Informar-se per ser infeliç?

Ja fa temps que he deixat de seguir determinades informacions. Ho he fet per un simple sentit d’higiene. Fins i tot diria que per un principi de supervivència intel·lectual. Els darrers anys, els nostres sistemes informatius pivoten sobre dues actuacions: xerrar, tot fent safareig, dels polítics ―no pas per debatre’n les idees polítiques― i difondre un munt d’informacions alarmistes per tal de captar audiència. Llegir l’entrevista que el diari Ara va fer al senyor Josep Cuní el 9 de juliol confirma les meves prevencions. Diu el senyor Cuní, amb molt bon seny: “Això d’haver d’estar anunciant la fi del món cada cinc minuts i, al veure que no es produeix, tornar-la a anunciar una altra vegada… No sé si porta enlloc, sincerament”. Aquesta és una idea, si no l’única, que es desprèn del diàleg amb l’entrevistador. La resta de l’entrevista confirma les meves prevencions. Safareig pur que domina el món periodístic: que si alguns sectors polítics li tenen mania al Cuní, que si allí li van clavar un punyal per l’esquena, que si tomba que si gira… No hi ha escapatòria: Sálvame de Luxe disfressat.

Una de les assignatures que vaig estudiar a la universitat fou Teoria de la Informació. No pas lligada al periodisme, sinó als sistemes informàtics i a la tecnologia de la informació. Un dels principis fonamentals que aprenies era que, per amagar informació vàlida, el millor mètode és inserir-la entre molta d’altra. Entre les tones de morralla, s’hi introdueix  allò  que es pretén ocultar. Es tracta de tècniques que es van començar a desenvolupar durant la Segona Guerra mundial, i internet n’ha confirmat la utilitat. Quan busques informació sobre un tema específic, has de parar una atenció enorme.

Un dels problemes amb què es topa a l’hora d’esbrinar quina és la informació bona respecte de la tòxica és la distracció provocada per la creació d’alarma social a cop de difondre notícies innecessàries o supèrflues però escandalosament dolentes. El bombardeig constant i embafador d’informacions referents al moviment LGTBI o les que parlen del canvi climàtic ―per cert, només ens falta sentir que el canvi climàtic genera violència de gènere― ofereix als mitjans la possibilitat d’importar qualsevol notícia intranscendent per a nosaltres que pugui tenir lloc al racó més insospitat del món. El resultat és que t’acabes amoïnant per coses que ni et van ni et venen.

El canvi climàtic ―que, sens dubte, té lloc― és l’excusa perfecta al llarg de l’any per a les animalades més peregrines. No hi ha treva. No importa si fa vuitanta anys va haver-hi una sequera més gran que l’actual: et diuen que és la segona des de fa molt temps i, per tant, es confirma el canvi climàtic. El periodistes que exerceixen d’homes del temps no donen treva. Aprofiten la meteorologia per colar-nos les dèries diverses que els turmenten. Et parlen d’unes inundacions en una regió de la Xina que no sabem ni on és ni ens importa. El cas és crear mal humor, mala consciència. Internet ofereix molt material a tot aquest periodisme catastrofista que busca notorietat.

També ens volen vendre ―i aquest és un fenomen internacional― la necessitat de la immediatesa, del temps real, per tal d’estar informats segon a segon. Una altra estupidesa. Per què he d’estar informat a l’instant de qualsevol cosa respecte de la qual, siguem sincers, ni puc fer res ni en tinc la intenció? Que si s’han reunit el primer ministre Sánchez i el president Aragonès a les dotze i acabaran cap a la una, que si la roda de premsa del Barça talla ―té pebrots!― l’emissió d’un canal de ràdio sencer, etc. Es tracta d’estar al minut de les collonades més inversemblants.

En resum, vaig decidir fa temps que no m’interessen determinades notícies que m’agafen lluny i que no tenen cap mena de repercussió per a mi, incloses determinades catàstrofes. I  tampoc sento cap interès per estar informat minut rere minut del que succeeix ―tret, per exemple, que es tracti d’un incendi forestal que avanci cap a casa meva.

Si a aquest meu, diguem-li, menfotisme útil li sumem la necessitat de no espifiar-la a l’hora de rebre la informació correcta, arribo a la conclusió que el millor és llegir revistes i diaris en format paper. Fixin-se que no dic en suport paper, sinó en format paper. No vull una tirallonga de notícies sense fi; vull que algú me’n faci la tria. I refuso la immediatesa; em conformo amb saber el que va passar ahir. No dec ser un element tan rar. Le Monde ha tret una nova app en la qual veus el diari del dia ―el mateix que es ven als quioscs―, però quan prems sobre la notícia que t’interessa, s’amplia amb una finestra amb zoom que te’n facilita la lectura. The Guardian ha començat a fer una cosa similar. Molt útil per a les tabletes.

Com a seguidor de Stuart Mill penso que cal buscar la felicitat limitant els desitjos en comptes de satisfer-los tots. Però també penso que té raó quan diu que és millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet. Cal estar ben informats, certament, però evitant que el periodisme illetrat ens causi infelicitat. Només faltaria!

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

11 respostes a «Informar-se per ser infeliç?»

  1. Diu l’Alfons Duran Pich:”Es un devergoniment que TV3 hagi abandonat el model BBC,per adoptar el model de les gracioses i vulgars Tele5 i Antena3”.Fa temps que ja no es la nostre,es la d’ells.

