Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres

Us heu adonat que sovint les notícies funcionen a cop de frase feta? D’un temps ençà s’insisteix que, davant determinades situacions, la societat està «dividida». Senyors, sempre ha estat així, quan es tracta d’escollir entre dues opcions. L’elecció del president de França, o dels Estats Units –busqueu, en tots dos casos, les sèries històriques i ho veureu–, el Brèxit, l’avortament, etc. Ningú recorda el referèndum italià sobre el divorci? Els catalans hauríem d’estar escarmentats, amb aquest tipus d’afirmacions tan lleugeres, sobretot quan veiem la insistència de la premsa espanyola a repetir que la societat catalana està dividida a causa del Procés. En aquesta línia, ara toca la cantarella que Rússia ha celebrat tota sola la fi de la Segona Guerra Mundial. Disculpeu, sempre ha estat així. I amb una parada militar espectacular. En puc donar fe perquè he tingut ocasió de viure-la en directe.

Aquest discurs sobre la soledat de Rússia és d’una gran frivolitat. Sobretot perquè, com defenso, l’aïllament rus ve provocat per una secular sensació d’inseguretat. Però també perquè nosaltres ens hem encarregat de mantenir Rússia fora de les nostres òrbites. Fa tres anys es va celebrar, amb gran pompa, el 75è aniversari del desembarcament de Normandia, el famós Dia D. El mateix president Macron va confessar al seu cercle més pròxim que havia estat un error no haver convidat Putin. La premsa va destacar-ne l’absència. Hauria d’haver-hi un esforç sostingut per integrar Rússia en els afers quotidians europeus, perquè altrament no superarem el distanciament. És cert que un dels motius que expliquen aquest distanciament és la desconfiança dels propis russos, però també les nostres tradicionals prevencions i clixés –heu vist mai algun protagonista de pel·lícula d’acció que faci de rus i sigui el bo? La tasca de la qual ens hauríem d’encarregar els europeus és assegurar-nos que es practiqui la discriminació positiva amb Rússia. Perquè, si no és així, la realitat tendeix a separar-nos.

El cas és que, pel que respecta a la guerra d’Ucraïna, s’han confirmat els pitjors temors. I, un cop més, no sembla que el futur apunti a favor dels interessos d’Europa. Vull dir que la guerra s’allarga més del que convindria. La culpa? Principalment de Putin, perquè si no hagués envaït Ucraïna ara no estaríem parlant de si la guerra s’està allargant massa o no. Ara bé, tal com mantinc des del principi, hi ha una gran diferència entre com pretenen aproximar-se a la solució els europeus continentals i els anglosaxons.

Des que va començar tot, els Estats Units no van deixar d’advertir que Rússia envairia Ucraïna, i mentrestant, no només no treballaven per evitar-ho, sinó que exacerbaven tot allò que portés Rússia a l’esmentada invasió. És com advertir una criatura bellugadissa que si no para tirarà la copa que hi ha a la taula, mentre, simultàniament, ens dediquem a apropar la copa al caire. Que el culpable d’aquesta aberrant i injustificable invasió és Putin? Sense cap mena de dubte. Però repetir això no serveix de res. El que cal és buscar una solució realista, creïble i acceptable per a totes dues parts.

Els dirigents europeus s’han cuidat prou de no trencar el diàleg amb Putin en cap moment. Ja vaig escriure fa setmanes que som els que ens hi juguem més. Tant des d’una perspectiva econòmica –els bancs europeus hi tenen 72.000 milions d’euros en risc– com geoestratègica –la guerra té lloc a Europa. Per dir-ho ras i curt: no volem que Ucraïna en surti perjudicada i no ens podem permetre una Rússia aïllada. Però l’allargament de la guerra ens allunya d’aquest doble desig. És un error enviar armament en quantitats ingents al règim ucraïnès. Aquest suport s’hauria d’emmarcar en una estratègia per finalitzar el conflicte. No perquè Ucraïna guanyi. Tot plegat només serveix per encoratjar el discurs abrandat de Zelenski; a distància, esclar. Qui l’assessora? El gran error del anglosaxons és continuar amb la mentalitat de la Guerra Freda. Volen veure una Rússia derrotada i Putin fora del poder. I això em temo molt que no passarà, perquè és just aquí on rau el conflicte que ha destapat Putin: Rússia ha de ser respectada, perquè no és un país qualsevol. I Putin representa, per a una gran part de russos –potser la majoria–, la recuperació d’un orgull que durant els darrers trenta anys ens hem dedicat a trepitjar. S’està aconseguint que Ucraïna esdevingui l’escenari d’un enfrontament entre els Estats Units i Rússia. El pitjor per als europeus.

És útil construir símils de proximitat, quan un conflicte no ens toca directament. Què succeiria si Mèxic pretengués formar part d’una aliança militar amb Rússia i Xina? Com també us podeu imaginar, aquesta guerra entre russos i ucraïnesos és com si ara ens dediquéssim a matar-nos entre catalans i mallorquins. Una altra: en un conflicte armat amb l’Aragó, com haurien de reaccionar els habitants de la Franja? Se solucionarien tots aquests problemes enviant-hi armes, només? Us poden semblar comparacions extemporànies i inoportunes, fins i tot desconnectades entre si. . Però les guerres són un cúmul d’anècdotes desafortunades que tenen lloc en el mateix punt i en el mateix moment.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

4 respostes a «Guerra d’Ucraïna: el pitjor escenari per a nosaltres»

  1. El president Putin, busca fer un toc d’atenció i frenar que l’OTAN continuï acostant-se-li, veu que el món occidental, li està desfent el perímetre, el que sí que sembla evident, és que un èxit puntual li pot anar molt bé.

  2. Estic bàsicament d’acord en el fons. Però crec que vostè parla com si Putin hagués sigut en algun moment una germaneta de caritat, la qual, si ens haguéssim portat molt bé amb ell, s’hauria comportat molt diferent. Crec que no és veritat. Precisament la UE, i especialment Alemanya ha sigut molt condescendent amb el règim de Putin. El que vol aquest règim és col.locar dirigents afins ( generalment sàtrapes) a tota una sèrie de països que ell decideix que han d’estyar sota la seva òrbita. El que no es pregunta és perquè quan hi ha una oportunitat la majoria d’aquests països volen fugir-ne . No ha dubtat a perpetrar grans massacres ja desde principis dels 2000, Vostè creu que els Bielorrussos estan contents amb Lukashenko ? Podem culpar als Finlandesos de voler entrar a l’OTAN després del han vist a Ucraïna ? només perquè això molesta Putin ? Certament hem de respectar Rússia, i hi hauriem de col.laborar . La qüestió és si això ha sigut mai possible amb Putin al poder.

  3. Bon article , com sempre.
    M’ha sobtat la comparació de catalans i mallorquins, perquè més aviat tinc la idea que entre russos i ucraïnesos, hi ha la mateixa tírria que entre castellans i catalans, que si que ens matem quan en tenim ocasió.
    JCM

  4. La vida m´ha ensenyat a no parlar del que no en sé. I per tant, tampoc no ho faré ara. Dit això, ccom sempre, l´article és molt objectiu i el que cal és evitar la guerra i per aixxò cal que ambdues parts si no guanyant, almenys que no hi surtin perdent. Cal trobar una solució no alimentar més la guerra.

Els comentaris estan tancats.