La cantarella del català a Europa

No és el primer cop, ni serà el darrer. Un govern amic s’ofereix gentilment a demanar la incorporació de l’idioma català (i gallec i basc) al Parlament europeu. La cosa faria riure, si no estiguéssim tractant d’una qüestió ben seriosa –el reconeixement de la nostra llengua-. Ara mateix la cosa fa plorar, perquè ja ens coneixem aquesta cantarella i sabem molt bé com acabarà. El 2006, el govern de Rodríguez Zapatero ja va fer aquest mateix gest, i va acabar en no res. És pur teatre per tal d’explicar que es fan coses, quan en realitat tot entra dins del terreny de la gestualitat.

Diguem primer allò que no diu ningú; no s’acaba d’entendre què hi fan l’oficialitat del gallec i l’eusquera a la taula de diàleg entre els governs espanyol i català. Amb tots els respectes, que són tots i més, no hauríem de deixar a altres governs les reivindicacions d’aquestes dues llengües? Altrament, no només estaríem interferint en les atribucions d’altres administracions, sinó que a sobre estaríem acceptant el marc de la reforma del Regne d’Espanya en el seu conjunt, quan modestament entenc que a la famosa taula bilateral no li pertoca aquesta funció.

Anant més al tall, se suposa que l’objectiu de la taula era dialogar i negociar una sortida al conflicte polític Catalunya-Espanya; el sit and talk necessari després del procés d’independència, del referèndum del 2017 i de la implacable repressió de l’estat. La taula estava concebuda, doncs, com una sortida civilitzada al cèlebre xoc de trens que ha revestit una naturalesa política i d’afers d’estat, i que així hauria de traduir-se ineluctablement en l’ordre del dia de les converses.

Introduir en l’equació la llengua catalana és discutible, atès que ens desvia de l’objectiu primordial i a més aporta l’estranya virtut de polititzar un assumpte –el status del català- que havíem quedat d’acord en despolititzar. Per entendre’ns, tots els partits, de dretes i esquerres, espanyols i catalans, haurien d’estar d’acord que culturalment és bona l’oficialitat del català a Europa, així com objectivament ho és la de l’irlandès gaèlic o la del maltès. Ja sé que això en realitat no és així, però la missió central d’un partit com el PSOE no és fer gestos d’amabilitat lingüística, sinó aprovar legislació al Regne d’Espanya que blindi l’acceptació del català en tots els àmbits, inclòs l’europeu.

Mentre no siguem independents, o en tot cas mentre no hi hagi un acord lingüístic a nivell espanyol, sempre estarem sotmesos a la cantarella que esmentàvem. Perquè voldria equivocar-me, però tinc la plena convicció que aquest cop la promesa tornarà a quedar en via morta. El Parlament europeu, enfarfegat en un munt de batalles entre socialdemòcrates i populars, no es buscarà una nova batussa. Farà el que va fer l’altre cop; dictaminarà que el parlament no pot ser una excepció, i que el govern espanyol el que hauria de fer és demanar la plena oficialitat del català a tota la Unió Europea. Allò que s’ha fet amb les actuals 24 llengües oficials, o sigui un reconeixement global que després s’aplicaria mecànicament a totes les institucions europees.

Per obtenir això, segurament cal un treball previ al Congrés dels Diputats que cap partit espanyol està disposat a fer. Entre altres coses, perquè destaparia la trista paradoxa que estarien demanant el que ells mateixos són incapaços d’aplicar-se dins l’estat espanyol, on el català no és oficial arreu. Seria un absurd exercici, per dir-ho en l’únic idioma que ara és oficial a nivell d’estat, de “Consejos vendo que para mi no tengo”. Tot plegat, ja ho veieu, resulta entre cínic i complicat… la qual cosa ens porta a la reflexió del principi; no seria més fàcil plantejar a la taula entre governs allò que va motivar la seva creació? No s’hi hauria de parlar de l’autodeterminació de Catalunya?

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

2 respostes a «La cantarella del català a Europa»

  1. Com volem que ens prenguin seriosament a Europa si tots els nostres suposats líders independentistes van acceptar fer el judici del procés en espanyol?
    Europa deu al·lucinar.
    Demanem als demés que facin allò que no som capaços de fer nosaltres mateixos…

  2. Clar, en catala i ben explicat
    Una nova cortina de fum: Aprobare el Estatut….. d’aquell Z.P. D’infausta memoria que va enganyar aquella triada “tristos i partits” d’un tripartit que molts voldrien re-editar
    Quina panda (aqui i alla) Com va dir en Francesc Macia al Joan Rovira (de Masquefa) Ara toca treballar per Catalunya, despres ja ens barallarem
    Aqui es barallen i a Ñ es freguen les manya. Qui divideix es queda sol. Pero qui avisa no es traidor….. nomes avisador
    Salut i Sort

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.