La sedició, delicte inexistent. Per ara.

Els grups del PSOE i Unides Podem han presentat una proposició de llei orgànica que modifica el Codi Penal. Entre altres coses, fa que el delicte de sedició no es contempli. Pel principi d’in mitius, els condemnats podran acollir-se a les penes, si és que n’hi ha, que fixi la nova llei. Es demana al Congrés dels Diputats que la proposició es tramiti per la via d’urgència. Tal com es pot comprovar, doncs, tot està fet «a l’espanyola». La reforma del codi penal de qualsevol país –que aquí, a més, és una llei orgànica; és a dir, que només està un nivell per sota de la Constitució– ha de sorgir del consens parlamentari. Un codi penal no és cap broma, molta gent s’hi veurà afectada, serà jutjada amb severitat i haurà de complir una pena. El disseny i el contingut d’un codi penal són matèries que requereixen discussió, consens i saviesa. I no sembla que sigui el que més abunda al Parlament espanyol actual.

El que es dedueix d’aquesta constatació és que estem davant d’una de les situacions on millor se’n surt el primer ministre Pedro Sánchez: l’oportunisme. Té raó el PP quan diu que aquesta modificació es fa per poder obtenir el suport d’ERC als pressupostos espanyols. Altrament, estaríem davant d’una proposició de llei elaborada per diversos grups del Congrés de Diputats, i no pas davant d’una proposició presentada, indirectament, pel govern de torn. Però l’aprovació corre pressa. Pel que sembla, a tots.

El més greu de la qüestió és que estem davant d’una potencial llei que reforma el Codi Penal i que, em temo, té en contra més de la meitat dels espanyols pel que respecta a l’eliminació del delicte de sedició. Tant si ens creiem les enquestes, com si comptem els diputats. Perquè convindria no enganyar-se: el principal problema del senyor Sánchez són els seus. Aquesta reforma del Codi Penal no seria possible si el PSOE no governés i si no existís una altra anomalia que es diu disciplina de vot. Per tant, no ens pensem que Espanya repara res. L’oportunisme fa nyaps. I algú dirà que l’oportunisme és política. Sí que ho és, quan es té visió d’estat. No quan es tracta de sortir d’un embolic temporal.

Que pot semblar que no m’agrada que la sedició sigui abolida? Com amb tantes altres coses, ens pensem que les lleis canvien un país. I algunes, efectivament, el canvien. Ara bé, el pensament tradicionalment intolerant espanyol va trobar en la doctrina feixista el seu anell al dit, i no el canviaran pas les lleis. El pensament intolerant domina la majoria de la societat espanyola. En tot allò que signifiqui permissivitat –l’actitud general davant el col·lectiu LGBTI, les noves formes de matrimoni, fins i tot la immigració–, Espanya és mal·leable. La permissivitat només demana una certa indolència, un deixar fer de vegades envernissat de picaresca. I la societat espanyola s’hi adapta bé, a aquest deixar fer. La tolerància requereix un esforç intel·lectual sostingut que va més enllà del simple fet de fer la vista grossa. El fet català requereix, per definició, tolerància. I Espanya no és tolerant. És permissiva, però mai tolerant.

Estem, doncs, davant un fet puntual, un oportunisme acceptable que, així que es pugui, serà esmenat per la via que toqui. O bé el PP la reformarà directament –igual com fa ara el PSOE– quan en tingui l’oportunitat, o bé es farà una revisió global del Codi Penal de consens amb el PSOE, o es generarà una nova llei d’ordre públic a imatge i semblança de la famosa «ley de vagos y maleantes» on els catalans encaixarem de manera impecable.

A les democràcies immadures –o, dit d’altra manera, allí on la població tendeix al brutalisme, a l’animalada permanent i contínua– no es pot plantejar un debat públic. Les lleis s’elaboren segons el moment de qui mana. Per això Espanya ha produït unes quantes lleis d’educació i de tantes altres matèries que en altres països acostumen a ser de permanència enraonada. I ens sobta que a França, a Alemanya, al Regne Unit, als Estats Units, etc. hagin trigat o estiguin trigant tant a regular l’eutanàsia, l’avortament, el divorci, etc. Perquè tot això requereix un debat públic que garanteixi un sistema legal durador i equitatiu. Aquí no. De cop i volta s’aproven lleis –«les més avançades del món»– sense que el ciutadà ni tan sols s’ho esperi. Són lleis oportunistes que s’aproven amb majories ajustades, sense debat ni consens. Lleis que seran derogades, modificades o degudament raspallades amb el ribot quan manin els altres.

