Esperar dels altres allò que nosaltres no fem

Fa uns dies em van convidar a un fòrum de la Comissió d’Afers Internacionals del Consell per la República. Després d’una breu exposició, vam passar a un col·loqui. El tema girava al voltant la internacionalització del procés independentista català. Vaig intentar explicar-me sobre alguns aspectes que em semblen fonamentals.

El referèndum de l’1-O. Seguir considerant els resultats del referèndum com a vàlids és un error. Aquell referèndum va ser boicotejat per les forces de seguretat enviades pel govern espanyol. Va tenir lloc en unes circumstàncies absolutament anormals. Per culpa de la desunió, aquell referèndum només ha perdurat en la ment i el cor d’alguns. Però no pas al cap dels que haurien de validar les possibles conclusions d’aquella votació: la comunitat internacional. No s’explica que no s’aprofités aquella excepcionalitat en favor del Procés. No es pot demanar que el món recordi un fet que les nostres accions posteriors s’han esforçat a convertir en nostàlgicament banal.

El cas Pegasus. És el paradigma de la nostra manera tradicional d’actuar. Per més que l’escàndol sigui objecte de l’atenció mediàtica i acabi tenint repercussions, no serà capitalitzat pel més perjudicats: nosaltres. Aquesta vergonya ancestral –que no és prudència– de no defensar els nostres interessos amb la radicalitat que la situació exigeix farà que ens quedem al sac dels damnificats, com un més entre molts altres. Ja es comença a entreveure. Ara resulta que també s’ha espiat altres autoritats i polítics. Com que portem a la sang la solidaritat de l’insolvent –el famós «advocat dels pobres»–, per si de cas, ja anem advertint que la denúncia no és tant per nosaltres com per «defensar la democràcia». Quin fart de riure! Doncs aquí tenim el retorn. Hi havia una oportunitat per despertar el món sobre el cas català: fer caure el govern de Madrid sense avís, amb punyeteria. El missatge hauria creuat fronteres. No s’ha fet. Un cop passada l’oportunitat, ens trobem amb el que ens toca: tothom accepta que l’espionatge del cas Pegasus és inacceptable, excepte si es tracta de vigilar l’independentisme. Ho ha dit la ministra de Defensa, ergo el govern espanyol. I, no ens enganyem, és el que pensen la majoria d’espanyols. Els principals culpables del cafè per a tots som nosaltres. Això sí: reclamarem a Europa que es faci ressò de l’escàndol Pegasus quan nosaltres no hem fet el que tocava.

La llengua i els enemics. Com us deia, nosaltres hem participat en la implantació del cafè per a tots. Me’n vaig adonar un cop arrencada la Transició. Al cap d’un temps, tots havíem passat a ser «damnificats del franquisme». Escolteu, no. Anem a pams. Franco no va voler anorrear la cultura andalusa, o la murciana, o l’aragonesa. El feixisme espanyol va voler exterminar culturalment Catalunya com a realitat nacional. No em digueu que davant la dictadura tots fórem igual. Després de gairebé cinquanta anys de la mort de Franco, al Congrés de Diputats no es pot parlar català. Això sí, anem a Europa per demanar que es pugui parlar català al Parlament Europeu. La resposta és lògica i clara: arregli primer els problemes a casa de vostè abans de venir a emprenyar-nos. Si en gairebé cinquanta anys la nostra llengua no ha merescut fer caure un govern espanyol, és que la qüestió no ens importa prou. I així ho entenen a l’estranger. Tenen els belgues com a mesura.

Sobre els enemics en general. El progressisme instal·lat en l’opinió pública catalana fa que sigui un aspecte de mal discutir. El tardofranquisme va reeixir a cobrir el país amb el mantell de la vocació pacifista i internacionalista –anti-occidental, per descomptat–, i els darrers esdeveniments –Gran Recessió, Procés Independentista, etc.– han començat a esquerdar-lo. Encara queda camí per recórrer. La idea general de l’opinió única és que no és bo tenir enemics i que cal ser solidari amb tothom –incloent-hi els enemics que, sembla, no tenim. El que passa amb aquest tipus de missatges progressistes, tan fofos com ingenus, és que globalment tenen raó. L’antipatia que Israel provoca en la tòpica opinió pública catalana només s’explica pel fet que no ens haguem fet mai la pregunta clau: com ens pronunciem davant dels que ens volen veure desapareguts? Israel és l’únic estat del Pròxim Orient on hi ha democràcia parlamentària. I està envoltat de dictadures teocràtiques que els voldrien veure desapareguts. Saben que no estan envoltats d’adversaris, sinó d’enemics. Umberto Eco, poc sospitós de bel·licisme, va escriure: «Tenir enemics és important no només per definir la nostra identitat, sinó també per tenir un obstacle amb relació al qual mesurar el propi sistema de valors. Quan l’enemic no existeix, convé construir-lo».

Resum. Pel que fa a la internacionalització del problema català, hauríem de començar a pensar què és el que fem nosaltres abans de demanar solidaritat i accions als altres. A mi, personalment, no em mereix cap confiança l’individu que em demana solidaritat, ajut i simpatia si abans no ha aconseguit projectar tot això sobre ell mateix.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

3 respostes a «Esperar dels altres allò que nosaltres no fem»

  1. “Som la bona gent”, diuen. Per petar-se de riure. L’objectiu del catalanisme no és en absolut la independència, sinó el gaudi del victimisme i la superioritat moral, tot plegat practicat amb l’orgull estúpid de pertinença tribal. Per tant, l’articulista ja pot anar clamant en el desert com si la cosa anés o hagués anat en cap moment d’independència. Això del Consell per la República és l’enèsima milonga processista per fer bullir l’olla i marejar la perdiu. Tot el que fan té com a objectiu precisament distreure’s i distreure, procrastinar eternament per evitar fer la independència. Per descomptat que quan parlen d’internacionalitzar el “procés independentista”, òbviament no existeix cap procés, i menys per la independència. Juguen com criatures a fer veure que hi treballen, i munten martingales i fòrums per entabanar babaus, tot de conyes infinites amb noms ridículs, pomposos i solemnes. Els catalans farien riure si no fos que foten pena, de tan infantils i patètics. I alguns viuen molt bé d’aquesta comèdia. Misèria.

  2. A més de circumstàncies com la pandèmia, el problema són els polítics que viuen del procés i estan atacant als activistes per continuar allargant-ho tot
    El poble ho vol fer bé, ha donat el mandat i no fan res
    Tenen por de perdre privilegis i una candidatura popular ni la fan ni la deixen fer
    Tampoc altres associacions, després de desactivar les populars, fan res
    Qualsevol cosa ben feta pot reactivar tot, però els que poden no ho fan
    Penòs

Els comentaris estan tancats.