Km 0? Sí, però compte

Hi ha moltes coses que el país hauria de preservar, perquè no tenen rival. Una d’elles és la cuina, tal com ja vaig exposar a l’article «La destrossa d’una cuina nacional». La indústria agroalimentària és fruit d’una tradició en la forma de menjar i una peça fonamental de l’economia catalana, ja que representa una quarta part del nostre sector industrial. Hauríem de ser-ne tots conscients i estar-ne orgullosos. I amatents pel que fa al seu futur.

Una de les coses que he après en la vida professional és que els sectors amb els quals pot comptar un país sempre sorgeixen d’una tradició productiva i es desenvolupen de baix a dalt. És molt difícil fer entrar el clau per la cabota i decidir que «farem del país un líder en el sector x» si aquesta x no està arrelada en la tradició productiva del país. És per això que la fira Alimentaria és un èxit. Molt útil per als professionals del sector, tant nacionals com estrangers. Aquesta fira la van crear els industrials catalans del sector. És un exemple completament oposat a, per exemple, el Mobile World Congress, que ha vingut implantat de fora –abans es feia a Niça– i que no farà que Catalunya esdevingui important en tecnologia. Els interessos són merament turístics i de benefici únicament per als que organitzen l’exhibició. Quan la producció de software va començar a estar a l’abast de tothom –gràcies a l’aparició del PC–, alguns nacionalistes predicaven que havia arribat l’hora d’Espanya: «Tenemos mucha imaginación y la producción de software no requiere inversiones». Jo, això, ho vaig viure directament. La realitat és que els líders en software industrial han acabat sent els alemanys i els francesos; els líders en software agrícola els francesos i els italians, etc. Les innovacions xuclen sempre de les arrels d’una tradició productiva prèvia.

Posats a centrar-nos en allò que sabem i podem fer, un bon govern –que és el que no tenim– hauria de preocupar-se per regular, vigilar i estimular de manera adequada el sector agroalimentari. Ho dic perquè exemples com el fracàs del cava i, més recentment, l’escàndol d’algunes DO amb la falsificació de vi, no s’haurien de repetir. Tota indústria viu del prestigi, perquè la que vol viure del preu sempre toparà amb països que treballen més barat. Aquesta hauria de ser la primera lliçó: prestigi sí, baix preu no. Un exemple positiu, en canvi, són els vins del Priorat.

I ara parlem del km 0. És cert que els productes de proximitat comporten grans avantatges de tipus competitiu i també organolèptic. Dit això, cal fer alguna precisió. Els productes han de formar part del paisatge. Vull dir que els britànics no obtindran mai un oli d’oliva com el nostre. Oi que trobeu aquesta asseveració perfectament lògica? Doncs, sense canviar la boina de la lògica saviesa per la del patrioterisme, haureu d’estar d’acord amb mi que la nostra producció de làctics i derivats no podrà  ser mai com la dels països del nord. Ni tampoc la de determinades carns de boví. Quan ets a París i a l’hotel et fas per esmorzar una torrada amb mantega, notes que alguna cosa és diferent. I quan et prens el te amb aquella llet, també. Algú dirà que hi ha productors al Pirineu que fan bon producte. Segur. Però estem parlant de la indústria agroalimentària que pot tirar endavant un país sencer; no pas d’artesans que amb prou feines arriben a fi de mes.