  2. Bon bon article, molt adient veient el panorama desolador en què han convertit els mitjans d’informació.
    Jo ja fa anys que vaig decidir subscriure’m al The Guardian, al New York Times, al Washinton Post i al Le Monde, a l’Avui i a la revista El Temps, que té força articles traduïts del Der Spiegel.

  3. Cada dia que passa espero amb deler l´article del Sr. Xavier Roig. Ja vaig dir que el vaig seguir des del primer dia al diari AVUI, almenys aquest no censura (només un cop em trucà el Sr. Faulí, per si volia que tragués una línia d´un article meu, però que en aquella línia demanava el nom d´un carrer a un amic acusat de Terra Lliure a la presó. Un home gran que treballava amb el meu pare aquí a l´Hospitalet i una persona extraordinària que ja vaig dir un dia que és l´únic català de qui mai no vaig sentir parlar malament. Només dos cops unes persones van mantenir el silenci, però no digueren res en contra) bé, doncs d´ençà el diari AVUI he seguit el Sr. Roig. I a part només en Paco Sanuy (e.p.d.) i Xavier Sala-Martín. No llegeixo ningú més. No puc.
    Com que el telèfon mòbil també em treia massa temps, des del gener he tornat a llegir un llibre per setmana que són 50 a l´any. I porto la mitjana impecablement. Les Telenotícies ja tampoc no les aguanto, són insofribles oi tant, si les comparem els anys 83 que ern modèliques.
    Fins i tot, avui he anat a casa d´un conegut que fou fundador dels gais a Catalunya. El segon de tot el país que diu ell i està molt molest amb les lesbianes perquè dues vegades que va tenir la deferència de deixar-les passar i obrir-los les portes se li van girar en contra. I ara, que els Gais Lesbianes etc, anaven per aquest ordre, fa molt poc que les lesbianes han deplaçat els gais al segon lloc. En què quedem em deia l´any passat, les hem de deixar passar o no? O passen al davant bo i desplaçant-los a nosaltres fundadors als anys seixantes, de ben amagat? El primer, que va anar als USA, és un reconegut intel.lectual que acaba de fer 90 anys! Doncs bé, aquest conegut meu que hi col.laboro un cop per setmana, està fastiguejat dels que ara ho porten. Anàlogament com això de l´Evolució climàtics (Josep M. Espinàs diu que s´ha de dir així) car no és un canvi sinó una evolució, doncs fan avorrir la televisió. Ja dic que fa poc més d´un any que no miro la tve3 llevat del Barça. Sí, ens han reduït a què l´únic que interessa sigui el futbol. També resulta que, el meu fill de 17 anys, vol ser periodista….esportiu!!! Encara sort. I és molt amatent de tot el que passa al futbol d´aquí i l´internacional. La resta, és abominable. Ja ho dic que no hi ha mal que per bé no vingui. La meva biblioteca massa abandonada per les noves tecnologies, m´hi he retrobat i vaig llegint allò que tenia pendent.
    Sí, entre polítics i periodistes s´han carregat la televisió de Catalunya. Sr. Roig ja espero el seu proper article. Enhorabona!

  4. Molt bon article, ple de raó, i amb el consell de que no hem de fer cas de la majoria de noícies que inunden els nostres diaris, radios i tv.
    Fa molts anys que he deixat de mirar la TV, i el que m’agradava l’espai el temps !!! amb els seus mapes de la nació sencera.
    Encara soc subscriptor de l’Avui, però cada dia em fa més basarda, i tant sols, faig una ullada ràpida als titulars.
    També pago per Vilaweb, però tampoc el veig clar,perquè no he comprès la seva posició beligerant i toatalment negativa, sobre fets passats o actuals com.
    1 / la posició contrària a Reagrupament
    2/ La carregada absolutament desmesurada i fora de lloc contra l’INH del Bilbeny
    3/La posició cegamen favorable a les inoculacions anti COVID sense donar veu a d’altres opinions.
    4/Una posició poc clara sobre els nostres desgraciats polítics.

  5. Fa temps que recomano invertir en pots de fum, tenen molta sortida.
    Com va dir en una obertura de curs a la UB en Gabilondo: “Quan hi ha inundacions el que més manca és l’aigua potable”.
    Molta opinió no gaire ben informada, molt de populisme cridaner del cor i poques (o cap) proposta, o sigui no apta pel consum humà.
    Alarmar la població és una manera d’infondre la por i limitar la llibertat informar sense cap discerniment sobre la seva probabilitat ni ubicació espacial i temporal.
    El més fotut és que res de tot això no és casualitat, serveix a interessos de vegades molt minoritaris que hom no és capaç de descobrir i que es consumeix amb força cofoisme i satisfacció, com si fos cert allò.d’España va bien.

  6. Tens molta raó. Cal omplir, diaris, programació i distreure/amargar a la gent.
    A fer gàrgares tots aquests cotilletes

  7. Sr. Roig, moltes gràcies pel seu article.
    Fins avui em sentia egoïsta, ignorant i cavernària per no seguir el dia a dia de les notícies… avui em sento acoixinada per una persona a qui respecto molt.
    Ja de jove no havia sigut mai seguidora de El Caso, i avui te’l despleguen a cada telenotícies!

  8. Impecable article. Només afegir que continuaran consumint informació deixalla tothora. Per addicció. I per necessitat imperiosa de pertinença tribal. Res a fer.

Els comentaris estan tancats.