I si parlem del mocador al cap?

Quan jo era petit moltes dones d’edat avançada –les típiques iaies– vestien de negre i duien un mocador al cap. El missatge era que topaves amb una dona que ja havia vist moltes morts, sobretot la del seu marit. El conservadorisme sempre ha estat una tradició agrària. Per tant, de dones de negre amb el mocador al cap se’n veien més als pobles que no pas a ciutat.

 

No fou mai el cas de la meva àvia paterna –no vaig conèixer la materna–, que no es va posar mai de negre, ni tan sols temporalment quan va morir el seu marit. Val a dir que aquella dona no estimava els convencionalismes. Malgrat que no era habitual a l’època –havia nascut el darrer decenni del segle xix–, fumava cigarrets quan s’esqueia. Potser degut a aquests antecedents, a la família l’ús del mocador al cap sempre va ser vist com un símptoma d’immobilisme religiós.

 

Un dels fets que més em revoltaven durant el franquisme era l’aversió que el règim social imperant –el feixisme n’era el portaveu oficial– mostrava cap a tot allò que representava la posada al dia en hàbits que ens venien de fora. Sempre m’ha revoltat l’immobilisme, l’aversió a la innovació i a la modernitat. Considero un perill aquella gent que no accepta els grans trets que marca la història de la humanitat en cada moment. Aquest tipus de negacionisme ha comportat moltes desgràcies. I entre nosaltres sovint es vol fer passar l’immobilisme per conservadorisme o tradicionalisme.

 

És en aquest sentit que, ja d’adolescent, quan no ens arribava immigració de cap mena, amb la gent amb qui em relacionava criticàvem el fet que les dones portessin mocador al cap. I no he canviat. Em sembla que tapar-se el cap amb un mocador, si no és que és un acte de pura coqueteria i per tant perfectament intermitent, és una aberració. Em neguiteja veure dones abillades amb mocador com a peça de vestir permanent i obligada, ni que sigui per convicció. És la representació d’un immobilisme religiós molt perillós.

 

Bé, immobilisme potser no és la paraula escaient, si s’aplica al món islàmic. Perquè no ha romàs pas immòbil. Ha retrocedit. Busqueu imatges dels anys seixanta de la vida al carrer a les ciutats del Magreb, d’Egipte o del Pròxim Orient –tret de la península d’Aràbia–, de l’Iran, de l’Iraq, etc. Us sorprendrà la modernitat en la manera de vestir de les dones. Busqueu el discurs de Nasser –el líder arabista que va governar Egipte quinze anys, fins al 1970– ironitzant sobre la possibilitat que les dones fossin mai forçades a portar mocador al cap. Encara que enfrontat a Occident, Nasser sempre va perseguir la modernitat del món àrab. Pensava que era en aquesta mancança on es trobava la llavor del seu secular endarreriment. Tenia raó. Mort ell i encimbellats els integristes a Pèrsia –amb la simpatia del progressisme occidental–, l’ombra i la regressió van tornar a empastifar els països de cultura àrab.

 

L’actitud d’Occident ha estat hesitant pel que fa al respecte d’alguns dels hàbits que ha portat la immigració. No ha estat així a Amèrica, on, si bé es respecten moltes de les tradicions religioses diverses, preval, per sobre de tot, el «contracte amb Amèrica». A França, sembla que el poder també ha decidit que no hi ha res per sobre dels valors republicans i de la Revolució. A Europa la qüestió ha comportat grans debats. No pas aquí, on la població no debat mai res. Poc podem esperar d’uns partits gestionats per incompetents. I tots sabem l’objectiu que es persegueix quan es permet, o es fomenta, l’ús del mocador entre les diputades companyes de files. Està clar que no es denuncia el fet com el que és: un retrocés en el procés cap a una modernitat que tots hauríem d’abraçar. Si la pressió social va fer abandonar l’hàbit del mocador negre de les iaies –perquè majoritàriament es considerava una mostra d’endarreriment–, hem d’abaixar la guàrdia ara per mor d’una falsa tolerància? I tot mentre als països més intolerants la població està morint per defensar la llibertat de no portar el cap tapat? Quina mena de solidaritat mostren les dones catalanes que es tapen el cap? A les capitals europees s’estan fent manifestacions. On són les nostres manifestants d’estètica «jo també soc adúltera!», però en versió mocador? Ho sento, però, personalment, poso aquesta gent sota sospita.

