Hem de celebrar el primer d’octubre?

Deixeu-me que us digui d’entrada que no escric aquest article en representació de ningú, ni de cap partit polític ni de cap mena de col·lectiu. És més, segueixo els principis de llibertat de pensament i expressió que ens hem marcat els bloggers del ParlemClar, sense tolerar cap mena de censura ni de sobre-correcció política. A partir d’aquí, doncs, tot són pensaments meus i només meus, agradi a qui agradi i pesi a qui pesi.
La celebració del primer d’octubre, a la vista del que ha passat enguany, va pel camí de convertir-se en una altra commemoració d’oportunitats perdudes, a l’estil del 6 d’octubre o el 14 d’abril o l’onze de setembre. Per algun motiu, tenim inclinació per les desfetes i les il·lusions esclafades…. potser perquè com a nació encara no hem obtingut cap victòria massissa, clara, incontestable. I potser sí, ves a saber, potser Groucho Marx tenia raó i acabarem transitant de derrota en derrota fins a la victòria final. No seríem el primer cas en la història.


Lluny de mi el desterrar la nostàlgia –la qual forma part necessària de l’esperit humà. Tampoc estic suggerint que passem de puntetes i ens oblidem del que va significar aquella impressionant votació de fa cinc anys. Cal recordar, cal aprendre lliçons i cal també celebrar i plànyer el passat a parts iguals. Com a historiador, i com a ciutadà atent, no puc ignorar el que hem viscut en moments de gran energia col·lectiva. Moments com aquell octubre de 2017 ensenyem molt sobre un poble, i en aquest sentit és certa aquella sentència que diu que hi ha dies que duren anys.
Ara bé, passats 5 anys tal vegada sí que val la pena anar per feina i fer balanç del que es va fer, sobretot si tenim la intenció d’aprofitar els cicles dels temps i preparar-nos per quan vingui el ja cèlebre segon embat. Per tal de simplificar la reflexió, he cregut que podia ser útil separar allò que és positiu i aprofitable i allò que més aviat caldria desar al calaix dels records de museu, no fos cas que la tornéssim a vessar. Som-hi doncs, intentem reflexionar sobre les lliçons del referèndum de 2017.

Què cal repetir

Objectiu. Estava molt clar que l’objectiu era l’obtenció de la independència política de Catalunya, en sintonia amb els programes dels partits i entitats independentistes. Créixer, dialogar, no prendre mal, evitar la fractura social etc., podien ser propòsits nobles i compartits, però no eren el punt d’arribada principal. De la mateixa manera que l’objectiu dels rivals era mantenir la unitat d’Espanya. La claredat de l’objectiu és fonamental.

Pla. Hi va ser, com a mínim fins a la celebració del u d’octubre. No tenim la bola de cristall i és molt difícil predir el futur. Però sí que es poden endreçar i planificar les accions i els passos que veiem necessaris per tal d’assolir un objectiu. Els acords parlamentaris, la logística, la prevenció de danys… tot això que condueixi al dia D, una data clara i popularitzable que fixi un horitzó creïble.

Acció. Vam muntar una votació amb una pregunta clara i pertinent, una organització per fer-ho rutllar… Vam fer l’1-O, però podríem haver tingut alguna altra idea i, mentre hagués estat concreta, senzilla de plantejament i oberta a tothom, hauria funcionat. Com uns anys abans amb les consultes populars, es va demostrar que la nostra gent vol tenir les mans i els caps ocupats. En canvi les declaracions i les contra-declaracions, les proclames abstractes i els debats genèrics no serveixen gaire.

Mobilització. La gent del carrer, més enllà del que pugui votar a les eleccions i el que digui a les enquestes, ha de tenir l’oportunitat de col·laborar en l’embat. La incorporació ha de ser fàcil, però no cal que la feina sigui poca. L’experiència demostra que la base s’amplia no pas a base de discursos, sinó d’oportunitats elèctriques que motivin a les persones; i desmobilitzar és per definició tot el contrari de créixer.

Actitud. En el crescendo que va portar a l’octubre, hi va haver grans dosis d’intel·ligència tàctica. Els grans problemes (per exemple el proveïment d’urnes) es van saber resoldre amb audàcia. I la immensa majoria dels implicats van actuar amb sentiment altruista, sabent que personalment només en podien treure maldecaps. Per molt que s’hi hagin esforçat els tribunals espanyols, no hi ha trobat cap exemple d’enriquiment o lucre individual. El coratge i l’actitud de sacrifici, a qualsevol escala, va ser la nota dominant.

Què no s’ha de tornar a fer

No tenir por. No és bona companya de la política, la por; i sol portar a actituds d’acusada prudència i conservadorisme. A partir del 1-O, i també del 3-O, hi va haver un temor galopant pel que podia passar; repressió, vessament de sang, falta de suports… Així com en l’escalada hi va dominar el coratge, en la desescalada es va escampar el pànic a les conseqüències dels actes de cadascú. I al final la garrotada va venir prou rotunda, amb suspensió de l’autogovern, presó, exili…

No barallar-se. Amb la desbandada, van aparèixer els retrets reiterats i estèrils. No es tracta tant d’instaurar un sistema de partit únic sinó d’aplicar el que es va viure en la corba ascendent del procés; grans acords estratègics entre les parts. Líders, partits i entitats van tenir diferències agudes; però les van saber superar per contribuir a una causa superior, justa i generosa, que era donar la paraula al poble.