I, parlant d’artesans: hi ha un cert tipus d’artesà que té el costum de dir sempre que el seu producte és bo pel simple fet de ser això, artesà. La trista realitat és que molts, massa, productes artesans no valen res. Això sí, són fàcils d’elaborar. Exemples? Vins, cerveses, formatges, pans, melmelades i altres derivats dolços, xocolates… Tots aquests productes són els primers que un país industrialment subdesenvolupat, sense producte, sense tecnologia ni coneixement, i amb un paladar poc sofisticat, comença a produir en massa. Ho dic perquè cal anar amb compte. De vins, en produïm de bons i fins i tot, alguns, de molt bons, però la majoria són fluixos. Gairebé la totalitat de cerveses artesanes no valen res. Formatges? Hi ha alguns productors molt bons que han de romandre. Però els francesos són millors i més variats. Els famosos pans de forn de llenya de poble s’ha demostrat que són una autèntica aixecada de camisa. Al Lidl fan el pa molt millor. Xocolata artesana? A mi, que me’n donin de suïssa i industrial. Conclusió: els bons productes necessiten inversió, per tenir un mínim de qualitat i de garanties. De la mateixa manera que no seria de fiar un cotxe fet a mà artesanalment –únicament si fos semi-industrial, com els Rolls, els Ferrari, els Lamborghini, etc.– i que anem més tranquils amb un VolksWagen, hem de ser conscients que amb el menjar succeeix una cosa similar.

Catalunya té indústria agroalimentària bona. I, per tant, aquí hi hem d’apostar fort. Molt fort. Per arribar a ser com França o Itàlia. Però hem d’abandonar aquesta mentalitat estreta i aquest xovinisme local i improductiu. Pagar molt millor els productors i al mateix temps inspeccionar i controlar el sector sense pietat. El futur pot ser interessant.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

8 respostes a «Km 0? Sí, però compte»

  1. Com sempre gaudeixo dels articles i de la saviesa del seu autor. Ja ho va demostrar en el seu llibre: “El gastrònom accidental als EEUU. Societat i cuina”. La Campana. 2000. Ara i aquí també m´emmirallo en les observacions que fan reflexionar. No tot el que és artesanal ha de ser bo. Cal tenir el paladar (malgrat que és la llengua qui tracta el gust), ben entrenat. El pa, per mi sempre important, hi ha hagut èpoques que ha estat força dolent. Com si fos pegadolça.
    Quant a Km 0, vull explicar una anècdota. Tan sols és anècdota. Quan el meu pare festejava, la família de la que havia de ser la seva esposa i doncs la meva mare, tenien un petit hort als conreus de Bellvitge com tants d´altres. Un dia l´avi, que ja no vaig conèixer, el va enviar a l´hort a buscar unes quantes coses. Tot km 0, o fins menys 0. El cas és que era diumenge i anava amb corbata i tot, i va anar al tros. Va començar a agafar els productes d´encàrrec, i el veí, tractant-lo de vós, li diu: Sabeu que el que esteu fent està molt mal fet? I llavors el que havia de ser el meu pare, tractant el veí també de vós, li diu: Perdoneu que no m´hagi presentat però seré el gendre del Fermí Cubedo. Ah? Dispenseu doncs. I van acabar una conversa entre un veí que vetllava el seu hort i el del seu amic, i que va creure que hi havia un intrús. Mirat de lluny sembla que no pugui ser aquest model de respecte que hi havia a Catalunya en el fons i en les formes.
    Després quan van fer les construccions a Bellvitge, van destruir tots els horts i cases de pagès, alguna de les quals amb família nostra. Llavors ens van dir que compréssim tots els productes ue venien de Mercabarna que eren molt bons. I nosaltres ja vam comprar al mercat de l´Hospitalet, llavors només n´hi havien dos. Més tard, quan ja sóc a la recta final, em diuen ara ue torni a comprar a Km 0. En què quedem? Ja ho fèiem, després ens n´expulsen i ara volen que hi tornem.
    Ara m´he instal.lat una barbacoa al terrat, i vaig per Osona o el Gironès a comprar el que m´agrada, -sempre que ho pugui pagar- encara que hagi de fer tants quilòmetres com calgui. I a voltes he anat a Lleida a comprar el gelat crocant de Glaç. I he tornat. No obstant aprofito per fer alguna gestió si em ve de pas.
    És veritat que Catalunya té una gran potència gastronòmica i alimentària. Si fem les coses bé podem projectar-nos com la gran nació que vam ser i que hem de tornar a ésser.
    Per cert, vaig trobar un metge que em va receptar la vitamina LL.
    La vitamina LL? Doncs sí: LLagosta, llagostí, llamàntol, llobarro, lluç, llonganissa, llardons, llebre, lletó, entre altres. Ja no l´he deixat mai més.