 

La nostra premsa va començar a informar de la mort de Masha Amini a l’Iran quan a l’estranger ja portaven quatre dies parlant-ne. I ara els costa informar-nos que el govern islamista està matant dotzenes de persones, inclosos nens. Normal, no fos cas que fossin titllats d’abandonar el progre-maccarthisme tòpic i benpesant que controla l’ofici.

 

Com a bon lliberal, jo no prohibiré mai l’ús del mocador. Però tampoc em quedaré callat davant una pràctica que em sembla perversa, contrària a tot esperit modern i promoguda per l’immobilisme religiós. I, si mai voto, no serà a partits que incloguin diputades que promouen aquest retrocés. Cal assenyalar els comportaments tebis amb els valors democràtics occidentals. Aquells que tracten amb frivolitat principis que tanta sang han costat de conquerir a l’Occident cristià.


El diari Le Monde de dimecres 28 de setembre 2022 informant en portada sobre els fets que estan tenint lloc a Iran

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

10 respostes a «I si parlem del mocador al cap?»

  1. L’any 1988 era a Bèlgica i vaig conèixer una mediadora intercultural que gestionava les clàssiques disputes familiars entre pares conservadors i les filles que volien maquillar-se i sortir de nit amb les amigues. 30 anys després als suburbis d’Anvers o Brussel·les els musulmans de més edat viuen amb por l’ascens de l’extremisme de caire religiós entre els joves musulmans. Comentaris com aquest o les lleis restrictives de Sarkozy han convertit un tros de tela en un símbol identificador i de resistència contra el poder. Convindria pensar-hi.

  2. Benvolgut Sr. Roig,

    Permeteu-me una clarícia modesta sobre una valoración seva: «El conservadorisme sempre ha estat una tradició agrària». El món agrari no és conservador de naturalesa, més bé tradicionalista. És la tradició qui li dona el repeu per a millorar i innovar. El món agrari és, per sorpresa de molta gent, capdavanter en molts aspectes tècnics i els pagesos i empresaris estan molt oberts a la innovació. Per tant, en el meu pensar, més que conservador, el món agrari és tradiconalista entès com la base per a no perdre allò que es té acumulat però sempre amatent a l’obertura.

  3. M´han trucat un parell de cops i he perdut el fil.
    Deia que, al Parlament, l´únic que sortia del Parlament perquè és intolerable que es parli castellà era l´amic Casanovas d´Olot, militant d´ERC, fill de l´escultor Casanovas. Doncs aquest senyor sortia per no sentir el castellà. Hi ha algun diputat que ho faci? No. La CUP fent riure i per aúmmum dient-li totalitari quan ells també ho són, en posicionar-se en l´extremisme. En aquest cas, l´extrema esquerra. Potser ho fan per allò que els extrems es toquen. I consti que també hi tinc alguns coneguts. I saben què respondre quan ens agredeixen en llengua espanyola ni a dins ni a fora del Parlament. I repeteixo tots els partits. Hi ha el pacte de deixar morir la llengua sense fer mal a ningú. Ho va dir el Psoe a la transició.Mireu ara ensenyaran àrab al Bages, mentre no saben prou el català. On s´és vist això? Doncs el que hem dit.

