(i 5) Reprendre la iniciativa. (sèrie Volem la independència?)

 

 

Alfred BOSCH

És autor de la novel·la El Temple dels Pobres

Article continuació de https://www.parlemclar.cat/4-lideratges-audacos-serie-volem-la-independencia/

La consigna final seria; més traça que pes. Acabo aquesta sèrie mirant d’apuntar algunes fórmules que ens poden ajudar a superar la inacció que he destacat en els anteriors articles. Vist l’escenari dels ànims generals, el rol dels partits polítics i els lideratges actuals, voldria proposar un conjunt de línies que passarien, en termes generals, per la represa de la iniciativa. Fins al 2017, un dels principals motors i èxits de l’independentisme català va ser una gran audàcia, amb la capacitat de passar al davant del rival i fins i tot sorprendre’l a cada passa. Atès que en potència econòmica, comunicativa i diplomàtica el Regne d’Espanya s’ha mostrat molt robust, l’agilitat és indispensable. Aventurem a continuació algunes possibles claus d’una represa;

  1. Estirar els partits. En un dels escrits anteriors, ja vaig expressar la necessitat de comptar amb els partits polítics, a la vista que no hi ha procés d’emancipació que no hagi comptat amb formacions organitzades, presència als parlaments i municipis, i una certes jerarquies. També vaig apuntar la necessitat, òbvia, d’acompanyar la feina dels partits amb la d’organitzacions de la societat civil que puguin operar amb més llibertat i pressionar sempre que calgui sense quedar atrapades a l’interior del sistema. Tot plegat no és cap secret; és el que hem viscut al llarg de la dècada prodigiosa de l’independentisme.

L’espai que en el seu moment van ocupar els comitès organitzadors de les consultes populars va desembocar en gran mesura a l’ANC; i aquesta entitat ha compartit al llarg d’uns anys el protagonisme cívic amb Òmnium Cultural. Però a ningú no se li escapa que el dinamisme i les convocatòries d’abans són avui molt difícils, i per tant s’han de reinventar. S’han de dissenyar fórmules noves, segurament entre les que es couen ja en l’ambient.

  1. Motors de mobilització. Ni les campanyes triomfalistes (Ara és l’hora!) ni les denúncies de repressió (Llibertat presos polítics i exiliats!) poden ser els únics instruments del moment present. Però per sort o per desgràcia, l’estat espanyol no deixa d’oferir vies per a la reivindicació. Una d’elles, no cal dir, és la defensa del model escolar i la immersió lingüística. En això el govern català podia haver estat més hàbil, i en lloc d’assumir una confrontació amb la comunitat educativa, buscar la complicitat en un període tan delicat com l’actual. Però en qualsevol cas, se’ns obre una escletxa immensa per combatre l’estat a partir dels seus abusos.

Una altra via oberta és la dels recursos i infraestructures. El poder espanyol no ha estat prou llest per intentar comprar els catalans amb inversions i projectes nous, i així tornem a estar on hem estat sempre; dèficit inversor, dèficit fiscal i dèficit polític. Alguns es queixaran, amb raó, que tornem a entrar en el conte de l’enfadós, una cantarella molt familiar que voldríem deixar enrere. Però el cas és que la sensació de ritornello la podem compensar amb una bona notícia, des del punt de vista mobilitzador; continuem tenint un bon sac de raons.

  1. Explotar les fortaleses. Aquesta és una història de David i Goliat, i tothom té molt clar qui és qui en aquesta lluita. Ara, l’independentisme té alguns punts forts, i els ha d’aprofitar. El més fort, sens dubte, és el discurs democràtic. Apropiar-se dels valors democràtics, demanant abans el vot que no pas la secessió, és un dels encerts històrics de la causa catalana. Té una enorme capacitat de seducció a l’interior i també a l’exterior, davant la pobresa argumental d’aquells que diuen que votar és il·legal.

Una segona eina, que es podria aprofitar molt més, és la que donen, precisament, els resultats a les urnes. Les majories parlamentàries a Catalunya, i el tan repetit 52%, segur que dóna molt més de sí. Per no parlar de la força dels partits independentistes a les Corts de Madrid, on si volguessin podrien fer caure governs. Si ajuntem les dues fortaleses citades, el potencial del moviment seria immens. Imagineu-vos una campanya en la que no es donés suport a cap govern espanyol que no fos democràtic –és a dir, que no reconegués el dret a l’autodeterminació i no volgués acordar un referèndum.

 

Comptat i debatut, només he mirat d’aportar algunes idees i propostes, amb la convicció que el poble de Catalunya té els recursos que cal, sobretot humans, per encetar una nova fase de redreçament. No som els més forts en aquesta pugna amb els poders de l’estat, però no som de cap manera els més rucs. En les últimes dècades ha estat així, i si bé soc conscient que no som en el moment més dolç, també podem dir que n’hem passat de molt més magres, i penso que ens en sortirem perquè tenim una gent admirable i un país formidable.