No esperar. Vam deixar passar l’onada i el ritme enèrgic que ens portaven a un altíssim nivell de força. L’u d’octubre vam tenir més força que mai, però la vam posar a dormir. Del dia 3 fins al dia 10, va passar una eternitat imperdonable sense aprofitar l’empenta popular –quan era el moment d’aprofitar la corba ascendent. Esperàvem ser més, rebre suports internacionals, negociar amb el govern espanyol… el que fos. Hauríem hagut de continuar portant la iniciativa.

No enganyar. No només és moralment reprovable, dir falsedats és contraproduent per a un moviment de masses. S’ha de complir el que es promet, i ho hem de fer tots, però especialment els que lideren. Si s’ha jurat valentia fins al final, doncs és el que cal fer. Si s’ha pactat proclamar la independència, s’ha de fer. Si algú s’ho repensa, cap a casa. No es pot enganyar. Es pot enganyar molta gent una vegada, o poca gent molt de temps, però no es pot enganyar tothom molt de temps.

Segur que podeu afegir reflexions al voltant de les que he exposat. Sens dubte, es poden retocar i afegir o eliminar alguns dels punts ressenyats. Hi sou benvinguts. Però en tot cas és important assumir la força que ens va donar l’1 d’octubre i abandonar les febleses. Que quan els vents de la història ens portin una segona oportunitat –sempre ho fan- ens agafin preparats.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

3 respostes a «Hem de celebrar el primer d’octubre?»

  1. L’article erra en la major, que no té en compte perquè no ha entès: per fer la independència cal voler-la, no només desitjar-la; per fer la independència cal voler-la, no jugar tribalment a voler-la. Per fer la independència cal primer, abans de fer cap referèndum, votar partits independentistes, i no estafadors que asseguren l’autonomisne espanyol mentre, per tant, permeten que es continuï eternament continuar jugant de forma tribal a voler la independència. Fins que ja no quedi ni tribu perquè haurà quedat assimilada, un cop residual.

  2. No entraré a jutjar el que l’autor diu, és la seva opinió i l’he de respectar.
    Però ja que servidor, independentista convençut, no disposa de tribuna pública on expresar la seva opinió ho faré en aquest comentari, intentaré ser breu.
    1. Considero que va ser un error que la consulta de l’1O fos sobre independència sí o no. Crec que el millor hauria estat consultar a la ciutadania sobre “El dret a decidir”, això hauria convocat a aquest famós 80% que tant s’ha dit que recolzava aquest dret. Imagineu el que hauria estat pel govern espanyol i per la resta del mon un resultat com aquest?
    2. Ignoro perquè no es fa fer així però denota una falta de visió i una pressa incomprensible per a mi. De fet portem perduts 5 anys perduts segons el meu criteri per aquesta causa. Tot això no puc evitar que em faci malpensar.
    3. Si s’hagués fet la consulta en el sentit que apunto s’hauria hagut d’explicar als que no entenien el perquè de la independència els beneficis que aquesta representaba per la ciutadania catalana, amb pels i senyals, cosa que encara molts esperen i esperem. Com a expert en màrqueting no puc evitar pensar que quan algú vol vendre un producte el primer que ha de fer és explicar clarament les seves virtuts i el que el client rebrà en adquirir-lo.
    4. Potser amb una consulta en aquest sentit ens hauríem estalviat tanta violència aquells dies i tanta repressió posterior. En definitiva tant dolor i finalment desencís que ara haurem de superar només amb la nostra convicció.
    5. En aquells dies es varen dir moltes coses per part dels nostres polítics. Moltes d’elles pures mentides de les que potser algun dia algú aclarirà el perquè. Jo ara mateix i amb la informació de que disposo no puc més que pensar que en tot això hi ha hagut molta traïció, molta infiltració, poc càlcul o bé el que és pitjor, una manipulació per interessos espuris del sentiment de milions de persones. Imperdonable.
    6. Haurem de tornar a començar, sí, però espero que no amb aquests polítics ni amb aquesta falta d’estratègia que ha resultat nefasta pel nostre país. Però primer haurem d’aprendre a que no ens prenguin per idiotes a cap banda de l’Ebre. Aprendre a vendre el dret a decidir i posteriorment els beneficis materials de la independència, però no a Madrid, sino al veí del nostre carrer que el que vol sentir amb péls i senyals és que la seva vida i la dels seus amb la República Catalana millorarà.

    Encara podria allargar-me molt més però ja hi ha prou per avui. Gràcies.

  3. Estic d’acord Alfred només l’acció ens farà lliures i no es poden fer truites sense trencar out. Cal fugir de la paràlisi per l’anàlisi, focalitzar en l’objectiu i no en les dificultats i estar disposat a fer els sacrificis que calguin. Aquests són el comportament i l’actitud que ens portaran a la independència. Això no té aturador…

Els comentaris estan tancats.