La Permacrisi

S’està posant de moda la parauleta, i aviat potser la veurem a tot arreu. Segons alguns analistes, la permacrisi o crisi permanent és el que millor defineix el món occidental d’avui. S’han acabat els sistemes i les receptes globals, ens hem instal·lat en un llarg període de problemes planetaris que s’encadenen i les alegries universals, siguin econòmiques o polítiques, no sembla que es decideixin a produir un cicle positiu mínimament sòlid.


Certament, ja fa uns quants anys que encadenem tempestes amb calamarses. De la crisi financera i hipotecària vam passar a la percepció del desastre climàtic; llavors va venir la fallida del somni europeu que va portar fins al Brexit i els populismes euroescèptics. La pandèmia ens va ensorrar els ànims, la salut i la societat, i per acabar d’arrodonir-ho, va esclatar la guerra més absurda que podíem imaginar de la mà del president de Rússia. Tot plegat fa la impressió que no acabem de veure els brots verds que ens mereixem, i sobretot no veiem la llum al final d’aquesta cadena de túnels.

No estic dient pas que ens hagi tocat el pitjor dels móns possibles. Els nostres avantpassats van haver de patir temps infinitament més durs. Guerres mundials, guerres civils, epidèmies molt més mortíferes que el COVID, pestes, persecució, discriminació, dictadura… Segurament la nostra generació és de les més afortunades de la història!

El que passa és que durant unes dècades, diguem des dels anys cinquanta (setanta a l’estat espanyol) a la dècada dels dos mil, vam gaudir d’una certa estabilitat. Sempre tenint en compte la facilitat de l’espècie humana per torturar-se i barallar-se, la sensació dominant era que havíem emprès un cert camí de maduresa –i no només a Europa. Ara potser haurem d’admetre que allò va ser un miratge. Un parèntesi en les maneres habituals de destrossar-nos que tenim les persones.

A Catalunya, hi podem afegir una collita particular, que ens ha arribat més d’un poder que practica l’esport de castigar-nos que no pas del nostre natural afany de llibertat. Però amb tots els maldecaps que hem viscut en la darrera dècada, diria que ens hem apuntat amb més entusiasme que ningú a la permacrisi aquesta. Insisteixo, res a veure amb les tragèdies que van viure els nostres avis, però tanmateix ens toca passar uns temps enfangats que no sabem quan arribaran a bon port.

Hi ha qui compara la Catalunya d’avui amb la del pujolisme i es parla d’un retorn al peix al cove i el pragmatisme autonòmic. Pot ser que alguns ho vulguin i ho intentin acomplir amb fervor, però juraria que la cosa no anirà per aquí. A diferència d’aquelles dècades en què tot eren seguretats i consensos, hores d’ara residim en la inseguretat crònica, els governs en minoria, la ciutadania empipada, els preus pels núvols i les feines en precari. Ni tan sols l’idioma se’n salva, de la nostra crisi galopant i interminable. I alerta, tampoc els que volen la rendició de Catalunya podran viure descansats, perquè això no passarà. La crisi permanent és per a tothom.

El més probable és que els nostres problemes, com els problemes de mig món, no s’acabin de resoldre mai. Perquè ara ja no es tracta de crisis cícliques, sinó més aviat de mostres que apunten a les grans crisis estructurals que ens ha tocat viure. Fins i tot la pandèmia, abans que un brot passatger, sembla l’indicador d’una relació malaltissa que ens hem creat amb l’entorn víric –i per tant podem témer que en vinguin d’altres d’igual o més virulència.

La primera via de solució que se m’acut, no gens permanent ni prometedora, és acceptar que molts dels mals que ens afecten són aquí per quedar-s’hi. Un cop haguem entès que ens enfrontem a qüestions de fons i de llarga durada, potser podem tornar a refer les receptes de dalt a baix. Un problema estructural s’ha de resoldre des de la base, i probablement prescindint de dirigents polítics i empresarials que no semblen saber, ni volen saber, com es resol una crisi estructural.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

3 respostes a «La Permacrisi»

  1. Fa temps estic dient a qui m’escolta que els problemes actuals encadenats i que hi doneu encertadament el nom de permacrisi, es el resultat de una disminució, no diré alarmant si no real, de la pèrdua de qualitat de tota una classe dirigent, política i empresarial, cada vegada de més baix nivell. I això no porta camí de aturar-se. El sistema implosiona i del que quedi haurem de fer-ne, un cop ben filtrat, les bases de una transformació total. Jo no se veure-hi com, tampoc hi podré arribar, però de les excepcions que quedin dretes, que la creativitat porti a una societat totalment diferent en els seus fets i desenvolupament.

  2. Cada cop estic més convençuda que és una permacrisi que està molt profundament arrelada en el nostre esperit. Tot el que hi ha fora reflecteix el que hi ha dins i que cal començar per mirar-nos endins. Crec que només així trobarem les accions adequades per no sucumbir al col.lapse al qual apunta el sistema de vida insostenible que anem creant i complicant dia a dia.

  3. Aquesta permacrisi de la que es parla és la del sistema capitalista sense escrúpols en que vivim.
    I ho diu un que ha estat empresari tota la seva vida fins la jubilació i que és capitalista si per capitalisme entenem el treball honest, el comerç just i el benefici aconseguit èticament i basat en el respecte als drets humans i els de la natura.
    Aquest sistema és inviable com no sigui a curt termini i en base a la repressió, el control mental, l’abús i el menyspreu absolut als drets dels habitants del planeta. Cal una regeneració total des de els fonaments. Cal una nova ideologia sense etiquetes que amb valentia prengui el millor de cada pensament existent per configurar un nou món en el que la persona i la natura vagin per davant de qualsevol interès mesquí i egoista.
    I tenim poc temps com podem veure quan la natura ens torna sense pausa el mal que li hem fet i els imperis, com sempre ha passat, estan disposats a morir matant abans que rectificar.

Els comentaris estan tancats.