 

(final de la sèrie)

428811

 

Continuació de https://www.parlemclar.cat/4-lideratges-audacos-serie-volem-la-independencia/

 

 

La consigna final seria; més traça que pes. Acabo aquesta sèrie mirant d’apuntar algunes fórmules que ens poden ajudar a superar la inacció que he destacat en els anteriors articles. Vist l’escenari dels ànims generals, el rol dels partits polítics i els lideratges actuals, voldria proposar un conjunt de línies que passarien, en termes generals, per la represa de la iniciativa. Fins al 2017, un dels principals motors i èxits de l’independentisme català va ser una gran audàcia, amb la capacitat de passar al davant del rival i fins i tot sorprendre’l a cada passa. Atès que en potència econòmica, comunicativa i diplomàtica el Regne d’Espanya s’ha mostrat molt robust, l’agilitat és indispensable. Aventurem a continuació algunes possibles claus d’una represa;

  1. Estirar els partits. En un dels escrits anteriors, ja vaig expressar la necessitat de comptar amb els partits polítics, a la vista que no hi ha procés d’emancipació que no hagi comptat amb formacions organitzades, presència als parlaments i municipis, i una certes jerarquies. També vaig apuntar la necessitat, òbvia, d’acompanyar la feina dels partits amb la d’organitzacions de la societat civil que puguin operar amb més llibertat i pressionar sempre que calgui sense quedar atrapades a l’interior del sistema. Tot plegat no és cap secret; és el que hem viscut al llarg de la dècada prodigiosa de l’independentisme.

L’espai que en el seu moment van ocupar els comitès organitzadors de les consultes populars va desembocar en gran mesura a l’ANC; i aquesta entitat ha compartit al llarg d’uns anys el protagonisme cívic amb Òmnium Cultural. Però a ningú no se li escapa que el dinamisme i les convocatòries d’abans són avui molt difícils, i per tant s’han de reinventar. S’han de dissenyar fórmules noves, segurament entre les que es couen ja en l’ambient.

  1. Motors de mobilització. Ni les campanyes triomfalistes (Ara és l’hora!) ni les denúncies de repressió (Llibertat presos polítics i exiliats!) poden ser els únics instruments del moment present. Però per sort o per desgràcia, l’estat espanyol no deixa d’oferir vies per a la reivindicació. Una d’elles, no cal dir, és la defensa del model escolar i la immersió lingüística. En això el govern català podia haver estat més hàbil, i en lloc d’assumir una confrontació amb la comunitat educativa, buscar la complicitat en un període tan delicat com l’actual. Però en qualsevol cas, se’ns obre una escletxa immensa per combatre l’estat a partir dels seus abusos.

Una altra via oberta és la dels recursos i infraestructures. El poder espanyol no ha estat prou llest per intentar comprar els catalans amb inversions i projectes nous, i així tornem a estar on hem estat sempre; dèficit inversor, dèficit fiscal i dèficit polític. Alguns es queixaran, amb raó, que tornem a entrar en el conte de l’enfadós, una cantarella molt familiar que voldríem deixar enrere. Però el cas és que la sensació de ritornello la podem compensar amb una bona notícia, des del punt de vista mobilitzador; continuem tenint un bon sac de raons.

  1. Explotar les fortaleses. Aquesta és una història de David i Goliat, i tothom té molt clar qui és qui en aquesta lluita. Ara, l’independentisme té alguns punts forts, i els ha d’aprofitar. El més fort, sens dubte, és el discurs democràtic. Apropiar-se dels valors democràtics, demanant abans el vot que no pas la secessió, és un dels encerts històrics de la causa catalana. Té una enorme capacitat de seducció a l’interior i també a l’exterior, davant la pobresa argumental d’aquells que diuen que votar és il·legal.

Una segona eina, que es podria aprofitar molt més, és la que donen, precisament, els resultats a les urnes. Les majories parlamentàries a Catalunya, i el tan repetit 52%, segur que dóna molt més de sí. Per no parlar de la força dels partits independentistes a les Corts de Madrid, on si volguessin podrien fer caure governs. Si ajuntem les dues fortaleses citades, el potencial del moviment seria immens. Imagineu-vos una campanya en la que no es donés suport a cap govern espanyol que no fos democràtic –és a dir, que no reconegués el dret a l’autodeterminació i no volgués acordar un referèndum.

 

Comptat i debatut, només he mirat d’aportar algunes idees i propostes, amb la convicció que el poble de Catalunya té els recursos que cal, sobretot humans, per encetar una nova fase de redreçament. No som els més forts en aquesta pugna amb els poders de l’estat, però no som de cap manera els més rucs. En les últimes dècades ha estat així, i si bé soc conscient que no som en el moment més dolç, també podem dir que n’hem passat de molt més magres, i penso que ens en sortirem perquè tenim una gent admirable i un país formidable.

 

(final de la sèrie)

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

Una resposta a «(i 5) Reprendre la iniciativa. (sèrie Volem la independència?)»

Els comentaris estan tancats.