Els Jocs del xiclet de Barcelona

Dins la tradicional tendència que tenim els catalans a comportar-nos com un país perfectament subdesenvolupat, hi destaca el desfici per discutir si hem de comprar números d’una rifa que, suposadament, ens ha de treure de pobres. El darrer sainet va ser l’allargament de la pista del Prat. Ara toca sortejar la pifiadeta dels Jocs Olímpics al Pirineu sota la marca Barcelona. Tot plegat, un cas com un cabàs.

La celebració d’unes olimpíades és un matrimoni d’interessos entre els propietaris d’uns drets de màrqueting –el Comitè Olímpic Internacional (COI)– i les ambicions dels polítics locals. No hi ha res més. Organitzar unes Olimpíades és una operació dotada d’un grau elevat de populisme. Una operació entabanadora de gran magnitud. El balanç econòmic d’unes Olimpíades sempre és opac. Per tant, podem suposar que no és positiu. I si ja és difícil trobar saldo positiu als Jocs d’Estiu, encara ho és més en el cas dels d’Hivern, que són d’un volum molt més petit.

Barcelona’92 es va vendre com una gran idea tot dient que –cito més o menys textualment–la ciutat sempre havia «necessitat organitzar grans esdeveniments per posar-se al dia en infraestructures». Volen més barra que reconèixer el dèficit de balances fiscals i dir que la solució és una xarlotada esportiva? Els Jocs d’Hivern que ara es proposen tornen a ser una operació de distracció que intenta amagar la incompetència política. Si el Pirineu necessita infraestructures i accions de revifament, que es facin. No cal que continuïn engalipant-nos amb esdeveniments superflus. Si ni tan sols s’ha aconseguit que el tren que va a Puigcerdà doni un servei decent entre Barcelona i Vic, a què treuen cap unes Olimpíades?

Per descomptat, tradicionalment una operació d’aquestes característiques sempre és aplaudida per uns mitjans de comunicació que donen veu als interessats, el empresaris del sector turístic de la zona. Què volen que diguin aquesta gent? Què es pensen que dirien els del sector armamentístic americà si els preguntessin sobre la conveniència d’enviar armes a Ucraïna? Barcelona’92 és l’origen principal de molts dels desequilibris que ara han de patir els barcelonins. Les Olimpíades van ser el tret de sortida perquè els senyors del turisme s’apoderessin de la ciutat. Després d’observar en què s’ha convertit Barcelona, la costa en general, de veritat no hem après el que li pot succeir al Pirineu? Sobretot coneixent l’empresari turístic «raça catalana»!

Els problemes que ara s’han encetat amb el govern d’Aragó eren d’esperar, i els trobo d’una lògica perfectíssima. Són el resultat d’una estratègia infantil, naïf, que consisteix a utilitzar la marca Barcelona per a tot. Aeroport de Girona? No! Millor Girona-Barcelona. Vila-seca és un poble? No! És un barri de Barcelona. Jocs d’Hivern a Catalunya? Sí, però marca Barcelona! Quan Josep Pla parlava del fred de Barcelona no es referia pas al del carrer, on mai fa fred de veritat, sinó a la gelor que destil·laven les cases de l’Eixample. Bé, el cas és que han estirat tant el xiclet Barcelona que, en arribar al Pirineu, algú amb mentalitat cosmopolita out of the box –com diuen els cursis passats de moda de les escoles de negocis– ha saltat i ha dit: I no pot arribar a Rocesvalls? I aquí s’ha embolicat la troca. Per tant, i mentre Catalunya no sigui independent, amb aquest jocs pinten bastos.

Li queden alternatives al govern bipartit? Sí. Ser conseqüent i dir les coses pel seu nom –un fet revolucionari que, no s’enganyin, a Madrid sobtaria–. Si el govern català és separatista cal, com a mínim, no dur a terme accions contradictòries. Al meu entendre un missatge lògic i coherent que copsaria tothom –independentistes, unionistes i semisecs– seria: «Nosaltres som un govern que treballa per la independència de Catalunya. Volíem organitzar uns Jocs d’Hivern per promocionar el nostre país. No pas cap altre territori. Per tant, com que el nostre pla no és viable, ens retirem [Visca Catalunya! (opcional)]».

Ben portat, fins i tot se’n podria treure rèdit electoral. És evident que els del sector turístic de la Vall d’Aran no els votaran –els seus clients importants són de Madrid. Però hi ha tantes raons per no organitzar uns Jocs al Pirineu! De veritat els nostres polítics han parlat amb el territori? De veritat pensen que el sector turístic rural, l’autèntic, viurà quinze dies de glòria a canvi que els destrossin el seu modus vivendi actual? De què parlen quan ens martellegen amb la sostenibilitat? Del km 0? O dels aberrants canons de fer neu? No sé si s’adonen que el missatge de les Olimpíades d’Hivern –els del COI en diuen «valors», té pebrots!– està passat de moda i s’oposa als corrents més evolucionats.

Ara, que, pensant-hi bé, també es podria proposar que hi participessin el País Valencià –a Morella hi neva– i les Illes –a la serra de Tramuntana hi fa fred. I així podríem organitzar uns Jocs de la Corona d’Aragó. És clar que, llavors, a fora es pensarien que Barcelona està al mig dels Monegros. Saben què? Millor deixar-ho córrer. A més, el xiclet de Barcelona tampoc no dona per tant.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.