  2. Dos comentaris: els formatges catalans van millorant. És important donar suport a la producció local.
    I dos, el Mobile penso que sí ha ajudat a portar bona dinàmica en noves tecnologies a Barcelona i Catalunya.
    I un afegit: no podrem avançar si no es millora la qualitat de les institucions pròpies.
    I no es milloren “dinamitant-les” si no sent ciutadans compromesos i exigents.
    Salut!

  3. Vaig assistir fa uns dies a una xerrada, mes que un colloqui, sobre les grans apituds demostrades pels catalans en el decurs de la historia per adaptarnos al regim productiu ideal qye no es altre que el capitalisme. Una manera de fer tant favorable que serveix, ves per on, perque l Estat protegeixi als patricis locals i en contrapartida aquest mateix que tothom diu de boca que son tant ximples els castellans s endugui cada dia una bona picotada de milions. Sibcerament no em va agradar gens ni el to ni el contngut d aqueela xerrada de l ANC que sembla que ens vugui retornar a l any 2014 com si no hagues passat res.
    Han passat moltes coses i la gent ineteligent com vostes no hauria de fer aquest servei d agitacio barata. Per contra crec que hauria de mostrar la realitat del pais i no la que normalnent ens fan veure els processistes pel retrovisor. Passejant pel pais ja es veu que el pais esta descapitalitzat, que no es fan obres importants des de fa vint anys, quw les emores mes potents son la Gestoria de la Generalitat i les Diputacions i ahuntaments. Es on treballa mes gent pero la propietat es fora. Com els bancs… En fi. La bona ibformacio bona es la que ebs fara despertar. El xauvisme barato i la propaganda nomes serveis per continuar seguir fent bullir l ola d aquests politicastres. Salut i feliciats per aquezst raco informatiu.

  4. Caldria afegir la bona feina que fan des de Corpinnat ( grup d’elaboradors “cava” però de veritat) la resta de l’escrit, com la majoria d’en Xavier Roig, molt encertat.

  5. Felicitats Sr. ROIG
    Molt ben explicat i tant ben parit com tot el que poseu x escrit
    No he llegit fins avui en estar fora, igual que el d’ahir a Via Empresa
    Brutal article titulat: PRESSUPOSTAT i NO REALITZAT. Qui son (+) els culpables?

    (+) Som (afegiria jo) doncs ja esta be de plorar, en lloc de tirar pel dret i deixar-se de gent mediocre i alguns funcionaris maldestres. Te molta raó el Sr. Joan Font i tants d’altres empresaris que estan fins …..
    Mentre polítics locals incompetents i súbdits enganyats: traguen, paguen i quan manen a votar. Empassant-se “pastenagues que ens engalten en èpoques electorals” i pressupostos que no s’executen…. No cal pas explicar que s’ha pagat lloguer tuneladora enterrada a Línia 9 Metro (que es paga per sistema alemany – vaja a terminis amb generós interès) Allò de: Sagrera, Rodalies, Aeroport, Accés Port, Corredor Mediterrani, addicional 3rà i més.

    Per molts anys. I bona feina.

  6. Impecable inecessari article que, naturalment, no servirà de res perquè amb la ruqueria miop i mesquina catalana és picar ferro fred. Dit això, només comentar que la cervesa artesana de Llívia és actualment notable.

  7. totalment d’acord pero em sorpren lo del pa del Lidl. Es veritat que la majoria de forners per baixar preus han acabat fent un pa dolentissim. Pero estan sortint mes forners que tornen a fer el pa de qualitat i aixo no es pot comparar amb el Lidl.

Els comentaris estan tancats.