar i endur-se milions d’un banc. Però a més, quan l’escassetat és tan notòria, les possibilitats de xuclar la sang dels catalans esdevenen gairebé nul·les. Quan els recursos són tan precaris i els diners estan tan comptats, és molt més difícil camuflar despeses curioses. Us ho diu una persona que ha vist com s’aprovaven, als pressupostos generals de l’estat, partides milionàries per catifes, banquets, reformes d’ambaixades i armament militar.

L’adagi és antic; digues de què m’acuses i et diré quin és el teu problema. El PP en concret hauria d’enviar tots els seus dirigents a teràpia per tal de guarir aquesta temptació compulsiva que gasten. Quan volen erosionar i laminar un oponent ideològic, li endossen els mals i les malifetes que ells coneixen millor. El que sorprèn és que a Catalunya, l’independentisme o fins i tot el catalanisme en general permeti que aquestes acusacions es formulin impunement. Potser, penso jo, alguna denúncia o alguna reacció més contundent tindria el seu valor. No pas per evitar l’engany entre les files sobiranistes (per això no cal patir gaire), sinó perquè el relat acaba alimentant el nacionalisme espanyol amb odi ètnic. Els catalans, avars i fenicis i jueus de la península, acaben sent els lladres de la pel·lícula, i no cal dir que sobre aquesta enganyifa s’hi poden construir grans agressions.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

2 respostes a «El separatisme ens roba? No fotem!»

  1. Els polítics catalans que mantenen des de fa 40 anys la Generalitat Tsunami ens han enredat, ens enreden i ens enrederan. D això se N diu a tot arreu estafa i col·laboració.

  2. En la meva opinió caiem a la trampa una i altra vegada, passant a la defensiva de manera automàtica tractant de justificar el que no cal, per obvi. Ells ja ho saben que menteixen, i el que em de fer és passar directament a l’ atac, sense perdre lletres i minuts, del tot inútils.

Els comentaris estan tancats.