Infectar l’opinió pública

Les notícies sobre com el periodisme dominant informa a Espanya no causen gaire sorpresa. No deixa de sobtar-me, però, el nivell de barra, de desvergonyiment. Un esperaria una mica d’ètica professional, un bri d’honra. Ni això. Al periodisme espanyol –que inclou el català– li cal una regeneració gairebé tan profunda com la que necessita la classe política. És a dir, fer tabula rasa. Les relacions incestuoses entre periodistes i polítics fa decennis que duren, a casa nostra. És possible que el tal Villarejo digués al Grup Planeta de què havia de parlar. I això és un escàndol extraordinari. Perquè l’ordinari, que és que els gestors dels mitjans atenguin les trucades dels polítics, ja ni ens immuta. I no ens enganyem, no em refereixo a Madrid, només.

La informació ha adquirit unes dimensions globals. Per això és tan preocupant aquesta manca total de competència entre els mitjans de casa nostra. Podríem dir que el mercat dels mitjans informatius és un mercat de competència imperfecta. De la mateixa manera que ho és l’immobiliari –els edificis no es poden importar–, el sector periodístic també és impermeable al que ve de més enllà de les nostres fronteres. És cert que hi ha diaris i televisions que, aparentment, competeixen entre ells. Però també que ho fan en un mercat tancat (l’espanyol) i fortament subvencionats per la classe política. La competència esdevé fictícia. Tenim com a exemple l’època autàrquica en què només es podien comprar cotxes fabricats a Espanya (Seat, Renault, Simca…). Hi havia una certa competència interior, però tots eren mediocres. Doncs bé, en tractar-se d’un mercat geogràficament petit, on, per afegitó, el consumidor no domina de manera fluida altres idiomes que no siguin el català o l’espanyol, el nostre mercat informatiu esdevé prim, de baixíssima qualitat. Fàcilment manipulable per a qui el subvenciona i, per tant, tòxic.

La sensibilitat democràtica catalana està sota mínims gràcies a aquesta mena de conxorxa entre periodistes i polítics. Seria bo que els mitjans catalans ens passessin l’enllaç on trobar qui els governa, com es financen i com ho fan per garantir la seva independència, com fan, per exemple, Le Monde, The Guardian i molts altres mitjans de tot Europa. 

El rol dels periodistes com a professionals dona per a un article sencer, que no descarto escriure, però sovint em pregunto per què aquest sector que tant exigeix dels altres no aplica el mateix raser a casa seva. Es critica el rol de tècnics, d’executius, de buròcrates de multinacionals que estafen… Però no es tracten mai a fons les estafes del sector periodístic, és a dir, pràctiques com ara amagar informació, no parlar de segons qui i, posats a fer, mentir directament. Podríem dir que el nostre sector periodístic porta molts anys estafant el país. Que hi ha periodistes que se la juguen i corren fora del camí? Sens dubte. Personalment, acostumo a patrocinar les activitats que impulsen el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Però el periodisme dels mitjans que tots tenim al cap, el d’aquells que les televisions reprodueixen dia sí i dia també, no val el que costa alimentar-lo.

Amb tot, el veritable altaveu de la incultura informativa ens arriba cada dia –amb una insistència martellejant, amb una intensitat aclaparadora– de la mà de les tertúlies radiofòniques i televisives. I amb una gran influència. Fa anys em van convidar a participar a més d’una d’aquestes tertúlies –totes prime time, no us penseu. Sempre vaig rebutjar la invitació. Són la frivolitat i la falta de deontologia en estat pur. Molts antics tertulians han anat desenganyant-se, i actualment, a les taules de les tertúlies hi seuen majoritàriament periodistes i polítics. Els tertulians cobren per dir segons què i deixen de ser convidats quan diuen el que no convé. Es fixen quotes ideològiques, però no pas buscant l’equilibri intel·lectual –l’intel·lecte a les tertúlies és nul–, sinó amb l’objectiu de deixar content qui paga o subvenciona. És a dir, si posen algú que simpatitza amb els partits x, han de posar algú que ho faci amb els partits y. És com si a un plat que ha quedat massa salat hi afegíssim sucre per compensar. L’estupidització adquireix dimensions bíbliques. El format, però, té un gran èxit. A l’emissora li costa poc; als tertulians els arrodoneix el sou sense haver de treballar –només han de xerrar unes quantes hores al mes– i el públic és feliç: una mena de Sálvame de luxe adornat de pretensions –en lloc de parlar de la Pantoja, parlen del Rufián. El mal que projecten les tertúlies sobre l’opinió pública és incommensurable. Estem davant d’un fenomen, un cop més singular a Europa, l’únic culpable del qual és el nostre periodisme.