  4. Un cop més, Sr. Roig, dispensi´m si passo un xic de llarg amb el tema del mocador i hi torni amb el que m´ha passat amb la llengua. Sí, la de Catalunya!
    Tan sols dir, sobre el mocador al cap que les meves dues àvies el portaven si entraven a la missa i se´l treien després. En efecte, un fet que ja la generació posterior, tal vegada el van portar un parell de cops que jo recordi. I la tercera, cap ni un.
    I just ahir, parlàvem amb l´esposa que a Canadà hi ha manifestacions favorables a la dona i aquí CUP i ER van en direcció contrària! No se n´adonen? Doncs no. Exactament com quan van votar contra Israel i a favor de Palestina, el muftí del qual fou convidat per Hitler, i naturalment, acceptà. Mentre els jueus eren exterminats. Algú encara es creu que tothom lluita per la independència?
    No és d´estranyar que a dins les associacions o partits tinguin infiltrats espanyols perquè no ens crec tan rucs com per anar en contra la independència i ara ja ràpidament.
    Com ahir, quin desastre de Parlament que tenim. Fixem-nos que la CUP s´enfada perquè un partit ecspanyol diu coses que no li agraden. Bona manera de ser demòcrata! En canvi l´única persona que sortia del Parlament perquè es parlava castellà i això és intolerable en un Parlament demòcrata, la resta de diputats ja s´hi troben bé amb la Lengua del Imperio. A l´ensems que a ells no els deixen parlar català a Madrid. Com a de ser. S´ha de parlar a Europa.
    I ja que he parlat del català deixeu-me explicar què em va passar fa 15 dies. Quan era a una taverna esperant l´amic perquè em repassés un escrit en anglès, vaig demanar una cervesa. El cambrer sudamericà va dir que no entenia el català. Jo que truco al 112 a veure com poden fer perquè surti un cambrer professional que entengui la llengua del país on ha vingut a treballar. I que per tant, hi té obligació. Em diuen que prenen nota i que passen informació a la Urbana.Passa un quart i torno a trucar i em responen que ho passaran als mossos d´esquadra. Repeteixo l´adreça perquè no hi hagi mal entesos. Em recorden que les converses es graven. Doncs que ve perquè veurem com acaba tot plegat. L´amic se li retarda el taxi. Jo truco per tercera vegada. Sempre molt amables amb el somriure els llavis em diuen que tornen a avisar els mossos. A veure si aixequen acte i els claven la multa per anticatalans. Res, ve l´amic i em diu te´n sortiràs. El català està perdut. Prenem una cervesa cada u, i al cap de dues hores i mitja haig de marxar però abans truco per quarta vegada. Ara ja si posa una altra persona i em diu que tal dia farà l´any. Quatre trucades i em van deixar tirat. Aquesta és la consideració que mereix el català per part de TOTS els polítics del Parlament (recordeu que no votaré?), doncs així estan les coses. Un país que els seus polítics nacionals, i els seus polítics colonials, s´han posat d´acord per no normalitzar la llengua.
    I ara, algú que em demostri el contrari, perquè aquest fet n´és un, però enguany ja en porto mitja dotzena. Ho comprovem?

  5. “La població no debat mai res” I just a continuació, “poc podem esperar d’uns partits gestionats per incompetents”. O sigui que la població no debat mai res per culpa dels seus polítics incompetents. Quines coses, oi? Sensacional. Estic molt tranquil, doncs. Segons ens repeteix l’articulista a cada article (habitualment per omissió), el poble català és savi i una pobra víctima innocent dels seus partits. Si el poble no debat res és perquè, segons l’articulista, la incompetència dels partits els ho impedeix, pobrissons El fet que els votin reiteradament i que s’ho empassin tot, sense reaccionar el més mínim i sense debatre, efectivament, res, és culpa de la misteriosa influència que exerceix la incompetència dels polítics. Res. Per sucar-hi pa.

    1. Ricard, parteixes de la premissa que el sistema electoral i funcionament d’aquest govern representatiu és democràtic, és a dir, que dona poder al poble, i no és així. L’articulista ho va explicar fa un munt d’anys al llibre La Dictadura de la Incompetència.

      Felicitats per l’article, defensa impecable de la llibertat sense deixar marge a malpensar en racisme.

      1. No. Parteixo de la premissa que, com els fets demostren, adoren, veneren als seus estafadors perquè són “els Nostres”, dediquen llacets grocs, i a qui voten un cop rere l’altre sense reclamar cap alternativa. Al contrari. Ja els va bé. Quan s’ha presentat una alternativa independentista, no l’ha votada ni el Tato. Perquè tenen el que voten. Perquè voten el que volen. I són majors de 18 anys. La resta són milongues.

      2. Sra. Anna
        La felicito per treure el llibre del Sr. Roig : La dictadura de la Incompetència. Barcelona. 2008. Jo també el tinc llegit i subratllat perquè hi ha coses molt interessants. S´hauria de fer llegit als polítics del Parlament. Ara, l´entendrien, la majoria?

Els comentaris estan tancats.