La senyora Ponsatí no és dels seus

Al passeig Maragall de Barcelona hi havia, fa anys, una sandvitxeria on servien bon producte. L’establiment estava regentat per un senyor dotat d’un bon humor important. Un cop li vaig sentir dir: «Porto trenta anys casat contra la meva dona». L’anècdota m’ha vingut al cap tot llegint el llibre Molts i ningú, de la Clara Ponsatí. Com que el llibre parla de la seva vida, el subtítol és lògic: Embastat de memòries i altres històries. Si l’escrit s’hagués limitat a l’experiència viscuda durant el seu període de consellera, el subtítol més adient hauria estat Si em punxen, no em treuen sang. I és que els capítols relatius a la seva experiència durant el Procés demostren que els polítics catalans porten trenta anys sent elegits contra els catalans.

Ja sabeu que estic una mica obsessionat amb la perversitat del sistema de selecció de la nostra classe dirigent. No m’hi estendré gaire. Em baso en un principi elemental: el ciutadà no escull –no vota– el seu diputat, sinó que referenda una llista que ha estat confeccionada pel partit corresponent. No dic que els elegits no estiguin legitimats per governar. Els han votat, i per tant és indiscutible que tenen tota la legitimitat per fer-ho. Simplement dic que no representen la societat que els ha votat. Per això és falsa la frase que assegura que la qualitat dels que governen representa la mitjana del país. No senyor. El procés que se segueix fa que la qualitat dels que acaben figurant a la llista depengui només dels que la confeccionen. Poden ser millors o pitjors. L’endogàmia dels partits fa que, en termes generals, la llista estigui composada per individus amb una formació i unes capacitats que estan per sota de la mitjana de la societat. I com que la seva influència és gran, poden malmetre un país sencer.

De la lectura del llibre de la Clara Ponsatí se’n poden deduir unes quantes coses. Algunes estan lligades als seus orígens familiars. Altres no. Si ens cenyim a la seva activitat professional i pública, n’hi ha dues que, de fet, acaben derivant en una de sola. L’esforç en el treball, és a dir, l’afany per fer la feina com un creu que l’ha de fer, i una innegable vocació internacional. Tot plegat la porten a adquirir sistemes de referència que podríem anomenar, si em permeteu la simplificació, «de pas universal». I el fet l’allunya de l’iberisme predominant. Per això Ponsatí, mentre va ser membre del Govern, es va trobar envoltada d’una frivolitat que la va desconcertar. Assegura que no es va discutir mai el procés d’independència de manera rigorosa. Que cadascú tirava per on volia. Però tots tenien molt clara una idea: no havien d’apostar de veritat per la independència. Sempre van tenir l’esperança que algun d’ells, algú a qui després es podria qualificar de traïdor, desactivés la maquinària. La Ponsatí va descobrir que la nostra classe política «no té nivell, ni formació, ni rigor». Jo diria que com l’espanyola. Però la gran diferència entre el nostre iberisme i el castellà és que a ells la ignorància els fa atrevits. A nosaltres, la ignorància ens acoquina.

Dedueixo que la Clara Ponsatí havia tingut poc contacte amb la classe política dominant a Catalunya els darrers anys. A principis del passat decenni, quan es començava a entreveure un cert despertar independentista, jo ja em vaig posicionar clarament: com que la nostra classe política era prima –trobo molt apropiats els mots de la Ponsatí: «No té nivell, ni formació, ni rigor»–, vaig defensar que el primer que calia fer era regenerar-la. Tant en l’aspecte qualitatiu com pel que fa a la representativitat: que la gent se sentís identificada amb els polítics, que hi veiés persones connectades amb la vida real. Només així es podia iniciar una empresa –qui la volgués fer– sobre la independència. Si no hi havia els millors al front del moviment, no es podria fer mai. Si els Estats Units van guanyar els britànics va ser perquè tenien Jefferson, Hamilton, Adams, Franklin, etc. Els millors. Si la Revolució Bolxevic va triomfar, va ser perquè l’encapçalaven els millors: Lenin, Trotski, Kàmenev, Zinóviev… Sempre vaig tenir clar que qualsevol guerra política –i la independència d’un país és una guerra política– ha de ser dirigida pels millors. Pretendre obtenir la independència sense regeneració dels actuals polítics és com voler construir un edifici amb material d’enderroc i sense arquitecte. Que a Espanya també són incompetents? Sí. Però ells ja ocupen el castell i nosaltres el volem assaltar.

