I si parlem de l’extrema esquerra, també?

Per les circumstàncies que ens ha tocat viure al llarg dels segles xix i xx, i com a conseqüència del típic subjectivisme mediterrani –«més val caure en gràcia que ser graciós»–, els catalans tendim a analitzar els fets en funció de la simpatia que ens generen els protagonistes. Penso que també cal afegir-hi l’efecte llagrimeta que tant ens agrada. Si una cosa ens provoca llàstima, aleshores la tendència a estar-hi a favor augmenta considerablement. Volem captar la simpatia del públic? Llagrimeta i avall. D’això, els de la famosa Marató de TV3, amb els seus anuncis, en saben un ou.

El cas és que hi ha un cúmul de fets que ens porten a veure amb més simpatia l’extrema esquerra que no pas l’extrema dreta. El populisme d’esquerres parla d’uns desafavorits –pels quals no pensa fer gairebé res– que, automàticament, fem nostres. És un símptoma estès per tota aquella Europa continental que no va estar sota la bota del comunisme. Però a casa nostra adquireix dimensions ridícules.

El feixisme, durant Franco, va empitjorar la tendència, perquè nosaltres tendim a equiparar l’extrema dreta europea –no parlo dels partits filonazis– amb l’espanyola. Se’ns fa difícil entendre per què tanta gent ha votat el partit de la senyora Le Pen. Ignorem una característica específica de l’extrema dreta espanyola: que és feixista. I aquesta és una especificitat que distorsiona qualsevol anàlisi que vulguem dur a terme sobre l’extrema dreta europea. Bona part del problema deriva del fet que ens pensem que el perill de l’extrema dreta espanyola és el del feixisme en general. No som prou intel·ligents per veure l’especificitat del nostre cas concret. La realitat és que els feixisme espanyol ens voldria veure desapareguts culturalment i nacionalment. I és aquí on cometem l’error. No centrar-ho únicament en els cas dels catalans. Pretenem demostrar a tothom que els nostres enemics també ho són de la humanitat. Si ens centréssim en el mal que l’extrema dreta espanyola vol per als catalans, en lloc de centrar-nos en la seva ideologia, ens adonaríem que tota la resta de partits espanyols ens desitgen el mateix. Amb alguns petits matisos que afecten el tempo, els mètodes i les formes. Però res més. O és que encara hi ha algú que ho dubti?

El fet no és nou. La Guerra Civil es presenta com una guerra entre bons i dolents. Quan l’única realitat és que hi havia un govern legítim i que els colpistes eren els il·legals. La Guerra Civil va ser el final d’un seguit d’errors acumulats històricament on tots eren dolents. M’apunto a l’actitud que va adoptar el periodista Manuel Ibáñez Escofet, i que explica molt bé a les seves memòries: durant la postguerra es va negar a donar la mà a ningú de la generació anterior. Ni d’un bàndol, ni de l’altre. I vull recordar, un cop més, el pobre Orwell, que va quedar esmaperdut en veure que a Catalunya la majoria dels que lluitaven al bàndol republicà eren antifeixistes, però en cap cas antitotalitaristes. Suposo que si hagués guanyat el bàndol republicà i s’hagués instaurat aquí un règim estalinista ara el sentiment seria invers i s’assemblaria bastant al dels antics països comunistes de l’est: «Europa flirtejava amb el comunisme i només vam rebre simpaties dels Estats Units. Visca l’OTAN!».

Hem analitzat mai els mals que el populisme d’esquerres ha causat a Catalunya? Agafin la CUP. Per culpa seva, el candidat que havia guanyat les eleccions (Artur Mas) va acabar a la «paperera de la història». I la població ho va acceptar sense posar el dit a l’ull als responsables –cosa que ja diu prou del tarannà democràtic del país. Després van continuar amb l’afer de la investidura del candidat Turull. El pacte amb ERC és patètic i, si no fos perquè ajuda a destrossar el país, fotria riure. Ara s’oposen a ajudar amb armes Ucraïna. I me’n deixo moltes al calaix. Una pregunta: heu vist gaire gent de la CUP a la presó? Si girem la mirada cap al Comuns, també quedarem ben servits. A part de la tradicional incompetència postural que molts babaus aplaudeixen, no ens adonem que la Colau és alcaldessa d’una de les ciutats més importants d’Europa amb només el 13,7 per cent dels vots. Una exactivista demagoga. Passeu revista al que li costen a l’erari públic les gracietes de la nostra esquerra de vitrina. Per exemple, el desequilibri de balances fiscals de Catalunya respecte d’Espanya es manté per culpa dels Comuns, que no volen ni sentir-ne a parlar. I heu sentit alguna crítica en aquest sentit per part de la CUP?

