La destrossa d’una cuina nacional

En un article anterior vaig manifestar la convicció que la independència del país anava per a llarg. I que per assolir l’èxit final s’havia de triomfar en petits subprojectes col·lectius dels quals s’havia de responsabilitzar cadascú. Els partits s’haurien de focalitzar en la seva regeneració. Els mestres s’haurien d’esforçar a fer millor la seva feina com a transmissors nacionals de la consciència del país. etc. Personalment, m’he proposat poques coses, però intensament. Intensament perquè les practico cada dia. Primera: a Catalunya només parlo català. Qui no m’entengui que s’hi esforci. Segona: anomeno botiflers aquells polítics que depenen de partits de fora de Catalunya. Em cenyeixo al diccionari. Tercera: no anomeno anticatalanistes els que són, de fet, anticatalans i són els meus enemics, no pas adversaris. Aquell que voldria veure desaparegudes la llengua i la cultura alemanyes no és un antigermanista. És un antialemany. Quarta: intento evitar la destrucció de la cuina nacional catalana. I d’això va el tema d’avui.

La cuina –a tot el món, però sobretot als països occidentals on es menja de manera sàvia– està sent amenaçada i semienderrocada per la cultura anglosaxona. Una cultura que, estareu d’acord amb mi, ha aportat moltes coses positives. Però entre aquestes contribucions beneficioses no figura, en cap cas, la cuina. Al Regne Unit es menja de manera lamentable. Ho porten a la massa de la sang. Que els darrers anys han millorat? Sí. Els visito amb regularitat des de l’any 1974. Van millorar, sobretot, mentre van pertànyer a la Unió Europea i hi va haver certa transpiració amb França. Però la incultura gastronòmica roman, és estructural.

Una de les característiques anglosaxones –especialment americana– és la gran habilitat que tenen en la gestió dels mitjans de comunicació audiovisuals. Van entendre des del principi que el cine podia ser moltes coses –també cultura–, però que si no esdevenia una indústria, moriria. Tenien raó. El cinema els deu la supervivència. El problema és quan pretenen projectar la idea simplificada de localismes forans sobre grans audiències mundials. Mirin els estereotips d’italians, de francesos, d’espanyols –als catalans ens van conèixer arran l’1-O, però els nostres polítics han aconseguit que ens oblidin, altre cop–: resulten ridículs i falsos.

Arribat un determinat moment, els imperis audiovisuals anglosaxons van tenir una ocurrència que ha resultat devastadora: «¿I si convertim l’acte de menjar i cuinar en un show i aconseguim que tots els que el mirin passin a considerar-se gastrònoms o a creure’s coneixedors de la bona taula, encara que, com passa en tot fenomen de masses, no tinguin ni la més remota idea de menjar i el seu paladar sigui de ciment armat?». No cal dir que la idea ha triomfat. El millor restaurant del món el designa una revista de Londres –és com si els premis d’enginyeria ferroviària d’alta velocitat els atorgués una revista del Txad. Arrasen els reportatges i les franquícies de concursos de cuina anglosaxons –competitius, evidentment, i amb reality show–. I, el pitjor de tot, d’aquests concursos en surten futurs cuiners!

Aquesta bogeria ha tingut conseqüències nefastes, especialment a Catalunya, on, malgrat comptar amb una cuina gairebé mil·lenària, l’esnobisme gastronòmic ha fet mal. I un dia el New York Times va treure en portada Ferran Adrià. El sidral va estar servit en format típicament hispanocatalà. Als catalans, que no sortíem ni a La Vanguardia, allò ens va revifar una mena de xovinisme que ja portàvem a flor de pell d’ençà les Olimpíades de Barcelona. I, és clar, per al nacionalisme espanyol, «el mejor chef del mundo es español» va passar a ser un eslògan. La veritat és que el món sap que Arzak és basc. Igual com sap que Ferran Adrià és un espanyol que tenia un restaurant al nord-est de la península, prop de la frontera francesa. El cas és que la combinació anglosaxona amb el fenomen Adrià i el turisme barceloní, ho reconeguem o no, ha destrossat la cuina nacional. I avui dia, com deia El Comidista, el senyor Mikel López Iturriaga, en una entrevista a BTV,«A Barcelona és més fàcil menjar un ramen que una escudella».

Quan era obert, vaig anar al Bulli dues vegades: la primera i l’última. El que feien allí no tenia, per a mi, cap interès. Ep, i no us enganyeu! El senyor Adrià em sembla una bellíssima persona. No tinc absolutament res en contra d’ell, ni penso que hagi fet res amb males intencions. Ho dic honestament. Però em succeeix una cosa similar al que em passa amb Woody Allen: els seus seguidors me’l fan avorrir. Amb la diferència que els fans d’Allen no contribueixen a destrossar el nostre patrimoni històric-cultural, mentre que els de l’Adrià, sí.

