Enganyar-nos amb les coses de menjar

Llegeixo que el cas Reserva de la Tierra arriba als tribunals. Us refresco la memòria: aquesta bodega de Múrcia va falsificar ampolles fent-les passar per denominació d’origen (DO) de Montsant, Terra Alta, Priorat, Tarragona i Catalunya. Aviat és dit. La presidenta de la DO Montsant, Pilar Just, diu que han estat valents denunciant la irregularitat. Les afirmacions de la senyora Just denoten que no sempre es denuncien les irregularitats alimentàries. Aquest tipus d’organitzacions –les  que pretenen donar prestigi a un producte o a una activitat– només poden mantenir-se dretes si les depuracions són internes, i les conclusions es fan públiques. El principi que diu «el nostre mal no vol soroll» porta el virus palermità a la sang. El meu dubte és: s’haurien aplicat aquests mètodes expeditius si el malfactor hagués estat «un dels nostres»? Ho dic perquè aquesta ha estat la llavor que ha descompost la DO Cava.

Catalunya, com tots els països europeus, té grans possibilitats. Només cal conèixer-les i actuar en conseqüència. Una d’elles és el sector agroalimentari. És a dir, l’articulació de tota la cadena que va des del productor –allò que anomenem «el pagès»– fins al distribuïdor –és a dir, la botiga o gran superfície. Els elements hi són. Manquen, al meu entendre, dues coses fonamentals: donar prestigi real al producte a l’origen –sense patrioterisme, sisplau– i garantia al final –que la Generalitat certifiqui correctament. La porció industrial d’aquest sector –és a dir, excloent-hi l’activitat agrícola i la part de distribució– representa el 25 per 100 de tota la indústria catalana.

El productor ha d’aprendre a donar valor al producte que obté del seu treball. I aquí anem malament. Es venen productes a l’estranger a doll. Most, oli bo sense envasar i comercialitzat a cop de camió cisterna, etc. No és d’estranyar, des del moment que s’està negociant pagar al pagès de la DO Penedès 40 cèntims el quilo de raïm quan al Vèneto n’estan pagant 2 euros i a la Xampanya entre 5 i 6. És, sens dubte, la manera més eficaç de desprestigiar un producte –el corc que, entre d’altres, ha matat la DO Cava.

Però aquell que hauria de vetllar pel prestigi d’una indústria nacional estratègica tampoc actua. Des de l’any 2008, només hi ha dotze inspectors per a tot el sector agroalimentari. Així es desprèn de l’article publicat a l’ARA (Les trampes del vi a Catalunya) el febrer d’enguany. Si viatgeu per Europa, especialment per França i Itàlia, trobareu, fins i tot als mercats ambulants, el nom, l’origen i el preu de cada producte. No pas aquí. Les úniques que informen amb aquestes dades són les grans cadenes de distribució (Bonpreu, Condis, Caprabo, Lidl, etc.). Les botigues i les parades dels mercats no informen de res de tot això. Entenc que no ho fan i que això no els costa cap multa perquè no hi ha ningú que vigili –o el que ho fa, no diu res intencionadament, ja m’enteneu.

El més denunciable és el que està succeint amb el peix. Fa uns anys van començar a aparèixer a les peixateries uns sospitosos llobarrets de mida porció individual. Tots de la mateixa mida. Dotzenes. Ningú deia res, però tots sabem que, encara que la natura és sàvia, no arriba a aquests nivells. Tenen una carn fofa, greixosa, insípida. Ara ja se sap: venen de piscifactories de Grècia i de Turquia. Una altra: el corball. A casa en compràvem quan era el temps. Una peça escassa i cara. De cop i volta, ara farà uns tres o quatre anys, van comença a aparèixer-ne a cor que vols. Amb el sospitós nom de «corbina salvatge» –una castellanització sospitosa–, les peixateres, que no l’havien vist en sa vida, asseguraven que era molt bo. Ja fa un temps que sabem que és de piscifactoria. L’engany dels llenguados, però, continua. No trobeu que, massa sovint, són una porqueria? I és que la majoria són de factoria, també. No trobareu cap indicador a les peixateries del mercat. Amb tot això vull dir que el país té tendència a estafar. Succeeix el mateix amb la majoria de pollastres i altres productes «bio». La carn de vacum? Ha millorat des del moment que s’ha pogut importar d’altres països on el producte és de més qualitat. Els productors locals han necessitat la competència per millorar i deixar de fer trampes. O bé passar a ser proveïdors de cadenes de distribució serioses, com les que he esmentat abans, que no toleren la més mínima estafa. És per això que la botiga tradicional va perdent pistonada. S’ho guanya a pols.

El país té tendència a enganyar els altres i, el que és pitjor, a autoenganyar-se. Ens fem els espavilats sense adonar-nos que aquesta actitud enfonsa qualsevol cosa. Degrada, malmet i ho rebaixa tot a la categoria de barator. En som professionals: el turisme, el cava, les granges de porcs… Seria una llàstima que una tendència mundial que ens bufa a favor –demanda creixent de productes agroalimentaris de qualitat–, i que podem aprofitar pel bé del país, també la prostituíssim.


Nota: Parlant de productes prostituïts –allò que el senyor Álvaro Cunqueiro, parlant dels pollastres industrialitzats a La cocina cristiana de Occidente, anomena Ersatz–, m’ha vingut al cap la maionesa. Aquesta excelsa salsa que els anomenats cuiners que surten per la tele s’han encaparrat a destruir. N’adjunto vídeo explicatiu.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

2 respostes a «Enganyar-nos amb les coses de menjar»

  1. Sr. Roig: poseu el dit a la nafra. Resumint diré que, Espanya sempre quedava reflectida en el llibre: Llàtzer de Tormes (jo el tinc en català d´abans de la guerra), i era la picaresca el centre de la seva vida per a tots els afers diaris. Era la manera de viure i d´entendre la vida. A Catalunya era ben diferent. Jo ho he viscut només amb els comerciants de l´Hospitalet dels anys seixantes que deixaven les feines ben acabades, la majoria de cops, impecable. Doncs què ha passat? Doncs que enlloc que l´immigrant s´integrés a part de la llengua on és obligatori arreu del món, també hagués hagut d´agafar les formes de viure catalanes que hi havia, si bé n´hi havia de bones i dolentes, com sempre, eren la manera de definir-nos. I vés per on, ha passat just el contrari, perquè el català s´ha integrat, o més ben dit, s´ha desintegrat perquè una bona majoria ja ho fa a l´estil espanyol. I aquest estil, a l´Hospitalet sempre se li havia dit: tard, car i malament, o en paraules d´ells mateixos: “aguanta mientras cobro”.Encara ara viu algun avi que ho pot testificar, si triguem gaire no ho podrem verificar.
    Per tant, és “lògic” el que dieu ja que, en general, s´ha volgut fer diner ràpid, sense importar com. I els catalans, malauradament, s´hi han enganxat.
    Només ens queda, per mi, la independència, l´única solució per fer un país nou, modern, i exemplar, perquè de possibilitats, en tenim.

  2. No és que “seria una llàstima … que la prostituíssim”, és que la prostitueixen des de fa molt temps, i així els va. Però estic esperançat, perquè a còpia d’èpics somriures revolucionaris, aviat serem la Dinamarca del Sud i deixarem enrere la tercermundista i mafiosa Ñ. En fi. Jo és que em peto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.