Com tots els pobles, Catalunya té els seus defectes. Sovint em pregunto si un d’ells no és aquesta tendència a prendre com definitius èxits que, sovint, només són temporals. Ens ha succeït altres cops. Potser és que no arribem a identificar correctament els nostres amics i enemics. La frustració és constant. Aquesta reforma del Codi Penal ha de ser benvinguda en tant que alleugereixi les incomoditats dels afectats. Una mera oportunitat que, temporalment, ens calma. Segueixo pensant que el nostre problema va per llarg. I requereix una estratègia sòlida que podríem anomenar de les tres is: Intergeneracional, Internacional i Impecable legalment. Lluny de l’oportunisme.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

3 respostes a «La sedició, delicte inexistent. Per ara.»

  1. Fi, molt fi, molt didàctic,com sempre, molt ben escrit, com sempre fa el Sr. Xavier Roig, irònic també i obridor de pensaments propis nostres, sempre un gran regal. Particularment, també dubto del que vagin a fer a Madrix, amb l’oportunista i mentider Sr.Pedro Sanchez de domador.Ja llegiré si, al final , fan una nova llei, un decret-llei o res de res. AIxò es aquest Pedro Sanchez. Malpenso, es clar, però cal veure el pàstis que, al final, s”ofereix a la ciutadania de l’Estat. Mentre, of course, prevencío, dubtes preparades per experiències mil generades des de Madix, algunes amb botiflers i moltes altres sense, Veurem com acaba aquesta historieta. Com el diàleg de l’autonomenada taula del diàleg? Mals averanys. I que consti,que no estic mai de pota de taula. Experiències sofertes, aixo si, moltes,anys i panys.Desconfiança, i tant.

  2. Encertat article. La raó per la qual els catalans consideren definitius els èxits temporals és perquè estan sempre pendents de les engrunes que els llança Espanya per poder celebrar-les com a grans victòries, com a bons babaus amb mentalitat d’esclau que són. D’aquesta manera s’eviten construir ells la gran victòria, la independència, cosa que, naturalment, i per la raó exposada, és l’últim que farien mai, car el seu objectiu és continuar amb el victimisme i la superioritat moral respecte d’Espanya, i això, òbviament, només es pot fer dintre d’Espanya. I és just el que fan. Els catalans foten pena.

  3. Crec que tot comença quan algú se li acut de fer fora en M. Rajoy i així pensa que afavorirà Catalunya. Quan de fet, quan manava aquest fins i tot hi havia qui s´havia fet independentista per no veure aquell líder espanyol. Però tot plegat ha estat molt pitjor. Aquest Sánchez, ja ho va dir en X. Roig aquí mateix, és més viu que molts altres i és el primer President que parla anglès. El cas és que, aquest home es belluga arreu del món molt bé, i ha anat teixint unes xarxes amb els països del món que manen. Com per exemple ara mateix la Xina. Està fent mans i mànegues perquè ara que tothom és antirus, ha fet una complicitat amb la majoria del món, que no simpatitzi amb Rússia. I se´m dirà: bé i què té a veure tot això, amb nosaltres. Doncs que mentre en Sanchez, en nom d´Espanya, agafa volada, la CONTRAPARTIDA, és que, si arriba un moment en què Catalunya tingués uns líders independentistes, i volguéssim no fer cap referèndum fins que perdem sinó aplicar els dos que ja hem fet, especialment el segon si comptem que el primer era d´entrenament, doncs, si Catalunya volgués proclamar-se lliure, llavors en Sanchez passarà el platet que és el NO reconeixement de la llibertat catalana. Fa pocs dies l´ambaixadora alemanya a Madrid, ja va dir que no hi hauran més fronteres. I ho va dir com aquell qui diu sense que li ho preguntessin. Van avisant-nos que cada cop Catalunya ja és una “región” espanyola. Si això ho va fent de fronteres enllà, de portes endintre, ara, com que són tan nacionalistes espanyols en Sanchez o l´alcaldessa de l´Hospitalet, volen posar l´Agència Espacial Espanyola a la ciutat-suburbi, al costat de Barcelona, és a dir aquí a l´Hospitalet.
    I tot això, bo i pensant que algú se li va ocórrer la idea de treure en Rajoy d´allà on era. La gent encara es pensa que un espanyol d´esquerres és demòcrata quan pensa amb la llibertat nacional de Catalunya. Però no se n´ha assabentat. Aquí en tenim la prova.
    I a més, es pot saber què parlen a la taula de diàleg per fer aquesta llei que diu que ens han tret la sedició. I què? Si un hom és independentista es pot saber per què es col.labora a fer les lleis del país que et domina si, la finalitat dels teu/”nostres” (meus no!), és la independència? En què quedem? Com és pot ser independentista i col.laborar a fer unes lleis que, per espanyoles, sempre aniran contra la gent del teu país. A quin mestre de país, ho han après? Fa molts anys vaig escriure a l´AVUI un article sobre l´Ajuntament de l´Hospitalet que es deia: La contradicció com a norma. Ara, aquest mateix article es pot aplicar a la Generalitat de Catalunya, actual.

Els comentaris estan tancats.