Aquesta destrossa no s’ha produït al País Basc –ni en la cuina ni en cap altre sentit. Voler ser «trencador» no és mai bo, perquè sovint trenques la nació –que és el que fem nosaltres, catalans, una mica cada dia. Continuarem parlant del tema en un proper article. De moment, us deixo amb aquest vídeo molt explícit sobre qui és qui quan parlem de passió i cultura gastronòmica.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

5 respostes a «La destrossa d’una cuina nacional»

  1. En aquest tema no ens posarem mai d’acord. Per mi Ferran Adrià és un geni que ha revolucionat la cuina catalana i mundial . I el que és més important, ha creat escola, i gràcies a ell tenim desenes de cuiners i restaurants excepcionals ( molts que no s’ha limitat a reproduïr el que han après d’ell ) També ha posat Catalunya al mapa gastronòmic Mundial. A qui no li agradi aquest típus de cuina, em sembla molt bé. Que no vagi als restaurants que la practiquen. Per altra banda hi ha molts restaurants de cuina tradicional molt bons i que fan molt bona feina ( Fermí Puuig, Sergi de Meià,Nando Jubany, El Tramendu, i tants altres….). No són els mateixos que fa 50 anys, però n’hi ha. Diria que més que mai. També hi ha moltíssima porqueria, n’hi ha hagut sempre. Però jo crec que en tot cas caldria culpar als grups de restauració i franquícies, que solen fer una cuina adotzenada sense cap interès i a vegades francament dolenta.
    Per altra banda jo no contraposaria mai l’Arzak i Ferran Adrià. Vaig anar als restaurants dels dos i vaig disfrutar moltíssim.
    En el cas de la nostra cuina no sóc gens derrotista. Sempre hi ha coses a millorar, però estem prou bé.

  2. Respecte al primer paràgraf, que és el que si m’interessa, els subscric totalment, no només en esperit, sinó a la pràctica. En el punt Primer, vaig més enllà, com que des del 2017 no he tornat a ñ i no hi tornaré (tampoc en tinc cap necessitat) a menys que se’m emportin emmanillat, no parlo castellà a Catalunya, (a menys que m’interessi a mi, per exemple al restaurador que vull que em prepari una paella al meu gust), i quan algú truca per oferir telèfon o d’altres coses, com ahir al matí, els hi pregunto (en català) si parlen català i com que invariablement diuen que no, els hi aconsello que em tornin a trucar quan en sàpiguen o trobin una persona que el parli a la seva empresa. Que quan jo he volgut comprar o vendre quelcom fora de Catalunya, he hagut d’emprar la llengua del destinatari o la llengua franca per excel·lència (de moment), l’anglès.
    Em manifesto així de forma educada, però no renuncio a les meves conviccions.
    La cuina no és el meu fort, llevat de menjar el millor que puc d’acord amb el que m’agrada, o sigui que no faré cap comentari al respecte, llevat que estic d’acord amb lo de la cuina anglesa o britànica, que he patir molts anys de la meva vida. Només trobo a faltar i recordo una especialitat “xinesa” d’ànec en un restaurant de Biggleswade, que no he trobat mai a cap altre restaurant asiàtic d’arreu on he estat.
    Odio els programes o concursos de cuina, de fet ni els miro., entre altres coses pel fet que tampoc cuino.
    No m’interessen en absolut. Em semblen un invent innecessari i avorrit.

  3. Un preàmbul. El primer paràgraf, que no és de cuina, caldria que s´emmarqués. És el que cal fer, sempre!
    Dit això passo a comentar l´article. Sobre la substitució de la cultura especialment castellana o espanyola per la catalana i una d´aquesta part de la cultura és la cuina.
    Ja ens ho va advertir en Jaume Fàbregas des de les planes d´El Temps quan era una revista democràtica.Cosa que no és ara. Sempre ens deia quines menges eren canviades: p.e. els calamars a la romana, per calamars a l´andalusa, el mató o formatge fresc pel formatge de Burgos, i així un llarg etc. Jo només puc anar a dos restaurants que facin una bona cuina catalana. A l´Havana del carrer Lleó, tot i que ha perdut una mica quan han desaparegut les persones grans i tot era familiar, i ara si abans era un 9, ara és un 7´5. I el restaurant de Fermí Puig, excel.lent de totes totes. No solament el menjar sinó l´ambient i fins els cambrers que tots parlen català. Un 10.
    En Ferran Adrià, que és de l´Hospitalet em passa el mateix que el Sr. Roig. He anat dues vegades amb el pare, el fill del qual feia les postres del Bulli. Al vídeo, em sap greu, em fa sentir un xic de vergonya aliena. En una gran manifestació que vam anar a Bilbo on hi havia en Garaicoetxea, l´Ardanza i en Jon Idígores, o sigui els tres patriotes bascos, l´únic català que va anar a dinar a l´Arzak va ser un servidor abans de la manifestació. Vaig parlr amb l´Arzak i la filla Elena sempre molt amables i enamorats de la cuina basca. Si t´agrada bé i si no santes pasqües. La porta és gran…per entrar o per sortir. Crec que els dos germans que vam anar plegats a Euzkadi van venir a fer el cafè.
    Per tant, és gairebé imparable la substitució del menjar. L´altre dia feien “migues” al carrer aquí. No sé què és ni m´interessa. Però com tot, o bé ens espavilem o tindrem una Catalunya espanyola en tots els sentits. I la gent no se n´adona. A casa tinc 23 llibres o opuscles catalans d´abans de la Guerra Civil sobre la cuina catalana. I veig que els catalans ignoren la seva cultura començant per la cuina. Ho desconeixen quasi tot. I els polítics del Parlament hi col.laboren granment per mantenir-los aliens al seu poble.

  4. El vídeo és un fermall d´or per aquest excel.lent article. Mireu-lo! és terriblement eloqüent. Com alguns dirien : “No ase farta nada mas que desir”

  5. Totalment. La paraula per definir els catalans és “papanates”, un terme ben espanyol. El “papanatisme”, basat en un complex d’inferioritat provincià brutal, inunda els seus cervells. L’aspiració nacional catalana és, de fet, regional. Volen agradar, ser estimats i compresos pels espanyols i pel món sencer. Patètic. El seu somni humit és ser espanyols de primera. Vendrien a sa mare per ser acceptats per Ñ. Per això tinc claríssim, i encara més des de l’1-O, que no farien la independència ni regalada.

Els comentaris estan tancats.