A fora d’aquí tenen molt clar que a Madrid es governa amb l’ajut de l’extrema esquerra populista –llegiu la premsa de fora, si us plau!. I els danys a la imatge de l’independentisme que l’aliança amb la CUP ha generat arreu del món són irreparables. No es pot demanar simpatia per la nostra causa a cop d’aliances amb uns tocatimbals perillosos. Tenir por de l’extrema dreta i prevenir-se’n és correcte. No fer-ho de l’extrema esquerra és de tanoques. Hi ha països que no abaixen la guàrdia, en aquest sentit. Nosaltres anem badant.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

8 respostes a «I si parlem de l’extrema esquerra, també?»

  1. En relació al destronament D en Mas finalment l Anna Gabriel, personatge com hem pogut comprovar com a mínim dubtós li va fer un favor. Li van encolomar el mort a un noi de Girona que si no hagués marxat fora ell probablament l únic que hagués pagat per l 1 D octubre.

  2. Un dels problemes que planteja l’extrema esquerra és que juga al que va fer Trump. En Melenchon, a França, vol fer veure que Macron ha estat elegit per fer front a l’extrema dreta. Una operació de voler desligitimar el que ha guanyat. Per això l’extrema dreta i l’extrema esquerra són similars pel que respecta al perill per la democràcia.

  3. Extrema esquerra hi haura sempre,igual que extrema dereta,i sempre hi haura gent que’ls votarà.Fora bo que no els tractessin d’ estúpids,tenint en comte el que la resta de partits estan fent a casa nostra,que crec que no es per tirar cohets.

  4. Bé, un altre article per emmarcar. Ja ho sabem i -qui ho sap més, és Madrid!-, mentre vegin que poden anar imposant els interessos espanyols a Catalunya, poc importa com ho han de fer. I ara, com que a Catalunya, va patir el franquisme, al subconscient quan algú proposa alguna cosa si un hom fos de dreta, ja li barren el pas. En canvi, si la mateixa proposta ve per l´esquerra o l´extrema esquerra, pot entrar amb vaselina. La prova, com deia, és que Madrid sap que no pot imposar els seus interessos a través dels partits de dreta però sí, els mateixos interessos si ho fa per l´esquerra. Un servidor que he estat especialitat en la llengua, sempre ho vaig veure així ja al segle passat. Confonen una dreta civilitzada europea amb l´ecspanyola que són feixistes. Però l´esquerra ecspanyola és tan anticatalana com la dreta. I els d´esquerra catalans -que es creuen que per la lluita de classes són col.legues-, donen suport als esquerran ecspanyols.
    Encara el dia de Sant Jordi, un conegut que era de la CUP i ara dels Comuns -cada dia pitjor-, em va dir que havia donat suport….”als comuneros de Castella”. Es pot ser més idiota? Algú ha vist mai algun espanyol donant suport a la Independència de Catalunya i a la seva llengua? No.
    Doncs, amb el franquisme al borbonisme hem passar de la pena de mort a la cadena perpètua. Però amb la República espanyola és una altra cadena perpètua. Per República? No. Per espanyola! Per tant, han canviat les formes del franquisme a ara, però el fons és exactament anàleg. Com diu molt bé el Sr., Roig, com hem d´agafar simpaties a l´estranger si, els diem que, amb la Independència de Catalunya farem una revolució! Com va dir el nacionalista ecspanyol de la CUP Albert Botran. Resultat: Suport: 0. I quan ens van pegar el dia 1 octubre teníem almenys moltes simpaties a Europa, ara hem perdut fins i tot, això. I tot ve de no saber distingit els drets (independència) amb les opcions (partits polítics), però enlloc d´aprendre, durant els 40 anys de postfranquisme, han acabat perdent el poc que sabien.

  5. Excel.lent, aclaridor article, que naturalment els catalans no voldran entendre ni l’entendrien encara que volguessin, car l’estupidització del país és colossal, i precisament en el sentit que en aquest cas indirectament denuncies: el papanatisme i la superioritat moral.

  6. Artur Mas anaba 4 a la llista de Junts pel Sí del 2015.
    La CUP i Comuns destrossen tot el que toquen.

  7. “La realitat és que els feixisme espanyol ens voldria veure desapareguts culturalment i nacionalment”
    I jo hi afegiria també “físicament”.

Els comentaris estan tancats.