Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?

Aquests columnista, que sempre ha estat proaliat i proatlantista –és a dir, fervent partidari de la col·laboració de l’Europa continental amb els anglosaxons–, es troba darrerament desorientat. Ignoro si el sentiment és general, però molt em temo que els Estats Units han perdut el sentit de la responsabilitat que els portava a actuar com a líders del món lliure. Probablement perquè que ja no en són, de líders. O també podria ser que la frontera entre el concepte de món lliure i autocràcia s’hagi difuminat.

Durant un temps, i per motius de feina, em vaig reunir diverses vegades amb el senyor Samaranch –el que fou president del COI i insigne falangista. Una de les vegades, parlant dels Jocs Olímpics de Beijing, que aleshores estaven en preparació, em va dir que els Jocs, combinats amb el desenvolupament econòmic que estava experimentant la Xina, ajudarien que aquell gran país s’aproximés a Occident i evolucionés de mica en mica cap a una democràcia lliberal. Havia estat l’estratègia de Kissinger dissenyant la famosa visita de Nixon a Beijing l’any 1972. Però en aquella època la Xina i l’URSS eren enemics. I la Xina tenia un PIB que era la meitat del soviètic. Actualment el PIB xinés és quatre vegades el rus.

Hi ha la teoria que assegura que el desenvolupament econòmic, l’augment de la riquesa per càpita, fa que un país evolucioni cap a una democràcia. Que la població, en esdevenir més rica, desitja llibertat. Per mi està clar que sense riquesa no hi ha democràcia. Faig meva la frase del llavors ministre López Rodó, que va dir que per sota dels mil dòlars de renda per càpita no hi havia democràcia possible –l’any 1965 la renda per càpita espanyola era de 775 dòlars. Ara bé, ignoro si la teoria inversa –la riquesa comporta, forçosament, democràcia– és certa i d’aplicació universal. Està pendent de demostració.

En determinats temes resulta inútil pretendre fer entrar el clau per la cabota. I aquesta sembla ser l’estratègia dels Estats Units. Inèrcia pura. Fins no fa tant, hi havia un consens internacional per acceptar-ho. Els que pretenien imposar la seva només eren dos: l’URSS i els Estats Units. Ara les coses són diferents, i els Estats Units no semblen haver adaptat la seva estratègia. El cas rus n’és la prova. Els errors d’ençà de la caiguda del mur de Berlín han estat enormes. I continuats. Fins a abocar Rússia a un carreró inevitable –cosa que no vol dir que actuï amb raó. Aquí no parlem de bons i de dolents, sinó del que convé. L’estratègia a Ucraïna ha estat, malauradament, liderada pels anglosaxons. Els Estats Units s’han limitat a dir que les coses no anaven bé. Sense actuar per millorar-les. Ben al contrari: s’han estimulat les passions geoestratègiques més baixes fins que la guerra ha estat un fet. Es va exacerbar el sentiment antirus d’Ucraïna arribant-la a convèncer que la integració a l’OTAN era inevitable. Se la va animar a exercir tots els drets, a enfrontar-se a Rússia sense contemplar cap altre escenari que la pura sobirania nacional. És injust fer això? No. Però, insisteixo, aquí parlem del que convé. De la mateixa manera que no seria sensat excitar els ànims dels mexicans dient-los que el que els convé és una aliança economicomiltar amb la Xina. Oi que m’explico?

Ara hi tornem a ser amb Taiwan. La senyora Pelosi, presidenta de la Cambra de Representats dels Estats Units, ha visitat aquell país. Que no ha estat un acte just, aquesta visita? Que potser no té dret a aturar-se on vulgui? Evidentment que té dret a fer-ho. Ara bé, és convenient? No ho crec. No aporta res i els danys colaterals seran importants. I, el més preocupant, s’emmarca dins d’aquesta mena d’actuacions de «capità Aranya» orientades a estimular els altres a fer coses que els poden perjudicar, emparats en la consigna, això sí, del «no t’hi amoïnis, que jo et defensaré».

De moment estem embarcats en una guerra que ha aconseguit que tots nosaltres haguem d’exportar armes a Ucraïna i ens veiem obligats a comprar gas als Estats Units, entre d’altres. S’ha aconseguit que Rússia i els Estats Units es barallin en territori europeu. Amb la Xina podria passar una cosa similar. Tot plegat em recorda la famosa frase d’Agustín de Foxá (escriptor i diplomàtic espanyol) referent a les conseqüències de les aliances de Franco amb els feixistes durant la Segona Guerra Mundial. El 1945, en acabar el conflicte, va dir: «Menuda patada le van a dar a Franco en nuestro culo».

Ens trobem, doncs, en una situació compromesa. Els líders de la diplomàcia occidental (els Estats Units) es dediquen a emprendre actuacions erràtiques, i sense una direcció estratègica clara. El president Biden no volia que Pelosi s’aturés a Taiwan, però no ho va poder evitar. La diplomàcia europea té interessos divergents respecte dels Estats Units. Però mostrar desunió amb els Estats Units és el pitjor que es pot fer ara. El que no ens convé a tots plegats és que els americans tinguin un líder tan esbravat físicament i políticament. Fer d’animador democràtic és perillós… sobretot per als altres.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

4 respostes a «Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?»

  1. Els Estats Units estan cometent molts errors. No ve d’ara, ja fa molts anys que ho fan , amb la desastrosa segona invasió de l’Iraq com a desastre més absolut. Però ni Putin, ni la Xina són ni han sigut mai germanetes de la caritat. El Putin dels inicis del seu mandat no és massa diferent al Putin d’ara. Porta un llarg historial de massacres de pobles sencers i assassinats d’opositors. I la Xina és una dictadura opressora que , si bé és cert que es va suavitzar molt , amb l’arribada de Xi ha augmentat la seva agressivitat de manera important, molt abans de que nosatres ( i els Estats Units) ens n’adonéssim i reccionéssim. Si volem continuar vivint en democràcia, amb tots els defectes que tingui i tots els errors comesos, em sembla que l’haurem de defensar ( el que ha fet Pelosi és una altra cosa) . No crec que tinguem altra opció.

  2. No em preocupa gens tot allò que no puc controlar. Per no parlar que els estúpids afers humans en societat i política em semblen lamentablement ridículs, infantils, irrisoris si no fos perquè són greus. Assumeixo el meu paper de màrtir. Que facin amb mi el que vulguin. Res a fer. Per això m’estalvio la preocupació.

  3. Els que hi tenim la patada al cul, i els que reben les bombes al cap són, finalment, els que ” ni pinchan, ni cortan”. En el rerefons, senyor Roig, sempre hi ha el brugit de la indústria de l’ armament, i una colla d’ interessos que no són democràtics, en tan del tot allunyats de les majories. No sembla tampoc que la tan elogiada sra. Merkel ho hagi fet tan bé com a estratega geopolítica, pel que fa a Rússia, amb Schroeder i el gas pel mig. Un desastre, tot plegat.

    1. Veig que insistiu molt amb les possibles aliances entre Mèxic i la Txina. Pot servir per justificar no sabem ben bé que però el que es evident que el partit mexicà que anés a les eleccions amb aquesta proposta estic convençut que no es menjaria un torrat. Sóc conscient que els sistemes dits democràtics son imperfectes. Com ho és el rus que en té encara menys de democràtic que el meixica o l ucraïnès. Sigui com sigui el referent electoral és avui per avui un petit
      referent. Si a Cuba preguntessin lliurament pel mateix tema potser els cubans ara no votarien ni a favor del txinos ni dels russos.
      Salut.

Els comentaris estan tancats.