A la classe política catalana hi ha bons elements. Però són escassos i queden ràpidament deixatats entre la mediocritat partidista. És com una maionesa negada. Ja li pots abocar l’oli que vulguis. Tot es malmet. Fixeu-vos en alguns individus que han intentat aportar aires nous i el seu saber fer a la política. Recordeu el pas fugaç del senyor Cuevillas per la mesa del Parlament? No hi ha res a fer. La moneda dolenta es menja la bona. És el que li va passar a la Clara Ponsatí. Va quedar confosa en mig de tanta mediocritat. No s’acabava de creure el que veia. Es va pensar que la que estava equivocada era ella. I no era així. El resultat fou inevitable.

Clara Ponsatí ha publicat “Molts i ningú” a La Campana (https://ca.bookshop.org/books/molts-i-ningu/9788418226175)

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

9 respostes a «La senyora Ponsatí no és dels seus»

  1. Quina pena no poder seguir veient els seus articles en algun diari. Jo no m’ho perdo, però si molta gent.

  2. Aquest article m’ha recordat aquell dia llunyà en el qual vaig assistir a una assemblea d’una institució cultural de la qual jo aleshores n’era soci. El representant de l’administració municipal a la Junta directiva va fer una presentació patètica, confegida amb una eina informàtica tan obsoleta que em va venir a la memòria –una cosa porta a l’altre– un curs de full de càlcul bàsic subvencionat per Europa i impulsat pel col·legi d’economistes d’una altra autonomia espanyola. I vaig recordar la pregunta que es feia un crític: com havien aconseguit fins ara que algú els continués pagant el sou a uns economistes que a aquelles alçades encara necessitaven aprendre les beceroles del full de càlcul?
    Probablement –em vaig dir– amb el mateix mètode amb què el nostre ponent, com tants d’altres, assolia menjar calent cada dia sense esforç i des de l’era de l’àbac.

    –Si tu anessis pel món amb un treball farcit de dades mal saquejades i pitjor interpretades et fotrien una bona coça al cul –vaig dir-li més tard a un conegut executiu internacional d’una gran multinacional de l’assessoria.

    –Segurament, però la clau aquí és un altre. Et posaré un exemple —em va contestar. –Fa poc en una oferta nostra de serveis, un alt càrrec d’una determinada administració pública, el nom del qual òbviament no esmentaré, ens va replicar directament: “Sí, molt bé, però jo que hi guanyo?”. Desenganya’t, la corrupció explica la incompetència i la incompetència realimenta la corrupció. La resta –va concloure– només és paisatge. Fa d’això gairebé dues dècades.

    1. Quanta raó
      I ara amb incompetents i traumatitzats per la seva pròpia incompetència dirigeixen l’educació del nostres nens/es I joves.

  3. Sr. Roig.
    És que sempre estic d´acord amb vostè. Tot el que diu ho signaria a ulls clucs. No entenc com, després de tants anys de la mort de Franco, pel que fa a Catalunya, son al mateix lloc. Potser es pot haver avançat en altres coses però en la nació catalana i el seu dret, segur que no. Su parlem de la llengua, fet que m´hi he dedicat tota la vida sí que li puc dir que, ara som pitjor que els anys seixantes, abans que vingués la immigració espanyola. No s´ha integrat i la llengua s´ha perdut. Tant se val qui no ho vulgui veure, ja s´ho trobarà. Cada dia pujo al metro 4 vegades i el català no hi és. A sobre, els qui donen notícies per l´altaveu, ho fan en català i castellà. De manera que si algú es volgués integrar, no pot, perquè sap que, després de la llengua pròpia li traduiran perquè no els consideren catalans i els volen immigrats per sempre, tal com ho entén, tergiversant-ho, l´Ajuntament de Barcelona. En Canvi, si ho diguessin sempre en català, llavors la immigració ho deixaria de ser perquè s´aniria integrant. Amb la qual cosa es veu que l´Ajuntament de Barcelona, li interessa mantenir el franquisme, malgrat que Franco sigui mort. Ho va dir el criminal espanyol que enviaria immigració per anul.lar la personalitat catalana. Hagués pogut sortir-li el tret per la culata si tots els de folra parlessin català entre ells. Però no, no ha estat així i el colonialisme espanyol ha triomfat.
    Reitero, doncs, la meva felicitació pel seu article i pels que he anat llegint, molts dels quals els tinc retallats i altament subratllats.
    Em plauria molt que em dediqués un parell de llibres seus. Si per St. Jordi és a algun lloc signant-los ho podeu fer saber per tal de veure´ns, si no li sembla malament.
    Ben agraït.

  4. Totalment d’acord Sr. Roig, el sistema de llistes tancades és pervers. Quina diferència amb altres sistemes en que els candidats han de buscar el suport entre els seus veïns i respondre davant dels seus electors!

Els comentaris estan tancats.