Els espanyols potser no s’adonen que la premsa dominant els intoxica. Nosaltres, catalans, tampoc. Potser el nivell de grolleria és més baix aquí. No ho sé. L’aïllament informatiu dels catalans comença a ser una qüestió molt preocupant. Sigui com sigui, els nostres mitjans han aconseguit que, informativament –com en tants altres àmbits–, Europa comenci als Pirineus.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

8 respostes a «Infectar l’opinió pública»

  1. Els tertulians són una fauna que deixa molt de desitjar. Opinen de tot i no saben gairebé de res. El 324.cat que en els seus inicis prometia ja fa temps que he deixat de seguir

  2. Fa temps que Catalunya ha baixat de la Divisió d´Honor a Tercera! Quan jo era petit, (sóc jubilat), recordo que hi havia una competència ferotge entre Barcelona i Madrid. Llavors força igualats. Si aquí es feia un pavelló era més modern que el d´allà. I viceversa. Però en època franquista, Madrid, (Espanya estava ben depauperada), havia de guanyar a Barcelona en tots els sentits. I van començar a perdonar impostos als cotxes que es matriculaven a Madrid enlloc de la “província” corresponent. Per exemple els cotxes de la Kodak. I així sens parar. Per assolir això se serviren dels periodistes. Naturalment la gent es pensava que mort Franco això s´acabaria. Es mor el dictador espanyol i si fa no fa Madrid sobrepassa Barcelona per poc. I ha estat els 40 anys de postfranquisme que Madrid ha fet el salt deixant Barcelona a tercera! Fins a l´extrem que la Comunidad de Madrid (inventada durant la transició) ja ha passat no Barcelona, sinó Catalunya, deixant-la com una regió més de l´estat. I el poder dels periodistes ha estat clau per assolir-ho.
    És més, quan venia la immigració amb maletes lligades amb cordills, la gent gran em deia, això serà letal per a la llengua. Jo no ho entenia aleshores! Però pensava (l´únic error de càlcul que he tingut amb Catalunya) i d´encerts més que notables fins i tot més que polítics catalans i bascos! Bé, jo pensava que, innocent de mi, podríem demostrar a Europa que els catalans no érem com els espanyols. Perquè llavors no ho érem. I van sortir un parell de diaris espanyols que han fet la feina molt bé des del seu punt de vista. Un molt popular qque és per qui no agrada llegir i l´altre creient-se que són intel.lectuals, però l´únic que són, tal com ja es va veure abans qque sortissin, que serien nacionalistes espanyols. I llavors surt tv3 que va ser modèlica fins a acomplir en allò per la qual fou creada. Éss a dir que els immigrants aprenguessin català i es vaa assolir en un bon tros. I de retop els catalans que tampoc no en sabien. Però a poc a poc tv3 s´ha convertit en tve3, el tercer canal espanyol, dolenta en notícies, dolenta en programes i dolenta en catalanitat. Esborrant patriotes i promocionant nacionalistes espanyols. Després el diari AVUI es converteix en El Punt/Avui el qual ja em fa vergonya que un diari català hagués de demanar caritat per subsistir. I després l´ARA, que ja sabem que és censurador, com els millors temps franquistes quan perseguien el Canigó, Oriflama o Tele/Esteel.
    Així que, l´ètica ja brilla per l´absència d´ençà que hem entrat al segle XXI.
    Un cop més, han de fer com diu el Sr. Roig, tabula rasa. I començar de nou amb l´única fita d´assolir la independència nacional perquè a partir del punt 0, tindrem feina rai.

  3. Personalment crec que hi ha, al nostre pais, excepcions molt dignes. Com poden ser Vilaweb o El Mon, per exemple. De la premsa escrita no se’n salva cap, això és cert. I pel que fa a les tertúlies fa temps que no n’escolto cap. Foten pena.

  4. Totalment d’acord, el tema periodístic a Cat és aberrant, d’un fàstic colossal, i ja fa anys. Però el tema no em preocupa gens. Seria com preocupar-se per la mort. L’articulista mateix reconeix que “el poble és feliç”. Per tant, tothom aquí està feliç: polítics rentant cervells comprant el periodisme, tertulians sucant-hi, i poble ruquet enganyat i amb el desig irrefrenable de ser-ho. Per quina raó, doncs, he de pensar que la situació canviarà mai? Qui vol que canviï? Ben al contrari, home. Si ara mateix proposes un periodisme rigorós i treus al catalans la deixalla perfumada de superioritat moral de TV3 i els seus tertulians i gurus radiofònics, el poble et llançarà tomàquets, molt indignats. Perquè aquest poble amant de l’autoengany seria només infantil si no fos que els infants no tenen el cervell trinxat. Poble irrecuperable. No serveix ni per pal d’escombra.
    M’agraden molt els tomàquets que em llancen indignats quan els ho dic. En faig un bon pa amb tomàquet. De l’horta murciana, faltaria més.

    1. Molt i molt d’acord. Som un poble molt miserable i per damunt de tot molt covard (Fa cent anys, per disimular varen inventar la paraula seny, assenyat) i és covardia i submissió.

      1. Senyor Pere, fins a l’1-O jo també em pensava que el problema català era de covardia, però em vaig adonar, estupefacte, del meu error. Observi que no van tenir cap problema a deixar-se trencar la cara per la policia. I observi que repetien com lloros “volem votar”, perquè era la consigna oficial. La independència els importava un rave, perquè ells només volien votar, i prova d’això és que després no van reclamar als seus polítics estafadors el compliment del resultat a les urnes. El problema, doncs, és molt més greu que la covardia. De fet, és letal. Observi com després de deixar-se trencar la cara van defensar amb llacets grocs i tota mena de ridícules performances els seus estafadors polítics, quan ja havia quedat clar que mai havien tingut cap intenció de fer la independència. Breu: el problema català és que té per objectiu l’autocomplaença en el mer comunitarisme i la veneració dels propis gurus, el famós”sentiment de pertinença” tan pujolista, que té com a ingredients la satisfacció del victimisme i la superioritat moral vers Espanya. La independència ha estat un mer pretext per practicar-ho aquests anys, res més. El problema català és en definitiva la indigència mental. I això, malauradament, ni el miracle de Llàtzer no ho podria redreçar.

Els comentaris estan tancats.